Viure en el món de cada dia

Tinc la pàgina en blanc davant de mi…..

El títol l’acabe d’escriure…

La idea que m’he proposat presentar no sé quina forma donar-li…

ESQUEMA

Fa anys, molts anys, que no veig ni escolte cap noticiari que oferixen les televisions o les ràdios…

Per tant la meua ment no segueix el que caldria pensar un home a l’ús davant dels quefers d’actualitat… Vola en solitud el meu criteri social i polític ara i ací.

Seguisc l’actualitat des de la premsa alternativa i les xarxes socials…

La meua realitat, la meua mirada del món podria presumir de ser independent. Pero no. No ho és. És particular, única, distinta i distant de les corrents oficials dels mitjans de comunicació que bombardegen als que es deixen bombardejar inconscientment de tal actuació social i política.

Sense filtres oficials, al marge i amb els peròs assegurats en cada sentència. Així es mou el meu pensament.

Done per segur que la realitat més real és invisible: Nigú la veu amb els colors originals. Per no dir que ningú la veu com és… ¿ Serà que fa por expressar el que veuen el ulls?

La paraula s’utilitza per maquillar les escenes i les situacions que es donen en la vida. El pensament s’expressa sense credibilitat. Ningú es creu res. La paraula no comunica, transmet informació d’ací cap allà i d’allà cap a sí sense transcendència.

EMMALLEM

La tradició s’ha encarregat de seguir el procés històric de la humanitat des de la tranquilitat mantenir l‘estatu quo. Des de menuts ens envien a l’escola a aprendre tot allò que es necessari per a que res canvie… aprenem la història que cal aprendre i no altra, la ciència que ens fa avançar en el coneixement i no els sabers que no superen el dogma del laboratori… encara que no sé com es resoldrà el problema que planteja la física quàntica.

L’escola, com a marc referencial de convivència oficial i permesa per les autoritats del moment. Es tracta d’adoctrinar bons ciutadans que respectaran i obeiran totes les normes hagudes i per venir. Ordre. Quan escric escola, pensa en ensenyament secundari i en la Universitat.

Però tot açò és una veritat parcial.

L’escola que acabe de pinzellar és exclusivament l’escola dels ingenus.

La vida de les persones formades en este establiment oficial més tart o més prompte descobriran que el model d’honestitat i noblesa per una part i el de competivitat per altra és incompatible per a sobreviure en societat. D’honestitat i noblesa, que es suposa necessària per a ser persona, res de res: hipocresia i maldat. I en quant a la competivitat sana i admetre la intel·ligència dels altres, res de res: enxufisme, nepotisme i privilegis.

Què passa. ¿Ha fracassat l’escola? No, clar que no.

Existix una altra escola, la que sap que transmet una gran mentida. La que sap que hi ha uns ingenus que es creuran de bona fe tot allò que els conten els mestres i els anomenats professors. Fora de les aules la vida seguix altres camins… el poder del diner, el nepotisme, les estafes, les falsetats, l`engany…. seran la norma.

D’ací els interesos per posseir l’escola per part dels grups de poder de la burgesia, hui oligarquia, des de sempre. Este segon tipus d’escola sap de que va la cosa, de la gran mentida d’aconseguir una societat amb igualtat d’oportunitats… De fet, diuen, sempre han hagut pastors, pocs, i ramats formats per a necessitar-los.

El teatre es representa cada dia en l’aula escolar del primer grup. A l’aula del segon grup, els pastors ja procuren deferenciar el seu ramat amb ropatges distintitius, no siga que algú es despiste…

És obligatori assistir a escola de no se quina edat a una altra…. S’ha de mamar la civilització permesa i sols la establerta per les autoritats… i en nom del progrés establert per ella.

EMMALLEM

PS/ Article de desembre del 2018.

Quina sorpresa acabe d’endur-me al llegir-lo!

Rescatat d’esborrany i publicat sense retocar.

Per què no el vaig publicar?

La joya de la Corona

Pues sí, ante el problema del Estado español en cuanto a su integridad territorial, surge la pregunta  de si todo se debe a una falta de uniformidad en el origen. A la falta de un poder piramidal en cuanto a educación y cultura, sanidad y relaciones con otros Estados…

La Corona española se hereda con todo su dominio territorial, hereda el primogénito, y hereda todo el contenido y el continente, espacial y temporal… Todo, material e inmaterial, y lo hace una única persona… No se puede ni se debe parcelar el Poder auténtico, que se nos presenta como una Verdad religiosa, con sus dogmas y rezos.

Así entendemos o deberíamos entender lo que está escrito y nos lo recuerdan los servidores públicos del Estado de manera sutil, persuasiva o drástica…

Disponemos una Ciencia en unas manos únicas. Una medicina única, la única válida e incuestionable…. Una arqueología única, con su protocolo… Todo lo serio, es único porque así lo demuestra la evidencia científica…. Y todos bajo el mismo vértice del prisma en manos del único Poder válido y validado por él mismo… Dioses humanos que nos disponen a su antojo.

Nadie puede salir de las grandes autopistas del Saber, político, social o científico sin ser interpelado por la Autoridad en forma de Rey, Universidad o Asociación ad-hoc.

La libertad cuando se ejerce en sus distintas modalidades cuestiona principios que se creían inamovibles, ya que nada humano es inamovible… La libertad se puede ejercer cuando se sale de la caverna de Platón…

Y en esa estamos ¿salimos, o no salimos? Y si salimos debes saber que ya no se vuelve a la gruta en las mismas condiciones.

De ahí el intento de crucificarnos con sólo desear pasear por otros senderos…

 

Nadar y no guardar la ropa

No se puede nadar a contracorriente: corres el riesgo de sufrir magulladuras o simplemente desaparecer de escena…Existen estrategias para no morir en el intento, dependen de las habilidades y capacidades del sujeto que se proponga la proeza de nadar a contracorriente.

Es la fuerza eterna de lo establecido; en este caso que quiero detalllar, se trata de la fuerza del agua del pensamiento en el transcurso del rio de la vida: siempre pendiente abajo y salvando todo tipo de obstáculos.

Ayer dos ríos, con sus afluentes, coincidieron en las Ramblas de Barcelona, no necesariamente en ese espacio, pero sí en el tiempo histórico. Aguas revueltas en algunos instantes y mansas en otros, pero fieles a lo establecido.

Ayer el rio no expresó placidez y felicidad a sus nadadores. Las aguas bajaron, sí, pero conducidas por el orden de lo establecido en las mentes.

Estas aguas son creyentes, tienen sus verdades quasi divinas, tanto como los servidores de lo establecido por las antiguas religiones que aún hoy condicionan nuestros haceres a forma de mercenarios.

Entre divinidades hemos andado históricamente y en su nombre se mata y se sigue matando con la placidez de una mente forjada por lo establecido en creencias humanas.

Las aguas enfurecidas por el pensamiento se lo llevan todo por delante. Pongámonos a cubierto.

La caiguda dels déus.

Hui s’ha fet públic el veredicte del Tribunal Suprem de Madrid contra el jutge Baltasar Garzón. El condemnen per prevaricació. (Va ordenar a la policia gravar unes converses quan sabia que això no es podia manar).
Garzón actuava contra una banda de delinqüents en una trama corrupta –diners de l’estat—que maquinava la manera d’embutxacar-se uns diners de tota la ciutadania.
Les lleis i les normes d’un estat són per ser complides i, més, si d’un jutge es tracta.
Ara, el Tribunal Suprem fa fora de la carrera judicial el jutge per haver prevaricat.
L’objectiu era lloable, m’atrevesc a opinar jo, però els mitjans no ho són, al parer del Suprem.
Contra Garzón encara li queden pendents dues causes en el Suprem. Van a per ell. Ni ETA ni els narcotraficants han pogut desfer-se’n, d’ell.
El mateix sistema, del qual ell en formava part l’ha fet desaparèixer de la judicatura espanyola. Les normes procedimentals, que ho regulen tot, fan fora a un home estricte amb els que danyen el bé comú.
Guanya en aquesta lluita, el tècnic, la fredor de la norma. No guanya la justícia, ho fa la deshumanització.
No s’ha considerat el bé del poble general, el bé i la intencionalitat honesta. I no s’ha causat dany amb els mitjans utilitzats. Al contrari, els viaranys de la lletra, de les trampes, de la nit i de les venjances han quedat al descobert.
En altres temes recents ha guanyat la banca privada a la ciutadania. Les grans corporacions als Estats. Hui la justícia es posa al servei del corrupte.
S’assenten noves bases: la por guanya i s’escampa.
Fa dues setmanes, tres funcionaris de l’estat –policies— van perdre la vida per salvar-la a uns estudiants a Corunya. També van perdre.
¿Què hem de fer? ¿De cas de ser jutges preguntar qui és el delinqüent i obrar en conseqüència? ¿De cas ser policia amagar-se quan algú demana ajuda i simular sordera?
¿Açò s’ha de fer per a sobreviure?
Recorde la frase: “ oiga, usted no sabe con quién está hablando” , frase pronunciada en qualsevol idioma, però sempre pel mateix perfil humà.
Jo, imbècil de mi, hauria honorat, dia rere dia, els policies per fer el què van fer. A Garzón també, per perseguir un delicte —la corrupció en el sí del poder— que ha estat la responsable, de una situació insostenible.

Després d’escriure aquest article, trobe una nota de Garzón on exposa el seu punt de vista sobre el veredicte del Suprem.
No estarà mal recordar unes escenes de la Caiguda dels déus:

I els déus van bufar…

Els déus continuen…

El senyor de les botes marrons ha estat  hui de prova mentre coduïa el seu vehicle: en una redona amb trànsit intens ha estat a punt de malmetre’s, primer amb una moto de baixa cilindrada, i després amb altra motocicleta que li aparegué per la seua dreta, impedint-li la maniobra de sortida de la redona. En segons, els déus li enviaren dos missatges sense discontinuïtat  –  ni respir—  en forma de persones motoritzades per a què no agafara la sortida que havia decidit, fent  ús de la  seua llibertat.

No t’ho creus? Vaja! Doncs així és.

Un tercer vehicle li ha impactat, per darrere, com a colofó de l’acte que acabe de descriure.

Han estat tres els avisos, que ell ha entés immediatament. N’ha necessitat de tres.

Amb el primer superat, i el superà, hauria continuat la seua ruta. Amb el segon superat, i el superà, també hauria  mantingut el rumb traçat. Però amb el tercer, ha hagut d’aturar-se a la vorera per inspeccionar el danys.. reomplir el formulari establert per a aquestos casos… però ademés.. el tercet enviat dels déus, manifestà  el seu interés en demanar la presència de les autoritats de trànsit. El  rumb traçat des de la innocència, quedà en no res. La impossibilitat del lliure albir es manifestà hui i adés.  Així ho cregué el senyor de les botes marrons. Demà  –si els déus volen—  serà un altre dia.