La importància d’haver jugat en dos castells.

De xiquet vaig jugar al Castell de meu poble, de la Vila Joiosa; de Castell ja no en quedava res: un descampat que s’alçava a la vora del llavador i del riu. Anomenàvem anar al Castell els què érem de la platja, de l’Antoneta o del Poble Nou…. perquè n’ hi va haver un de cristià, però m’interessa un altre, l’anterior, el dels primers pobladors, els amos de la nostra oblidada història, el dels ibers. Segurament el sustantiu Castell que va batejar al lloc ibéric no tenia res a veure, per a ells no era més que un alt segur a la vora del riu en la seua gola.

Este matí he estat al Castell de Benidorm, on també vaig jugar de xicotet quan el meu iaio quan feia xurros allí mateix. Benidorm li deu eixe Castell al món no cristià, però no m’interessa ara parlar del món andalusí de l’Almiserà. Reconec el Castell com a lloc privilegiat del ibers: uns experts de les bones vistes i la seguretat, un altre alt que tenia enfront al poblat iber de la Cala.

Dos Castells, el de la Vila i el de Benidorm en el món Ibèric que mai podrem imaginar, o sí ?

Sols disposem de testimonis arquelògics en les seues proximitats. El bou ibèric del Poble Nou és significatiu.

Som fills de les mirades dels nostres antecessors, compartim valors i sensibilitats. Dos centres ibèrics veïns i no se si ben agermanats!

Gràcies, Kurt …

Ahir vaig perdre el torniol d’un dels borns de la bateria de la moto. Quan el cable va deixar d’estar en contacte amb el born, la moto es va aturar en plena marxa. Va succeir en la rodona de l’entrada a Benidorm. La rodona que mana el trànsit a l’estació d’autobusos, als instituts i a l’autopista. Jo hi era amb la moto, pel carril central, en direcció al centre, cap a l’avinguda d’Europa. La resta dels conductors em van respectar i em van protegir fins que vaig ser, ajudant-me de les cames, i sense baixar de la moto, a la vorera de la carretera, on és el semàfor de la redona.

Una volta fora de perill és quan vaig descobrir la causa de la parada de la moto. Vaig repassar totes les possibles causes de la parada: a l’arribar a la bateria, la meua mirada, enfocà  la causa.

No vaig trobar el torniol, tampoc en duia de repost. Mentre furgonyava amb una anella del clauer el born i el cable, tractant de conectar-lo. Aparegué, una gran persona i gran senyor: Kurt, amo i barman  de la cafeteria Valentine. Es va oferir a buscar-me la peça que havia perdut  amb un somriure d’amabilitat i amistat.

Dos viatges va fer a Benidorm, en el primer, el torniol era massa gros, al segon em va portar el què venia bé al passador del born.

Ho conte perquè tant ell com jo no creiem en Déu, però sí en els seus missatgers. El primer missatger va fer possible que isqués  il·lés entre tots els vehicles de la redona. El segon missatger sí que es va manifestar en forma humana: Kurt mateix.

Li ho vaig agrair als dos missatgers, ahir,hui també, en aquest instant.

Adés,  al Valentine.

Es regalen abraços

A les cinc en punt de la vesprada un grapat de gent jove de Benidorm ha manifestat la grandesa de la joventut . Amb cartolines han escrit “se regalan abrazos”. Els vianants, sorpresos, se’ls miraven amb admiració i sorpresa. En aquestos temps ningú es refia de ningú.

El personal de major edat ha reaccionat responent amb entusiasme als abraços amistosos i reconfortants. Els vianants més joves s’ho pensaven dues vegades, semblaven desconfiats i en certa manera desconcertats per l’iniciativa d’amor en forma d’abraçada desinteressada.

La festa acaba de començar :qui dóna una abraçada a un desconegut li manifesta valentia i decisió. Amor sense prejudicis.

El grup afortunat s’ha abraçat distintes vegades formant una pinya d’amor honest.

Quan algú t’acull així, és que és ric.

El cronista que ara escriu, s’ha acomiadat del grup del jòvens estimats  i alegres, amb goig i satisfacció. Ha compartit el vigor i la consciència.

Felicitacions per aquest primer acte de grandesa.

La festa ha estat a la Plaça Triangular de Benidorm. Allí els he deixat  trencant la closca on som immersos.

Bon dia!

 
S’alçà del llit en busca de la pau del matí a la voreta de la mar. Ell i la seua gossa gogen a aquestes hores, on el sol acaba de llostrejar cada dia més al Nord-Est i, la mar, en calma també es desperta a la claredat. Pau, molt pau: sense xiquets cridant ni fotent.Una dutxa amb aigua freda i a desdejunar al Masssai de la Cala de Benidorm. Fullejar els titulars de la premsa de hui… catàstrofes institucionals, deutes institucionals… però el remake de la festa continua, ací i allà, com si fórem a l’any 2005. La Festa del Corpus amb les xiquetes verges ben abillades per les mares riques o fantasioses, no ho sap molt bé! Ho llig a la premsa… ell no hi era, ni ho ha vist mai en viu.
 
De tornada a casa agafa la moto per comprar el pa al poble. Un policia municipal el para: “¿no se ha dada cuenta que no lleva el casco?” No no m’he donat compte, gràcies per avisar-me!”,  li solta com si res. Tot digne l’observa el policia. “¿Tiene casco?”  “Sí, el porte a sota del seient!” El guàrdia li perdonà la vida com si foren a l’Oest americà de fa dos segles.
 

Mentre els paraïssos fiscals són a l’abast dels poderosos, per no parlar del desgavell econòmic provocat pels excessos dels polítics de torn, a ells, els ciutadans d’a peu els fiscalitzen, per no portar posat el cinturó de seguretat , o el casc, si ets motorista. O en un altre extrem, si et denuncia la teua parella, i tu ets home, directament t’emmanillen.

S’ha regulat fins a extrem increïbles la vida diària dels ciutadans, però s’ha fet màniga ampla en els assumptes, que han generat que un país se’n vaja en orris. I damunt no existeix legislació que demane comptes als que han malmès l’economia de tota la ciutadania.
Salut!

De pobres

Ser pobre sempre ha estat una desgràcia: he tingut que passar i pagar, dues vegades la itv del meu vehicle.

 La primera vegada de no passar-la vaig pagar cinquant-cinc euros. El pilot de l’airbag el duia encés, per la qual cosa, em van segellar en la documentació del vehicle la prohibició de circular per la carretera.

He anat al taller, m’han llevat la llumeta, en roig, de l’airbag i he tornat a l’itv de Benidorm, a pagar ara, vient-i-un euros, per la nova revisió que he superat i que em permet circular legalment per les carreteres i camins del senyor.

Quan m’han donat la documentació que em permetrà circular per un any, sorprés he preguntat si havien comés un error, doncs jo pensava que les inspeccions d’itv es feien cada dos anys: amb formes festives em diuen que el vehicle ja és vellet. Jo els he contestat que  també ho sóc i que volia una explicació convincent. Me l’han donat: a partir dels deu anys d’antiguitat els vehicles han de passar la itv cada any.

Aquest és l’ambient que creen algunes persones que treballen en la itv de Benidorm. Viuen en règim de monopoli: com en els temps de Campsa. A mi m’han pres el pèl.

Ja ho dic, ser pobre és una desgràcia.