De tribus i camuflatges.


El pensament li genera la consciència del present. Les persones del seu voltant l’afecten i li generen fantasmes antics actualitzats. Els gestos, les mirades i les actituds li fan obrir el bagul dels records tristos i rovellats. Una història interminable la d’ell. L’interés del grup humà és la uniformitat. Estàs amb mi o contra mi, sembla, el lema de la supervivència. La tribu sempre s’ha actualitzat al moment present.

Per superar la consciència de l’ego ferotge li cal somniar des de capdamunt de la muntanya solitària. Esquerp comprén als de la vall o als de vora mar. Li cal pujar amb assiduïtat als cims per sobreviure. Ja ho va dir Thomas Mann això.

Es pregunta com moure’s sense sentir-se escrutat per la misèria humana. Es pregunta com superar-la. Es fa moltes preguntes per la incomoditat que li produeix conviure en espais habitats per trajectòries humanes, gens respectuoses, amb els no-aduladors o amb els no-submisos en la tradició permanent i no escrita.

El ser humà que se sent persona quan s’identifica amb la massa, li fa por. El gregari que davant de les imatges d’una pantalla, s’emociona i ho manifesta amb tots tipus d’utensilis, a mode de lleó quan brama en la sabana africana, el preocupa. El lleó serà l’amo del territori en què el seu rugit s’escolte, mentre puga emetre’l i puga ser escoltat per altre. Sembla que la massa humana també ho té escrit en  l’ADN. ¿I si no és així per què criden fins quedar-se afònics? La por s’escampa, o sinó la inseguretat, per al qui escolta. No oblida que pertany a un poble que sempre ha cridat ben alt, s’accepta que així els arguments són més eficaços i eficients, o sinó ¿per què es crida tant alt quan sabem que qui pot escoltar no pateix sordesa?

Al seu país qui no plora no mama. És un orgull i reconeixement acceptar la frase entre els seus.

Els seus conciutadans, és un dir, no saben què significa  nepotisme, ni tenen ganes de saber-ho. Ho consideren connatural, afavorir la família i els seus, amb perjuí, dels altres, per ser simplement altres.

Les colles de  les distintes tribus avancen des de  temps immemorials en les consciències genètiques dels habitants del seu poble:  bramant,  nepòticament o plorant.

Anit les distintes tribus van estar convidades a combregar  en una missió que supera les diferències de gènere, el color de la pell o l’estatus sociolaboral. La tribu es va uniformar en un clam de cartró. Però la tribu es reconegué.

Res ha canviat en aquestos últims cinquanta anys, conclou…. roda, roda, la pedra segueix el seu camí.

One Comment Add yours

  1. Tomàs escrigué:

    Tens raó al dir que tendim a agregar-nos. No formar part d’un grup no està ben vist. És com dir que el que es mostra diferent vol donar a entendre no només que és diferent, sinó que és millor.

    Formar part del grup dona seguretat, si més no aparent. Estar sol és una lluita contra corrent.

    Un dels riscos dels grups és l’alineació i l’exigència d¡uniformitat. Els membres han de seguir uns protocols, unes normes, essencials per formar-hi part i reconèixer-se entre si.

    Quan els grups o les tribus estan manipulades políticament, l’alineació encara és pitjor. Hi ho és, perquè és dirigida.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s