Sé que aquest escrit respondrà al meu estat d’ànim. Qualsevol pensament escrit o dialogat ho està. Hui he passat de la preocupació a una relativa pau interior. Ara mateix tinc la convicció de pau en la meua ànima. El món comença a comportar-se tal com l’he dissenyat des del cor. Crec en la paraula que pronuncie, en el seu poder màgic o inexplicable des de la raó pensant.
Però no és d’això del què volia escriure. Vull esplaiar-me, des de la raó, cosa que no hauria de fer per coherència amb el paràgraf anterior.
La raó em suggereix que falta un estudi científic que justifique la procedència dels corruptes o els poca soltes que ens governen en hospitals, policies, ajuntaments i altres institucions públiques. On han estudiat aquesta gent? Qui han segut els seus professors? Qui són els seus pares? On han mamat la seua experiència pertorbadora?
Sempre m’he preguntat per l’Alemanya del Fürer, o l’Espanya de Franco, o la Sèrbia postiuguslava, o l’Israel de hui i d’ahir. Per quines raons l’odi reviu i rebota en els hòmens en forma agressiva i ofensiva cap a l’altre?
He presenciat estos dies com un torn d’infermers d’un hospital públic, a crits es contaven les seues vacances, mentre els malalts ingressats esperaven ser atesos en silenci i submissió. He presenciat com atenien malalts sense mirar-los a la cara, seguint parlant de les seues aventures personals que havien viscut. He de dir que es tracta de torns d’infermers totalment coherents en quant a grup, en la desatenció. Cap veu s’alçà per a manifestar que no era el moment més adequat per compartir les alegries viscudes, ni el lloc. També he de confessar que altres torns, també coherents, es dedicaven a la seua professió amb amor i en silenci i respecte cap l’altre.
He citat al Fürer a Franco i als mandamassos de la Gran Sèrbia, entre altres. Ells per si sols no formarien part de la Història. Tots i cada un d’ells van ser aupats per una massa anònima que en uns casos, obrien la porta dels forns extermini o en altres, es dedicaven a cantar al sol o en altres…
Hui, els nostres infermers, policies, funcionaris d’Ajuntaments… d’on creuen que han arribat a ser on són? O millor, què s’han pensat? Que són on són per fotre a l’altre? Evidentment no són tots…. però encara en són molts que es creuen que manen i disposen de les nostres vides al seu albur.
La corrupció, el seu rànquing, està per ser elaborat encara. On han estudiat aquest personal corrupte i irrespectuós amb l’altre? En quina escola de negocis o escola d’infermeria? On s’ha diplomat aquest gent?
Sé que aquestes coses no es tenen en compte en la formació dels professionals….però cal, en estos casos, que funcionen controls interns de les diferents corporacions oficials i públiques per a posar fi als abusos i desconsideracions cap als usuaris per a bé de la societat i de les mateixes institucions públiques… No s’hi val que l’usuari acudesca a un jutjat a denunciar abusos. L’administració ha de posseir mecanismes de satisfacció dels seus serveis cap el ciutadà.
Acabe l’apressurada reflexió des de la raó per tornar a parlar des de l’esperit. La causa de l’odi és la manca d’amor a l’altre, al desconegut, al nouvingut, a l’estrany….
Qui no ha viscut l’amor no sabrà de què parle. Ni entendrà mai, que si és on és, és per a resoldre problemes, mai crear-ne.
Gaspar S. Ortigosa 