Galeria

Matar en nom de Déu

 

Sempre s’ha matat en nom de Déu , Alà o d’una Verge Santíssima.

Quan vaig fer la mili, el cura castrense del meu Regiment militar, era capità, ens arengava sobre els perills de la pàtria. Era una bona persona. Es dedicava a orientar-nos sobre l’enemic. Però d’això ja fa molt de temps…

En el meu poble celebrem les festes de Moros i Cristians en honor de la santa Santa Marta… matem cada any, per l’estiu, l’adversari moro que previament ens matava a nosaltres. Ells en nom d’Alà i nosaltres en nom de la Santa, fem la festa amb trabucs i canons… Som bones persones, però broma en broma seguim matant en una mena de joc festiu.

Podria citar exemples d’enciclopèdia de guerres i enfrontaments humans d’inspiració divina, pero no cal, tu mateix posa’t els exemples visitant-la. Sembla que una batalla sense protecció divina no té projecció històrica.

On som ara amb els atemptats en nom d’Alà en una época de consumisme, superficialitat i guerres?

Doncs en el fil de la història que no ha cesat mai de produir-se.

S’ha saccejat de diferents formes el món. S’han barrejat cultures i formes de veure la vida que són distintes i distants amb una rapidesa mai vista: és poc el que està passant-nos. És un miracle d’Alà, de Déu i de totes les Santes del santoral que la cosa no esclate de veritat.

Si no es mata en nom d’una divinitat (o d’una causa patriòtica) no hi ha ressó històric. Seria un simple crimen vulgar d’una mala persona.

JOSÉ ORTIZ ECHAGÜE Sermón en la aldea (1903)

Anuncis
Galeria

Integració

A propòsit dels marroquins de l’atemptat de la Rambla de Barcelona.

Estaven integrats – acabe de llegir en una entrevista que fan als coneguts del magnicidi.

Doncs si estaven integrats haurà que vigilar a totes les persones que diuen estes coses d’ells.

Em resulta difícil creure que el grup dels coneguts d’aquestes persones no s’adonaren de quin tipus de persones estaven rodejats.

Una persona violenta no és pacífica ( i per adonar-nos no fa falta que vaja manifestant-ho pels carrers). Un lladre no pot ser honrat (i tampoc fa falta que vaja atracant bancs)… i si ningú del seu cercle se n’adona em sembla que hem perdut el seny o és que no n’hem tengut mai.

Recorde també ara un diàleg que no ve al cas: “…era bona persona, no entenem com li ha tallat el coll a la seua companya…” De la nit al matí s’haurà tornat boig. Clar! Així anem, cecs per la vida.

Un altre assumpte que no té res a veure amb el cas: ningú sap tampoc com s’ha buidat el fons de reserva de la Seguretat Social dels pensionistes… és més, ningú ha denunciat el robatori. Ha de ser perquè ningú creu que haja segut un robatori. Un País de cegos, per ser indulgent…

Si passen estes coses davant dels nostres ulls com anem a sospitar que unes persones que ocupen un xalet, no se’ls coneix ofici ni benefici, van ben vestits, tenen cotxe, lloguen furgonetes, tenen passaport, tenen telèfon mòvil, viatgen, mengen… D’on trauen per a tot açò? Quines obres de caritat s’han vist en ells? –Estaven integrats!!

Sembla que hi ha que agarrar una bandera per a que ens adonem que som partidaris de no sé què? Qui es posa una samarreta amb una legenda transmet un missatge. I és d’agrair. Pero ara són altres temps i altres circumstàncies.

Felicitats per als que han treballat per a la seua integració i encara afirmen que s’ha acomplit el treball d’integració. Per a mi ha estat un fracàs: mai han arribat a integrar-se. I saps per què? Perque han comprés que la llibertat que els hem oferit no pertany a les seues circumstàncies històriques i personals.

NOTA:M’agradaria conèixer l’opinió dels professors que han compartit un temps i un espai amb aquestes persones, no pot ser que tothom estiga cec.

Resultat d'imatges de foto d'un gatet

Galeria

Bon dia i salut!!

Les conclusions sempre m’han encantat. En trac moltes, i en cada instant de la meua vida, a vegades certeres i altres vegades, errònies.

Per a traure’n he de fer judicis i aquestos no  semblen recomanables per a la vida de les persones. Ah! la teoria, què bonica i quants problemes crea!

Hui m’he alçat mig mig inspirat… La inspiració s’ha acabat quen he rebut la visita del instalador de la fibra d’internet de Vodafone. Ha estat en entropessó amb la vulgaritat de la praxis: he retornat als temps dels menyspreu al súbdit. Això del client i del ciudatà com a quimera teòrica en el 2017 ho acabe de viure.

Bé, pinzellades en el meu món de confrontació en el pensar la paraula adequada en cada instant. Som encara molt lluny de la teoria de la dignitat i el bon fer professional cívic i educat.

Salut!

Galeria

Un sueño…

Leí su anuncio, se ofrecía como acompañante de motero.
Es lo que yo necesitaba, una mujer desconocida que se cogiera a mis espaldas y se apretara a mi.
La llamé por teléfono, su voz al principio fue insegura… de manera que se extendió la conversación, empezamos a reírnos… amábamos las motos y yo le ofrecía lo que ella deseaba que era lo mismo que buscaba yo.
La cita, después de comer, ella así me lo manifestó… y yo acepté con mucho placer.
A la hora acordada y en el lugar elegido por ella, un cruce de carretera de su ciudad, aparqué a la sombra de uno de los árboles de la plaza.
Una silueta de mujer, a lo lejos, con un casco rojo en una mano, y en la otra un bolso beig , venía en dirección dónde yo me encontraba…. Su figura esbelta, sus piernas, largas, con falda….

–Hola, me dijo.
–Hola le contesté.
Nos reímos…. Aquí estoy, con mi moto, le dije. Preciosa, me contestó.
Bueno, veo que vienes preparada con tu casco….pero tendrás dificultades al subir en la moto con la falda, le dije… Su respuesta fue subírsela, mirarme a los ojos con su sonrisa y ordenarme que metiera su bolso en una de las maletas de mi moto.
Obedecí. Se montó apoyándose en mis hombros mientras su pie izquierdo se apoyaba en el apoyapies izquierdo y su pierna derecha se balanceaba libremente en busca del estribo derecho…Sus manos pasaron a sujetarse en mi cintura…
Arranqué con suavidad…
Sus manos, ai!
Sus manos, sus dedos…los sentía dentro de mi.
Tomé la carretera que nos llevaba a coronar un puerto de montaña que está relativamente cerca de donde nos encontrábamos… hablábamos del paisaje y de las curvas que nos encontrábamos en nuestro camino..
Le dije que se pegara a mi…. se conducía mucho mejor. Así lo hizo manifestándome que de esa manera dejaba de ser paquete y nos convertíamos en un único piloto.
Vaya que sí, pensé, al sentir sus pechos en mi espalda y sus manos en mi barriga.

Pasamos de ser unos desconocidos, en cuestión de un par de horas, a la familiaridad del roce de dos almas humanas necesitadas de amor.
Sí, amor…. amor por abrazar y ser abrazado sin más explicaciones…
Coronamos el puerto… Volvió a cogerme por los hombros y realizó con sus piernas la maniobra inversa para bajar de la moto.
Se bajó la falda…
Y con mis manos, ya libres de la conducción, pudimos en la cumbre culminar nuestro primer encuentro entre las sombras de una pinada de montaña en plena primavera, para nosotros y para ella misma.
Nunca supe su nombre… no se nada de su vida. Sólo poseo su teléfono.
Mañana o tal vez esta tarde, nos volveremos a unir en nuestro viaje a ninguna parte.

 

Galeria

Màfies

Sí, màfies.

Per tot arreu. Fins a la medul·la de la societat.

Dues organitzacions o associacions d’àmbit estatal han estat acusades d’extorsionar a empreses i persones adinerades d’Espanya. Els dos màxims responsables d’eixes dues organitzacions són a la presó: les proves són clares i contundents. La policia ha treballat amb trellat i eficàcia.

Sembla que la policia, quan vol, pot demostrar davant d’un jutjat, la corrupció de qualsevol ciutadà o organització….i dic que ho fa quan vol. Quan interessa . Si no interessa, deixa fer….

Ara interessava: una princesa no pot ser jutjada com qualsevol ciutadà. No som en una República. Som en un Regne…..

La llista de damnificats per eixes dues organitzacions és extensa…. i podríem obrir un gran debat de les seues conseqüencies en la  vida de les distintes màfies que operen davant dels nostres ulls.

Veiem  i entenem molt bé a les màfies alienes o distants, però patim de ceguera de les nostres màfies. Els seus membres es creuen persones respetables … són companys de faena, col·legues,  coneguts…. tal vegada tu ets un d’ells… o col·labores amb ells.

Corruptes, mafiosos, nepotisme… Xics i xiques simpàtics i agradables per a la majoria de la població.

Normal, es sol dir.  I tu que faries? em solen dir, quan plantege el problema.

jo petit

 

Galeria

Bla bla bla…

Bla, bla bla…

La tipografia, l’art d’escriure buscant la bellesa. La forma de la posta en escena el camp de les idees.

Ara la canvie per aquesta. T’agrada? És molt sutil i elegant…. Coses meues , és clar. La sutilesa i l’elegància; tot subjectiu… com la vida de les persones que enraonen i saben escoltar a l’altre. I no pot ser d’altra manera. Dos ulls per a mirar des de ma casa; de la casa de cada u. D’ací les distintes i distants maneres de veure el món que transiten cap al no res.

Algèria ha de ser un gran país, sobretot per als seus amants de bon cor. Si més no, per als que han comprés i han manprés la senda de la virtud. I qui diu algèria podria dir Ràfol d’Almúnia.

Elegant la xiqueta; la primavera produix aquestes coses…en la vida i ens paisatges d’arreu del món: un pas endavant mentre es puga; després tot davallarà; la llei així ens ho mana. Amén.

Forta i dura. La imaginació, i amb coratge, no tens enemic que et puga vèncer. Temps al temps, sempre al teu favor si creus. Creu-me! Creu-te!

Delicadeta, esta lletra. Geperudeta. Amb un traç enèrgic i se t’obrin totes les portes que et proposes penetrar amb èxit. Prova-ho.

I acabe amb aquesta mironiana: goteta a goteta es perfora tota lloseta.

Salut.

 

 

Galeria

La real realitat, on i quan.

 

Em pregunte el perquè d’interpretar coses distintes sobre fets únics. Senzill, no?

Passen avions sobre els nostres caps per rutes no comercials i la veritat, realitat oficial del fet, s’interpreta d’una manera acceptada pel món científic; diuen que dels seus motors es condensa aigua i deixen el rastre en el cel formant un xorro blanquinós llarguíssim. En eixos avions no tenim constància que duguen passatgers….però, d’avions en són. Aquestos avions, cosa curiosa, es creuen formant els xorros de “vapor” veritables terenyines blanquinoses sota el cel blau; una obra d’art. Van i venen dibuixant sota el blau.

 

Els avions que segueixen les rutes comercials no formen els llarguíssims xorros blanquinosos en el cel, van d’una ciutat a un altra més o menys cobrint les distàncies en línies rectes i no deixen cap rastre. Si deixen el rastre del vapor és bastant curtet i efímer en el temps. També van i venen pels cels, però seguint les rutes comercials predestinades.

 

Quan Alemanya deportava als jueus en trens comercials als camps de concentració d’Europa tampoc s’imaginava ningú que aquestes persones anaven a un destí planificat. Ningú veia res no normal. Sembla que inclós els habitants de pobles molt propers als camps s’adonaven del que allí estava passant. Quan eixia fum de les xemeneies dels camps extermini, ningú veia o s’adonava de res. La veritat oficial era la que era i ningú es preguntava res… Fins que Alemanya no es va rendir, la realitat, veritat no va canviar… d’una monstruositat se’n va parlar, l’holocaust, però després.

Mira que si la veritat, realitat dels avions, formant terenyines en el cel, és també un pla invisible per als ulls de la ciència i la intel·ligència oficial.

Ara que m’ho rumie… l’holocaust, és veritat  real, o no?

Resultat d'imatges de fotos chemtrailsResultat d'imatges de fotos de camps de concentració nazis