Paco “la lechera”


Aquest  final d’estiu he pujat a Alcoleja més vegades que en tota la meua vida. He recorregut el poble i part del terme de bellit. El paisatge físic i humà m’atrau.

Aquest matí he conegut a un dels últims homes que viuen del camp. Anava amb la seua mula mecànica travessant les seues terres on ens hem conegut i m’ha detallat mil i una històries  del poble i dels seus habitants. Un encontre afortunat en un dia de claredats i molta llum. Jo buscava el Salt d’Alcoleja, que conec gràcies a Enric Valor (l’Ambició d’Aleix) i, aquest senyor, me l’ha indicat i detallat amb distintes històries; el coneix pam a pam. Les lectures d’Enric Valor m’havien indicat el camí i l’espectacularitat, Paco, que així s’anomena el senyor que acabe de conèixer  –de malnom “la lechera”–  m’ha narrat les històries humanes al voltant del Salt amb el poder de la paraula oral. Una mina per a la rondallística.

camí del relleuero
camí del relleuero

L’encontre casual ha estat a la vora de la bassa del molí de dalt; les seues terres el  fiten per la part superior de la vessant : terres cuidades en un paratge on la terra erma està guanyant. Els homes del rec, ha de ser una espècie de cooperativa o sindicat, han passat de ser de centenars de llauradors a sis en l’actualitat: una mort anunciada del paisatge. Pastors sols en queda un…. i amb artrosi: dies comptats per al ramat…. És la fi d’una manera de ser i de viure. El paisatge canviarà. Davant nostre, m’ha dit, estaven els forns de calç –en la vessant d’enfront nostre–  eren de tal i tal, no recorde els noms…. ara tot erm, abans tot net amb els forns; ara malesa, argelagues i tota classe de mates amb punxes,  pinars i carrasques. L’aigua del Salt encara corre neta per la sèquia dels antics tres molins d’Alcoleja. Les runes en són la mostra  silenciosa i, nosaltres a la seua vora en este diumenge de setembre.

El camp està perdut, m’ha confessat, no tenim almàsseres… ens han prohibit tirar la morca al riu… hem de portat l’oliva a Muro… La gent jove ha emigrat… Ens han prohibit fer foc… has de demanar un permís…. Els costos de producció són superiors als guanys de la venda de les collites… Ara treballen el camp amb productes que no s’han de vendre: són per a consum familiar. No es comercialitza.

La seua mirada ja mai més serà la nostra. Runes i camps erms avancen.

Alcoleja 2013 028

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s