Matar en nom de Déu

 

Sempre s’ha matat en nom de Déu , Alà o d’una Verge Santíssima.

Quan vaig fer la mili, el cura castrense del meu Regiment militar, era capità, ens arengava sobre els perills de la pàtria. Era una bona persona. Es dedicava a orientar-nos sobre l’enemic. Però d’això ja fa molt de temps…

En el meu poble celebrem les festes de Moros i Cristians en honor de la santa Santa Marta… matem cada any, per l’estiu, l’adversari moro que previament ens matava a nosaltres. Ells en nom d’Alà i nosaltres en nom de la Santa, fem la festa amb trabucs i canons… Som bones persones, però broma en broma seguim matant en una mena de joc festiu.

Podria citar exemples d’enciclopèdia de guerres i enfrontaments humans d’inspiració divina, pero no cal, tu mateix posa’t els exemples visitant-la. Sembla que una batalla sense protecció divina no té projecció històrica.

On som ara amb els atemptats en nom d’Alà en una época de consumisme, superficialitat i guerres?

Doncs en el fil de la història que no ha cesat mai de produir-se.

S’ha saccejat de diferents formes el món. S’han barrejat cultures i formes de veure la vida que són distintes i distants amb una rapidesa mai vista: és poc el que està passant-nos. És un miracle d’Alà, de Déu i de totes les Santes del santoral que la cosa no esclate de veritat.

Si no es mata en nom d’una divinitat (o d’una causa patriòtica) no hi ha ressó històric. Seria un simple crimen vulgar d’una mala persona.