La importància d’haver jugat en dos castells.

De xiquet vaig jugar al Castell de meu poble, de la Vila Joiosa; de Castell ja no en quedava res: un descampat que s’alçava a la vora del llavador i del riu. Anomenàvem anar al Castell els què érem de la platja, de l’Antoneta o del Poble Nou…. perquè n’ hi va haver un de cristià, però m’interessa un altre, l’anterior, el dels primers pobladors, els amos de la nostra oblidada història, el dels ibers. Segurament el sustantiu Castell que va batejar al lloc ibéric no tenia res a veure, per a ells no era més que un alt segur a la vora del riu en la seua gola.

Este matí he estat al Castell de Benidorm, on també vaig jugar de xicotet quan el meu iaio quan feia xurros allí mateix. Benidorm li deu eixe Castell al món no cristià, però no m’interessa ara parlar del món andalusí de l’Almiserà. Reconec el Castell com a lloc privilegiat del ibers: uns experts de les bones vistes i la seguretat, un altre alt que tenia enfront al poblat iber de la Cala.

Dos Castells, el de la Vila i el de Benidorm en el món Ibèric que mai podrem imaginar, o sí ?

Sols disposem de testimonis arquelògics en les seues proximitats. El bou ibèric del Poble Nou és significatiu.

Som fills de les mirades dels nostres antecessors, compartim valors i sensibilitats. Dos centres ibèrics veïns i no se si ben agermanats!

La Vila quan no ho era

M’ha despertat un somni. Algú feia una espècie de conferència o parlament sobre la importància de prestar atenció a allò important i obviar anècdotes. Ho explicava de manera molt obtusa, amb llargues frases que si no estaves molt atent et feia perdre el fil del missatge que volia transmetre a l’auditori. I com en tot somni la lògica no existia: les llargues frases també hi eren escrites en un text enredat i difícil que necessitava moltes lectures per entendre’l… una volta entés, per mi, descobria un tresor: la pista era el riu Amadorio de la Vila Joiosa abans de ser-hi. Arqueologia i etimologia amb sentit comú per entendre les coses que cal entendre-les.

I em desperte. Són sobre les cinc de la matinada…. Sense alçar-me del llit, mig despert, mig dormint, reflexione sobre el somni destrellat: divague sobre l’etimologia de Amado-rio, Am-ador-rio, (l`)Ama d’Orio, Am(a) d’Ori(o)… Bestieses, pense ara, amb el cap ben clar i llevat del llit.

I per què reflexione sobre la paraula Amadorio? No ho se…. passe a reflexionar (sóc encara al llit) sobre l’únic pont vell que es conserva sobre l’Amadorio: el pont de Sant Argil  ‘Salt d’en Gil’. L’Amadorio i el pont del Salt d’en Gil com a pas obligat per travessar-lo des de temps immemorial. I açò no és una anècdota. Totes les civilitzacions hagueren d’utilitzat-lo per desplaçar-se cap el sud d’Ibèria, des d’esta part d’Ibèria. Per ací passarien exèrcits, carruatges… en totes les èpoques històriques, que evidentment, utilitzaren la costa Mediterrànea com a referència en moure’s. Som al Llevant del Llevant d’Ibèria.

Per tant a Amadorio, li he de sumar Pont del Salt d’en Gil i  la mar Mediterrània romana.

La importància del Pont li ho dóna la Creu de Pedra romana actual. Encreuament importantíssim de quan la Vila no hi era encara ciutat batejada per Bernat d’en Sarrià amb la seua Carta Pobla. La Creu de Pedra susbstituiria a una anterior, ibera segurament. Però ja es sap que la civilització romana es va encarregar de destruir tot allò anterior a ella. Així ha estat en totes les cultures: no hi ha indret que es poses a estudiar (arqueologia) i t’encontres una cultura anterior en un estrat inferior…. El romans no anàven amb bromes amb les cultures que es trobaven en les seues conquestes…però això no és una exclusivitat d’ells…la humanitat “avança” així.

Tornem a l’encreuament de la Creu de Pedra : a Ponent, el camí de la Roca Encantada, Pont d’en Gil, camí de Gibraltar. Al Nord el camí a la Serra d’Aitana. A l’Est, el camí que ens portarà al Serrano i al Pont de Pedra que creua el riu Torres, amb dos ramals, un vora riu Torres i cap a la Torre romana de Sant Josep (Torre d’Hèrcules) l’altre ramal, paral·lel a la costa, cap a la Cala i al Nord  d’Iberia, camí dels Pirineus… Al Sud, a la Ciutat de nova planta de Bernat de Sarrià, on en estrats inferiors es trobaran sorpreses…i a la gola del riu Amadorio.

creu de pedra

Ibers, romans, àrabs… s’han valgut dels dos ponts, en distintes versions, per travessar l’Amadorio i el Torres. Ens ha quedat la versió romana. L’arqueologia està molt interessada amb la cultura llatina i en sabem molt. No tenim cap Facultat especialitzada en iberisme en cap Universitat . Tenim, això sí, museus amb restes arqueològiques ibèriques, i textos amb caràcters ibers, però no coneixem el seu alfabet, i per tant, no els entenem. Els textos no sabem desxifrar-los.

Tot açò ha donat de si, l’inexplicable somni d’esta nit passada. És que somie cada cosa!!

PS/ Amadorio és un topònim únic amb mil interpretacions. El pont del riu Torres hauria de ser ell, l’únic per travessar el riu. Per travessar l’Amadorio a més del d’en Gil n’hauria algun altre?

Situa’t en el temps i en l’espai dels Ibers. En el context d’un món de fa quatre o cinc mil anys. Eixos rius portarian molta aigua i durant tot l’any. No hem de perdre de vista els camins, tota ciutat important ha estat sempre ben enllaçada.

L’any zero és un convenció per a no deixar rastres culturals anteriors. No vam arrancar fa dos mil anys, ni tampoc el 1300 dC.

Medt aleman Blaeu 1618