Egotista ingenu, jo

on

Davant de mi, gitada a la vora de l’araucària, la meua gossa, em contempla.

Hui és diumenge catorze de juliol. Porte dues setmanes de vacances.  Ara estic sol –acompanyat per la gossa—  sota la pèrgola, recostat en la tumbona i l’ordinador sobre les cames, teclege… Quanta pau, Senyor! En mi i fora!

La mar no arriba a estar en calma: sobre les roques es deixa caure a glopades majestuoses. Cap veu humana ens  pertorba. Ventolet mínim que s’agraix , suau i fresquet, rissant-la d’espillets que reflecteixen el sol.

Admire la vida de la mar. L’admire tant com la seu germana la terra. La fertilitat de les dues fan possible la bellesa de la vida.

La gossa mou la cua, s’espelea. Segueix allargada  –en terra— a la vora de l’araucària.

En la pantalla de l’ordinador tinc marcats els ditets de la meua néta. Els diumenges no la tenim. És amb els seus pares. Per això ara puc escriure. Amb ella el joc m’impedix retratar l’instant. Si vius el moment, i el vivim, no disposes del temps de la civilització escrita. No en té de sentit. A la selva, al camp, navegant, s’hi viu amb intensitat i plenitud. Senzill.

Sóc feliç. És nota? Sols mire, contemple… i m’implique el mínim… els quefers de la vida són màgics en la seua dinàmica.

Egotista feliç en l’última etapa de la meua vida.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s