Sal de cocó cassolana

Ahir vaig despertar amb la intuició de rebre un regal d’eixos que omplin l’ànima de goig i plaer. No va ser així o bé no sóc conscient d’haver-lo obtingut.

No sabia ni com ni de quina manera l’obtendria i de fet no me n’he assabentat a nivell dels sentits somàtics. Tal vegada el vaig rebre, i hui, ara mateix, en sóc conscient.

La festa ha estat al comprovar que la cassola amb aigua de la mar que vaig posar a la teulada cara al sol ja no contenia aigua salada, sinó sal; sal blanca en forma de fràgils escates platejades i llisses dormint en la cassola.

Una setmana sota el sol de juliol i les seues serenes han permés el gran regal dels déus: sal pura amb tots els elements coneguts i per conèixer.

Aques és el regal que ahir, sembla, esperava però que hui he obtés i que ara guarde en un petit gotet.

El sabor no te’l pots imaginar: la puresa de la vida, que certs déus van proporcionar a la vagina primogènia de la humanitat, que jo, ara i ací, he produït en un alambic inexistent.

Lloat siga déu, com dirien certs savis antics.