Perdón, a modo de despedida.

Después de conocer mundo viajando en su aparente pedestal, cerró el círculo a su experiencia de medio siglo.

Pidió volver, al origen de sus días infantiles, en la única familia que le dio cobijo. Esta última oportunidad le era urgente: el vacío conquistado en su peregrinaje le despojó de todo bien material e inmaterial. La nada.

Su optimismo irracional acabó al conocerse solo y desamparado.

¿Para qué vivir como un pobre diablo? No pudo mendigar, eso para él era inimaginable. Saltó desde la ventana de la habitación que ocupaba.

Se fue sin rogar nada. Su existencia y su no despedida es un mensaje aterrador para los que se consideraron amigos o familia.

Un conocido suyo me recriminó no haber sido avisado del suceso, era su amigo –me dijo. Tuvo muchos amigos.

En el entierro estábamos todos los que no supimos ver y los que no quisieron ver. No aprecié piedad ni compasión.

El final de esta historia empezó el día en que un niño de apenas tres años se quedó sin madre. Sus abuelos maternos lo educaron como buenamente entendieron. La soledad de la falsedad terminó con él.

Si la muerte es una liberación, la decidida, la considero un empezar urgente.

Ps/ Article del 25 d’octubre del 2009.

M’he ressentit al llegir-lo.

Reviure una desagradable i trista història personal.

La solitud no sempre es escollida.

Matar en nom de Déu

 

Sempre s’ha matat en nom de Déu , Alà o d’una Verge Santíssima.

Quan vaig fer la mili, el cura castrense del meu Regiment militar, era capità, ens arengava sobre els perills de la pàtria. Era una bona persona. Es dedicava a orientar-nos sobre l’enemic. Però d’això ja fa molt de temps…

En el meu poble celebrem les festes de Moros i Cristians en honor de la santa Santa Marta… matem cada any, per l’estiu, l’adversari moro que previament ens matava a nosaltres. Ells en nom d’Alà i nosaltres en nom de la Santa, fem la festa amb trabucs i canons… Som bones persones, però broma en broma seguim matant en una mena de joc festiu.

Podria citar exemples d’enciclopèdia de guerres i enfrontaments humans d’inspiració divina, pero no cal, tu mateix posa’t els exemples visitant-la. Sembla que una batalla sense protecció divina no té projecció històrica.

On som ara amb els atemptats en nom d’Alà en una época de consumisme, superficialitat i guerres?

Doncs en el fil de la història que no ha cesat mai de produir-se.

S’ha saccejat de diferents formes el món. S’han barrejat cultures i formes de veure la vida que són distintes i distants amb una rapidesa mai vista: és poc el que està passant-nos. És un miracle d’Alà, de Déu i de totes les Santes del santoral que la cosa no esclate de veritat.

Si no es mata en nom d’una divinitat (o d’una causa patriòtica) no hi ha ressó històric. Seria un simple crimen vulgar d’una mala persona.

JOSÉ ORTIZ ECHAGÜE Sermón en la aldea (1903)