Amb la taronja acabada de pelar amb el ganivet, se la menjava de gall en gall. El seu pensament era en aquella vesprada de l’any 1982 o tal vegada 1983. Un xic jove, alumne seu, li entrega el treball obligatori d’història de València. Hui, vint-i-set o tal vegada vint-i-huit anys després, té altra vegada el treball entre les mans. El nom de l’alumne li ha estat familiar sempre, sense recordar la raó. Aquesta vesprada ha recuperat la persona i el lloc de coneixença. La boira ha escampat.
Acaba de pujar de traure el gos, del passeig nocturn diari. Li ha contat, com una primícia, el seu projecte d’escriure el seu devenir personal a una veïna que també ix amb el gos amb idèntic horari. Li comentà que calia escollir el to de la narració i el narrador. Estava torbat per l’emoció que sentí al llegir els vells treballs que acabava de trobar entre llibres i carpetes que havien recorregut tres cases distintes en eixos vint-i-set o vint-i-huit anys.
Un estol de flamencs cridaners el van sobrevolar. Era la segona vegada en què moments solemnes eren magnificats per la presència d’aquestes aus en formació. De nit fosca, però amb traces rosades en un cel sorollós pels becs que recordaven fusta.
Acabava d’estrenar-se amb aquestos tres paràgrafs. Serà capaç de continuar?
Fa uns moments que ha acabat d’omplir fins el caramull del bagul de fusta tots els treballs antics dels seus alumnes dels cursos de l’ICE, carpetes amb retalls de premsa engroguits, diaris ara desapareguts, cartells de les campanyes Carles Salvador, documents dels cursos de l’ICE de València de la dècada dels huitanta, llistats d’alumnes, llistats de companys de carrera i d’institut……… diplomes, paperassa vella. Per fi s’ha retrobat des de la dispersió. En un bagul han cabut uns trenta anys d’experiència viscuda a tota pressa: oblidada. Els versos, els treballs de camp, els jocs, la música popular, els refranys, la toponímia, Sanchis Guarner, la Baia, Fuster, Ventura, Enguix, la cal·ligrafia preciosa de Berenguer….
Quants morts? Vius bastants. Ell mateix.
Ara mateix dubta. Quin to? Unes memòries? Amb quina intencionalitat? Morts. Morts alguns. Els projectes van començar a morir el primer dia. La mateixa vesprada de l’intent de colp d’Estat al Congrés dels Diputats de Madrid, Payà –bibliotecari i conserge– va interrompre la classe avisant del què estava succeint, era dijous, les classes eren dimarts i dijous. Gaspar aneu eixint de dos en dos, per la ràdio ordenen que no poden anar pel carrer més de tres persones juntes, els va comentar l’encarregat de la biblioteca pública. Por. Molta por. Nit fosca, ningú pel carrer del nostre poble.
Cosa curiosa d’aquest professor: necessita passar el corrector després d’haver emplenat aquest full.
No pot continuar. El to minva. Desapareix l’adequació. Ho deixa per a moments millors…..
L’harmonia necessària…….. per a continuar caldrà buscar-la……….
Gaspar S. Ortigosa 