La pandèmia: Mobbing i autoritarisme

L’Estat, els Governs, les autoritats han entrat en una dinàmica pròpia del mobbing per als ciutadans que es neguen a seguir unes pautes sanitàries establertes per causa d’una “pandèmia” que posen en dubte prestigiosos científics,metges i personalitats de tot tipus.

Mobbing, assetjament a ciutadans si no cumplixen les ordres de les autoritas.

He conegut l’assetjament en l’escola: alumnes que abusaven del que anava per lliure o del que patia algun problema físic o del que era més alt que la resta… Sempre s’assetjava al que era diferent a ulls d’algú que es creïa amb autoritat per manar o ofendre al diferent.

L’assetjament ha crear molts problemes als xiquets i xiquetes tímides, porugues o insegures. Les autoritats de l’escola , en general, no han sabut o no han pogut parar estos abusos; i quan ho han parat ja era massa tard.

Sempre hi ha hagut una autoritat o institució on l’assetjat podia recurrir.

El salt ha sigut enorme des que l’anomenada pandèmia ha estat presentada en societat.

L’assejament ha passat de ser comés pel xulo de la classe a ser comés pel representant del Govern, amb l’aplaudiment no de la resta de la classe, en el cas escolar, sinò de la resta del parlament, governs regionals, Ajuntaments …. Totes i cada una de les institucions de l’Estat.

Qui pot defendre o escoltar a l’assetjat per negar-se a obeir allò que considera un abús o que contradiga els preceptes de la creença gubernamental?

Vivim els inicis d’este abús pandàmic. Ens regim per principis on el bé comú és un prioritat sobre el bé individual. Però fins a quin punt? Fins a on som capaços d’arribar? Repetirem la història del gettos del nazisme amb els experiments mèdics inclosos?

El fi justifica els mitjans? Evidentment que no, ja t’ho dic jo.

Desamparats ens trobem alguns. La vida és el bé més preuat que existeix. L’apartheid no s’hauria d’edulcorar amb uns protocols mèdics sense evidència d’eficàcia ni de seguretat.

Les circumstàncies que rodegen al fet de la pandèmia sanitària, en el relat oficial, no amaga el compromís a un Nou Ordre Mundial on es desenrotlla una estratàgia dirigida per institucions que no representen el parer de la població sinò tot el contrari. Estratègia executada pels Governs, als seus ciutadans de forma descarada i amb complicitat de tots i de cada una de les opcions polítiques.

Sense pandèmia el NOM ho tindria més dificil.

La joya de la Corona

Pues sí, ante el problema del Estado español en cuanto a su integridad territorial, surge la pregunta  de si todo se debe a una falta de uniformidad en el origen. A la falta de un poder piramidal en cuanto a educación y cultura, sanidad y relaciones con otros Estados…

La Corona española se hereda con todo su dominio territorial, hereda el primogénito, y hereda todo el contenido y el continente, espacial y temporal… Todo, material e inmaterial, y lo hace una única persona… No se puede ni se debe parcelar el Poder auténtico, que se nos presenta como una Verdad religiosa, con sus dogmas y rezos.

Así entendemos o deberíamos entender lo que está escrito y nos lo recuerdan los servidores públicos del Estado de manera sutil, persuasiva o drástica…

Disponemos una Ciencia en unas manos únicas. Una medicina única, la única válida e incuestionable…. Una arqueología única, con su protocolo… Todo lo serio, es único porque así lo demuestra la evidencia científica…. Y todos bajo el mismo vértice del prisma en manos del único Poder válido y validado por él mismo… Dioses humanos que nos disponen a su antojo.

Nadie puede salir de las grandes autopistas del Saber, político, social o científico sin ser interpelado por la Autoridad en forma de Rey, Universidad o Asociación ad-hoc.

La libertad cuando se ejerce en sus distintas modalidades cuestiona principios que se creían inamovibles, ya que nada humano es inamovible… La libertad se puede ejercer cuando se sale de la caverna de Platón…

Y en esa estamos ¿salimos, o no salimos? Y si salimos debes saber que ya no se vuelve a la gruta en las mismas condiciones.

De ahí el intento de crucificarnos con sólo desear pasear por otros senderos…

 

Comisionistas del Estado

El Estado, la Institución, se devora, o mas bien una guerra de comisionistas?

La Constitución del 78 fue el precio que se pagó para que nadie se sintiera malherido en su ego. El antiguo régimen se disolvió en el nuevo, paulatinamente, a plazos y con desconcierto en muchos momentos. Se pasó de jurar una lealtad, ante Dios, a otra lealtad, con el mismo Dios por testigo. Él siempre de testigo mudo, el mejor testigo que pueda existir.

El cambio de bando –ideológico– personal, fue la nota mas destacada, a mi entender, de los egos intervinientes en las décadas posteriores al 78.

El estar cerca del poder es básico para el buen comisionista. Hoy se utiliza la palabra corrupto en nuestros lares para describir al comisionista que no cumple con sus deberes con el fisco.

Los comisionistas de la capital del Estado se han escandalizado ante la posibilidad de tener competencia en la segunda capital del Estado: su poder se manifiesta azuzando banderas y lo que sea menester. Esto también se puede escribir en sentido inverso. Depende de la situación geográfica del narrador de los hechos.

La escena se desarrolla bajo el guión que se actualiza diariamente desde los poderes del Estado ubicados en Madrid y en Barcelona. Los personajes cumplen con su papel de servidores del Estado.

Es cierto que los egos desenfrenados no tienen límite. Pero hemos sido educados para que triunfe nuestro ego sobre el de los demás. Y esta es la lucha y la consecuencia de subestimar al otro.

Veremos en los próximos días el desenlace –aún no escrito– y el pacto del Estado consigo mismo.

La Sagrada Constitución

Los acontecimientos que se están produciendo en Cataluña y en España, por la separación de la primera, con la segunda, me hacen recordar el proceso que envolvió a la Ley del divorcio de Paco Ordoñez en su momento. Los sectores tradicionalistas de la sociedad se movilizaron escandalizados por semejante insensatez…. Al final se promulgó la Ley y los que más se beneficiaron de ella fueron los señores que añoraban el matrimonio tal como lo entendía la Iglesia Católica.

Hoy la Ley del divorcio es una norma aceptada por todos: libertad para firmar el contrato y libertad para deshacerlo….

Con lo de la separación de Cataluña de España también parece ser un vínculo sagrado, así lo entiende el miedo a ser libres. El poder establecido, con sus mercenarios mediáticos, utiliza todo tipo de armas para mantener el estatus quo.

La Constitución, en lugar de ser una norma creada por los hombres para resolver sus vidas, se entiende como una obra escrita por los dioses, y los hombres han de estar sometidos a sus verdades eternas.

Paco Ordoñez se salió con la suya. No se si alguien se acordará de él, sufrió lo suyo; ganó el criterio liberalizador de la razón humana…

Matar en nom de Déu

 

Sempre s’ha matat en nom de Déu , Alà o d’una Verge Santíssima.

Quan vaig fer la mili, el cura castrense del meu Regiment militar, era capità, ens arengava sobre els perills de la pàtria. Era una bona persona. Es dedicava a orientar-nos sobre l’enemic. Però d’això ja fa molt de temps…

En el meu poble celebrem les festes de Moros i Cristians en honor de la santa Santa Marta… matem cada any, per l’estiu, l’adversari moro que previament ens matava a nosaltres. Ells en nom d’Alà i nosaltres en nom de la Santa, fem la festa amb trabucs i canons… Som bones persones, però broma en broma seguim matant en una mena de joc festiu.

Podria citar exemples d’enciclopèdia de guerres i enfrontaments humans d’inspiració divina, pero no cal, tu mateix posa’t els exemples visitant-la. Sembla que una batalla sense protecció divina no té projecció històrica.

On som ara amb els atemptats en nom d’Alà en una época de consumisme, superficialitat i guerres?

Doncs en el fil de la història que no ha cesat mai de produir-se.

S’ha saccejat de diferents formes el món. S’han barrejat cultures i formes de veure la vida que són distintes i distants amb una rapidesa mai vista: és poc el que està passant-nos. És un miracle d’Alà, de Déu i de totes les Santes del santoral que la cosa no esclate de veritat.

Si no es mata en nom d’una divinitat (o d’una causa patriòtica) no hi ha ressó històric. Seria un simple crimen vulgar d’una mala persona.

JOSÉ ORTIZ ECHAGÜE Sermón en la aldea (1903)

De necessitats i reflexions

 

Hi ha un abans i un després, atenent a l’ experiència democràtica grega, i pensant en les eleccions del 20 de desembre a Espanya.

Un país, Grècia, amb grans dificultats econòmiques per al ciutadà de a peu, busca una eixida digna per a la seua ciutadania. La cosa va anar molt malament per als que no tenen dret a res. Des de fora de Grècia i a pesar de la voluntat del poble, les mides econòmiques que es van adoptar, són les que van manar el gran capital internacional. Pots votar, en esta “democràcia europea” allò que estimes oportú, però sols s’aplicaran les mides econòmiques que emanen del capital internacional. Així és la broma europea de l’anomenada Comunitat Europea.

Nosaltres, els anomenats espanyols, elegirem el 20-D al Parlament espanyol que sol podrà legislar allò que des de fora d’ Espanya ens permetesquen: igual que el cas grec.

És tracta d’una il·lusió votar a qualsevol partit polític, una il·lusió dic, ja que a l’hora de la veritat el FMI,Brussel·les i no sé qui més, ens dictaran totes les lleis que ens imposaran.

Votes o no votes el 20-D, les mesures ja estan en un caixò clarament redactades…. l´única sorpresa serà la firma en el Butlletí Oficial de l’Estat.

A petita escala, en assumptes urgents, has de saber que passaràs pel “quiròfan dels polítics” amb anestèsia o sense. Tal vegada amb cures pal·liatives o sense. Això diferenciarà als que signaran les lleis a partir del 20D. És l’única raó que veig… per anar a votar.

“Todo está atado y bien atado”, no sé d’on m’he tret la cita…

policia registra xiquets

De tot cor

Sé que aquest escrit respondrà al  meu estat d’ànim. Qualsevol pensament escrit o dialogat ho està. Hui he passat de la preocupació a una relativa pau interior. Ara mateix tinc la convicció de pau en la meua ànima. El món comença a comportar-se tal com l’he dissenyat des del cor. Crec en la paraula que pronuncie, en el seu poder màgic o inexplicable des de la raó pensant.

Però no és d’això del què volia escriure. Vull esplaiar-me, des de la raó, cosa que no hauria de fer per coherència amb el paràgraf anterior.

La raó em suggereix  que falta un estudi científic que justifique la procedència dels corruptes o els poca soltes que ens governen en hospitals, policies, ajuntaments i altres institucions públiques. On han estudiat aquesta gent? Qui han segut els seus professors? Qui són els seus pares? On han mamat la seua experiència pertorbadora?

Sempre m’he preguntat per l’Alemanya del Fürer, o l’Espanya de Franco, o la Sèrbia postiuguslava, o l’Israel de hui i d’ahir. Per quines raons l’odi reviu i rebota en els hòmens en forma agressiva i ofensiva cap a l’altre?

He presenciat estos dies com un torn d’infermers d’un hospital públic, a crits es contaven les seues vacances, mentre els malalts ingressats esperaven ser atesos en silenci i submissió. He presenciat com atenien malalts sense mirar-los a la cara, seguint parlant de les seues aventures personals que havien viscut. He de dir que es tracta de torns d’infermers totalment coherents en quant a grup, en la desatenció. Cap veu s’alçà per a manifestar que no era el moment més adequat per compartir les alegries viscudes, ni el lloc. També he de confessar que altres torns, també coherents, es dedicaven a la seua professió amb amor i en silenci i respecte cap l’altre.

He citat al Fürer a Franco i als mandamassos de la Gran Sèrbia, entre altres. Ells per si sols no formarien part de la Història. Tots i cada un d’ells van ser aupats per una massa anònima que en uns casos, obrien la porta dels forns extermini o en altres, es dedicaven a cantar al sol o en altres…

Hui, els nostres infermers, policies, funcionaris d’Ajuntaments… d’on creuen que han arribat a ser on són? O millor, què s’han pensat? Que són on són per fotre a l’altre? Evidentment no són tots…. però encara en són molts que es creuen que manen i disposen de les nostres vides al seu albur.

La corrupció, el seu rànquing, està per ser elaborat encara. On han estudiat aquest personal corrupte i irrespectuós amb l’altre? En quina escola de negocis o escola d’infermeria? On s’ha diplomat aquest gent?

Sé que aquestes coses no es tenen en compte en la formació dels professionals….però cal, en estos casos, que funcionen controls interns de les diferents corporacions oficials i públiques per a posar fi als abusos i desconsideracions cap als usuaris per a bé de la societat i de les mateixes institucions públiques… No s’hi val que l’usuari acudesca a un jutjat a denunciar abusos. L’administració ha de posseir mecanismes de satisfacció dels seus serveis cap el ciutadà.

Acabe l’apressurada reflexió des de la raó per tornar a parlar des de l’esperit. La causa de l’odi és la manca d’amor a l’altre, al desconegut, al nouvingut, a l’estrany….

Qui no ha viscut l’amor no sabrà de què parle. Ni entendrà mai, que si és on  és, és per a resoldre problemes, mai crear-ne.

don-quijote-de-la-mancha-

Tot arriba i tot continua

Tot arriba i tot continua.

Hui ha estat el meu últim dia a l’Institut. Una etapa acabada, la de professor, i una altra que  ja he començat, la de jubilat.

Aquest cap de setmana serà llarg, molt llarg… sense dilluns, ni dimarts, ni dimecres, ni dijous ni divendres… serà, dic, un llarg cap de setmana… pot ser, d’uns deu anys aproximadament.

El dia ha estat intens: el meu desdejuni, llegint la premsa, al Siroco.  Arribada a l’Institut, hui en cotxe i patint les retencions de la interminable circumval·lació i començar a acomiadar-me de companys i alumnes… pels passadissos, a Secretaria, a Consergeria, a la Sala de professors… i a classe amb els meus estimats deixebles, les personetes que es convertiran en els nostres ciutadans en l’avenir.

He aprés i m’han ensenyat. He conegut a persones valuoses. He estimat i estime manifestant-ho amb claredat… i he viscut molt bé, tot s’ha de dir, mentre he pogut, i les circumstàncies ho han permés.

He fet allò que considerava correcte, en estos anys, i no m’he deixat  portar per ningú. Si he contribuït a aconseguir alguna cosa satisfactòria, el mèrit ha estat sempre dels meus companys, sense cap dubte i… sense cap ironia.

He viscut tres etapes en la història de l’Institut: la d’Antonio, el batle, la d’Ignasi i la d’Amparo.

La primera, la més intensa i la més oberta, la segona , la del canvi i la proximitat personal i, la tercera, la de l’Administració.

He viscut el batecs  dels claustres,  des que  es votava a mà alçada i qualsevol proposta pedagògica o no, als claustres actuals, on no pots eixir-te del guió marcat per l’Administració.  La reglamentació i la por, o la comoditat, dis-ho com vulques, ens ha portat on som. No sé si algú és conscient d’on som.

Bé, deia que he arribat a la fi d’un inici: el de la meua jubilació. Som ara ací, però ningú té garantia d’on serem demà: per tant  haurem d’estimar que és l’única manera de viure amb dignitat.

Si de cas no m’he acomiadat d’algú personalment, ha de saber que la cosa s’ha de resoldre amb rapidesa. Dia i hora i on vulga, per a mi serà un plaer, que el temps corre inexorablement.

Amb gratitud.

PS/

El meu departament,

Josep, el vi negre excel·lent, una bona tria. Maties, ací tens molta faena per a fer. Loli, un plaer elegant i companya a tothora. En la meua memòria, Gràcia;  Mari Creu i Carme; Gràcies.

PS/ Rocio ets una gran persona. Moltes gràcies. Ha estat un plaer treballar al teu costat.

últim dia a l'institut últim dia a l'institut   1rúltim dia a l'institut últim dia a l'institut Secretariauna sorpresacurs Diver 2014Amb RocioUna valenciana de Benidor. Molt agraït vida.últim dia a l'institut

últim dia a l'institut  1r

Aquí paz y allí gloria

Suponte que una mañana, mientras paseas al perro  para que haga sus necesidades, se te acerque una señora y te diga:

–Buenos días, estoy buscando a un asesino, ¿es Vd?

O también, podríamos imaginar:

–Muy buenas, estoy buscando a un señor que tiene un perro como el suyo, ¿es Vd?

Este tipo de preguntas, entre tantas de esta índole, nos llevan a un posible diálogo, si es que compartimos código lingüístico y un mínimo de cordura, a una solución verbal del malentendido que ocasionó el encuentro entre la señora y el paseante del perro.

Después cada cual a su respectivos asuntos y aquí paz y allí gloria.

La cosa sería tremendamente peor, si no se produjese el diálogo, de la que incrimina una acción nefasta sobre alguien que ni la sabe ni se la supone. O lo que es lo mismo: el paseante sería  acusado de un suceso que nunca cometió ni conoció pero sin la posibilidad de resolver  felizmente el entuerto.

Si te acusan y te lo dicen, siempre puedes enviar a la mierda al acusador en su presencia, si es que no se atiene al sentido común. Y te quedas muy a gusto y enterado del tipo de sujeto que acabas de conocer. En caso contrario eres un ser indefenso que ha sido juzgado y sentenciado por otros sin posibilidad de enviarlos a la mierda en caso de no haber podido razonar con el atrevido acusador.

Para algunas personas, todos los perros son iguales… y sus dueños también. Pues ni todos los políticos son unos sinvergüenzas, ni todas las señoras  son ñoñas, ni todos los señores con sombrero son calvos, lleven o no lleven perro en sus paseos.

La estupidez humana es inimaginable, también la bondad. Vayamos en busca de la segunda posibilidad en el quehacer diario.