El concepte d’espècie invasora.

En Biologia el concepte d’espècie invasora s’aplica amb un beneplàcit majoritari, tant en el camp dels vegetals com del món animal.

Una espècie invasora, tant animal com vegetal, en territori aliè és un perill per a la supervivència dels sers nadius, del seu equilibri natural. A l’invasor s’elimina o serà ell qui trenque la dinàmica ancestral de supervivència de les espècies nadives.

Els biòlegs així han actuat i així executen plans per reestablir, en la mesura que siga possible, l‘estatus quo original animal o vegetal en territoris històrics. Ho fan, bé reintroduint espècies ja desaparegudes del medi natural o bé, desplaçant les nouvingudes.

Els no entesos en la matèria recolzem eixes mesures dels experts. L’escola i els mitjans d’informació de masses beneixen eixes mesures en les nostres ments. Les universitats també ajuden a modelar eixe pensar. El funcionariat ha estat dòcil en qualsevol mesura dels anomenats experts en qualsevol matèria científica.

En el camp de la sociologia eixe pensar es contraproduent, i no diguem ja en el camp de la política, però clar la política és una rama del pensar que no té res a vore amb la ciència. Ja no sé molt bé si la sociologia encaixa amb el camp de la ciència. El que sembla és que un i altre diuen seguir els passos científics per establir i ajustar els respectius quefers.

Tot açò ve a compte d’un acte cultural que es va donar en un territori que no està banyat per eixa cultura. Una presentació d’un llibre que tracta d’un món aliè i on els presentadors, col·laboradors i autor senten i s’expressen les seues històries en un lloc que els acull amb estimació i reverència.

Un biòleg ja estaria reestablint l’equilibri perdut al medi, però seria catalogat, en el millor dels casos, feixista, i entraíem en el camp de la política, i tal vegada, en la sociologia de masses.

El fet extraordinari és la desaparició de lo nadiu, del dèbil, del minoritari en sa casa.

Vale quien sirve

Ha faltat Vicente Juárez Jordá. Un amic de la infància, de la platja, d’enfront del passeig de Sant Pere de la Vila Joiosa i de quan el nostre poble era sols la Vila.

Acabe de donar-li el meu condol a Fina, la seua germana en el mateix tanatori, on he conegut la filla de Juarez.

Hi érem els amics de la infància i adolescència, entre altres assistents, en l’últim adéu en cos present.

Després de la missa, que ell també haurà participat des del més enllà, ha parlat als presents,en nom propi i de tots els que l’estimàvem Márquez. Ens ha recordat el lema de la OJE “Vale quien sirve” que tots vam viure en un temps on la democràcia no existia ni sabíem res d’ella.

Juarez va ser tot un personatge com a infant i adolescent en la Vila. La seua paraula movia temperaments i voluntats. Era un líder que no volia exercitar eixa capacitat. Un home de paraula sempre.Un ser especial.

Madrid i la República Dominicana van ser el territori en la seua época adulta.

Després de les paraules sentides de Márquez ha fet ús de la paraula, també des del púlpit, Vives; ens ha recordat l´’última vegada que va parlar amb ell, sent conscient que el seu temps s’acabava.

S’ha acabat el seu temps i un poc el nostre. L’espai que vam viure ja sols existix en la nostra memòria. Ens hem transformat en sers adults conscients del final de les nostres vides.

Milio, Cisco, Sierra i ara Juárez, quatre xiquets de la platja, de D. Juan, han d’estar ara observant-nos en la nostra incapacitat i ingenuitat perpètua.

>Aquells xiquets de l’escola de D.Juan Morales hui som hòmens agraïts a ell i ara i sempre a Vicente Juárez.

Perdón, a modo de despedida.

Después de conocer mundo viajando en su aparente pedestal, cerró el círculo a su experiencia de medio siglo.

Pidió volver, al origen de sus días infantiles, en la única familia que le dio cobijo. Esta última oportunidad le era urgente: el vacío conquistado en su peregrinaje le despojó de todo bien material e inmaterial. La nada.

Su optimismo irracional acabó al conocerse solo y desamparado.

¿Para qué vivir como un pobre diablo? No pudo mendigar, eso para él era inimaginable. Saltó desde la ventana de la habitación que ocupaba.

Se fue sin rogar nada. Su existencia y su no despedida es un mensaje aterrador para los que se consideraron amigos o familia.

Un conocido suyo me recriminó no haber sido avisado del suceso, era su amigo –me dijo. Tuvo muchos amigos.

En el entierro estábamos todos los que no supimos ver y los que no quisieron ver. No aprecié piedad ni compasión.

El final de esta historia empezó el día en que un niño de apenas tres años se quedó sin madre. Sus abuelos maternos lo educaron como buenamente entendieron. La soledad de la falsedad terminó con él.

Si la muerte es una liberación, la decidida, la considero un empezar urgente.

Ps/ Article del 25 d’octubre del 2009.

M’he ressentit al llegir-lo.

Reviure una desagradable i trista història personal.

La solitud no sempre es escollida.

Viure en el món de cada dia

Tinc la pàgina en blanc davant de mi…..

El títol l’acabe d’escriure…

La idea que m’he proposat presentar no sé quina forma donar-li…

ESQUEMA

Fa anys, molts anys, que no veig ni escolte cap noticiari que oferixen les televisions o les ràdios…

Per tant la meua ment no segueix el que caldria pensar un home a l’ús davant dels quefers d’actualitat… Vola en solitud el meu criteri social i polític ara i ací.

Seguisc l’actualitat des de la premsa alternativa i les xarxes socials…

La meua realitat, la meua mirada del món podria presumir de ser independent. Pero no. No ho és. És particular, única, distinta i distant de les corrents oficials dels mitjans de comunicació que bombardegen als que es deixen bombardejar inconscientment de tal actuació social i política.

Sense filtres oficials, al marge i amb els peròs assegurats en cada sentència. Així es mou el meu pensament.

Done per segur que la realitat més real és invisible: Nigú la veu amb els colors originals. Per no dir que ningú la veu com és… ¿ Serà que fa por expressar el que veuen el ulls?

La paraula s’utilitza per maquillar les escenes i les situacions que es donen en la vida. El pensament s’expressa sense credibilitat. Ningú es creu res. La paraula no comunica, transmet informació d’ací cap allà i d’allà cap a sí sense transcendència.

EMMALLEM

La tradició s’ha encarregat de seguir el procés històric de la humanitat des de la tranquilitat mantenir l‘estatu quo. Des de menuts ens envien a l’escola a aprendre tot allò que es necessari per a que res canvie… aprenem la història que cal aprendre i no altra, la ciència que ens fa avançar en el coneixement i no els sabers que no superen el dogma del laboratori… encara que no sé com es resoldrà el problema que planteja la física quàntica.

L’escola, com a marc referencial de convivència oficial i permesa per les autoritats del moment. Es tracta d’adoctrinar bons ciutadans que respectaran i obeiran totes les normes hagudes i per venir. Ordre. Quan escric escola, pensa en ensenyament secundari i en la Universitat.

Però tot açò és una veritat parcial.

L’escola que acabe de pinzellar és exclusivament l’escola dels ingenus.

La vida de les persones formades en este establiment oficial més tart o més prompte descobriran que el model d’honestitat i noblesa per una part i el de competivitat per altra és incompatible per a sobreviure en societat. D’honestitat i noblesa, que es suposa necessària per a ser persona, res de res: hipocresia i maldat. I en quant a la competivitat sana i admetre la intel·ligència dels altres, res de res: enxufisme, nepotisme i privilegis.

Què passa. ¿Ha fracassat l’escola? No, clar que no.

Existix una altra escola, la que sap que transmet una gran mentida. La que sap que hi ha uns ingenus que es creuran de bona fe tot allò que els conten els mestres i els anomenats professors. Fora de les aules la vida seguix altres camins… el poder del diner, el nepotisme, les estafes, les falsetats, l`engany…. seran la norma.

D’ací els interesos per posseir l’escola per part dels grups de poder de la burgesia, hui oligarquia, des de sempre. Este segon tipus d’escola sap de que va la cosa, de la gran mentida d’aconseguir una societat amb igualtat d’oportunitats… De fet, diuen, sempre han hagut pastors, pocs, i ramats formats per a necessitar-los.

El teatre es representa cada dia en l’aula escolar del primer grup. A l’aula del segon grup, els pastors ja procuren deferenciar el seu ramat amb ropatges distintitius, no siga que algú es despiste…

És obligatori assistir a escola de no se quina edat a una altra…. S’ha de mamar la civilització permesa i sols la establerta per les autoritats… i en nom del progrés establert per ella.

EMMALLEM

PS/ Article de desembre del 2018.

Quina sorpresa acabe d’endur-me al llegir-lo!

Rescatat d’esborrany i publicat sense retocar.

Per què no el vaig publicar?

El Parahís, és al meu poble.

Hui he estat jugant amb les etimologies i amb els noms toponímics malladeta, mamelludes i el parahís. Són tres noms màgics i per tant difícils d’interpretar sota les mirades acadèmiques oficials. Els estudiosos ja han dit la seua i si vos interessa busqueu les fonts…Jo ja no tinc temps per a citar-los, però tot el mèrit el tenen ells. I tota la informació que dispose me l’han facilitada els seus treballs.

http://blogs.sapiens.cat/batecsclassics/2017/07/31/lorigen-terros-de-lhome/

Segons el Gènesi, Déu va modelar l’home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l’alè de vida”. Tradicionalment el jardí de l’Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq…El jardí de l’Edén estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC.

La meua hipòtesi no es basa en el rigor científic, em base en la meua imaginació.

Els tres topònims (Parahís,Malladeta,Mamelluda) son veíns topogràfics, i tant, es superposen en l’espai, però no en el temps…

Amanece que no es poco - La torre de la Malladeta en Villajoyosa, vista desde la playa de El Paraiso.

Primer va ser El parahís, no pot ser d’altra manera, un espai idílic i màgic obert a la mar Mediterrànea, on destaca un tossal, un tossalet importantíssim : La Malladeta , que també coneixíem a la Vila com la mamelluda.

Abans que els arqueòlegs trobaren les deesses ibèriques (?) sempre m’havia preguntat el perqùe d’anomenar mamelludes al tossal de la Malladeta. A l’apreciar les deesses ibèriques (?) ja ho tinc clar. Perquè de deesses es tracta, ni una ni dues, bastants.

Ps/ Aquest article inacabat,el vaig escriure al 2018.

No se per quina raó no el vaig publicar el seu dia.

Me l’acabe de trobar com esborrany i sense tocar no res el penge.

Demà l’he escrit hui

“La consciència de la mar està en el nostre viure… en la teua mirada… en la meua… En els besos que esclaten a l’arena blanca quan hi som u.”

“És que l’instant ha de ser bo. No pot ser d’altra manera quan l’esperit s’emociona… Com ara mateix, ací, amb l’instant que hem fet nostre… Els dos, que més bé hem estat un.

Coincidències? No.”

“La mar, el seu sabor, el seu gust, els seus olors, el seu parlar… Som la mar vida, la pensem i ens pensa… Reconec que esta nit pot ser màgica… Estic sentint els marors, ara mateix…”

Tres paràgrafs fora de context. D’una conversa a twitter. De com un instant provoca un esclat emocional per una menage a tres: Benedetti, ella i jo.

L’Univers, els astres en són els responsables de ser a estes hora teclejant i no dormint en la pau del Senyor que em porta de la mà per estos móns.

Ja no hi és, i sense ella no puc seguir obrint l’ànima al sensual i mervellós viure. La màgia s’atura. El Menage a tres em demana l’instint, per a poder seguir construient-te a la vora de la mar.

Mitja nit passades.

Sal de cocó cassolana

Ahir vaig despertar amb la intuició de rebre un regal d’eixos que omplin l’ànima de goig i plaer. No va ser així o bé no sóc conscient d’haver-lo obtingut.

No sabia ni com ni de quina manera l’obtendria i de fet no me n’he assabentat a nivell dels sentits somàtics. Tal vegada el vaig rebre, i hui, ara mateix, en sóc conscient.

La festa ha estat al comprovar que la cassola amb aigua de la mar que vaig posar a la teulada cara al sol ja no contenia aigua salada, sinó sal; sal blanca en forma de fràgils escates platejades i llisses dormint en la cassola.

Una setmana sota el sol de juliol i les seues serenes han permés el gran regal dels déus: sal pura amb tots els elements coneguts i per conèixer.

Aques és el regal que ahir, sembla, esperava però que hui he obtés i que ara guarde en un petit gotet.

El sabor no te’l pots imaginar: la puresa de la vida, que certs déus van proporcionar a la vagina primogènia de la humanitat, que jo, ara i ací, he produït en un alambic inexistent.

Lloat siga déu, com dirien certs savis antics.

fora de context

Qualsevol text respon a un instant . L’exemple que pose al capdavall n’ és una mostra.

El vaig escriure en un moment que vivia la màgia de ser enmig d’un abans que desconeixia el després… eixe després que visc.

No entendràs res del que em va brollar de l’ànima i que cite completament. Ho deixe en les teues mans i en la teua capacitat de guardar silenci davant d’això que es desconeix…:

I

Saps qué és allò que contagia l’ànima i no té cap explicació?

Està passant-me.

No és vertigen no,

no és ansietat, no…

És creure que un viu respirant la bellesa que desprèn un altre..

El futur l’has creat per a viure’l hui….

No sé amb qui, però m’emociona.

Ets molt poderosa,

l’estimació brolla cap a tu com la pluja que cau ara sobre mi i em mulla…

Plaers de la vida que descobrim…

II

Et llisc enllaçada a mi en un twit i tremole .

No em reconec, em tenia oblidat…

Com serà quan et miraré als ulls?

No podré dir paraula…

Seré un peó de tauler del teu joc…?

Foto presa de @llambreig

El gran parc temàtic: la nova presó.

Fa tens que li pegue voltes a la idea que intentaré exposar de forma clara i senzilla.

Però els què han llegit 1984 d’Orwell o Un món feliç de Huxley poden deixar de llegir ara mateix… no necessiten distraure’s amb este jubilat valencià…

La nostra vida en societat s’encamina a habitar en un gran parc temàtic on tendrem assegurada la diversió i les vivències sota supervisió de les nostres benvolgudes autoritats.

Per accedir al parc temàtic es necessitarà un ticket, si és que véns de fòra. Si ets dins ja no, sols seguiràs les instruccions i ordres que rebràs en qualsevol moment de la teua vida.

El ticket , en poc temps, passarà a millor vida. El substituirà un passaport o salvaconducte digital, tal vegada en forma d’app en el mòvil o tal vegada innoculat en el nostre cos a mode de xip, per allò de la comoditat i pel teu bé.

Una vegada, dins, al parc temàtic, tots actuarem sota la atenta mirada i supervisió mitjantçant tecnologies digitals. Els tickets de paper cap jovenet sabrà que són i què van ser en temps antics: quan es necessitaven per a ser a parcs tipus Disney o Terra Mítica… Inicis del gran projecte de la domesticació humana…

Ara, escrivint estes línees, me’n recorde dels vigilants de la platja de l’estiu passat, asseguts en la seua cadira ben alta i amb autoritat decidint qui entrava a nadar i qui no i perquè. L’ús de les mascaretes, les distàncies, el color de la bandera ordenant prendre el bany o prohibint-lo. Tot en un espai delimitat, ordenat i dirigit que quan jo era jove havera estat impossible d’imaginar. En la reraguarda la policia per si de cas s’incomplia alguna ordre del vigilant, en altres temps socorrista dels necessitats…

El nostre parc temàtic ja no serà sols en un determinat espai físic…Serà tot el nostre poble i la nostra comarca.

Els assatjos per a canviar de poble el personal físicament, ja han estat experimentats i aprovats. El cas de les ciutats de més de 50.000 habitants, els seus veïns tenien prohibada la seua eixida, els caps de setmana, per excusa d’un virus molt discutit… La praxis del parc temàtic com a recinte tancat i impermeable ha estat evident i ben controlada per la policia a les ordres de les nostres autoritats alarmades per unes proves anomenades PCRs totalmente falses però necessàries pel experiment social que s’estava aplicant … Però no sols de poble a poble, s’han impermeabilitzat regions: de Múrcia no podies anar a Alacant, i viceversa.. I així en tot el Regne d’aquest conte.

Les autoritats establiran unes normes, si es que ens permeten sobreviure al fantasmal virus, pel nostre bé, per solidaritat i responsabilitat..perque els ciutadans ja no en tendran, segons les lleis: ni responsabilitats, ni solidaritat, ni dignitat, afegitó meu.

Què anem a viure?: un món molt infantil i temerós, amb molts jocs per a antretenir-nos, però sense drets ni possibilitats d’accedir, encara que siga per pietat, davant d’un jutge, perquè ells tampoc seran necessaris en el Gran Parc Temàtic dels humans (fins ahir).

PS/ Pregue als pocs sers humans, independents i mentalment no adduïts, que quede tot como una novel·la sense imprimir…

La importància d’haver jugat en dos castells.

De xiquet vaig jugar al Castell de meu poble, de la Vila Joiosa; de Castell ja no en quedava res: un descampat que s’alçava a la vora del llavador i del riu. Anomenàvem anar al Castell els què érem de la platja, de l’Antoneta o del Poble Nou…. perquè n’ hi va haver un de cristià, però m’interessa un altre, l’anterior, el dels primers pobladors, els amos de la nostra oblidada història, el dels ibers. Segurament el sustantiu Castell que va batejar al lloc ibéric no tenia res a veure, per a ells no era més que un alt segur a la vora del riu en la seua gola.

Este matí he estat al Castell de Benidorm, on també vaig jugar de xicotet quan el meu iaio quan feia xurros allí mateix. Benidorm li deu eixe Castell al món no cristià, però no m’interessa ara parlar del món andalusí de l’Almiserà. Reconec el Castell com a lloc privilegiat del ibers: uns experts de les bones vistes i la seguretat, un altre alt que tenia enfront al poblat iber de la Cala.

Dos Castells, el de la Vila i el de Benidorm en el món Ibèric que mai podrem imaginar, o sí ?

Sols disposem de testimonis arquelògics en les seues proximitats. El bou ibèric del Poble Nou és significatiu.

Som fills de les mirades dels nostres antecessors, compartim valors i sensibilitats. Dos centres ibèrics veïns i no se si ben agermanats!