15 de juny de qualsevol any.

on

 

Coneixem aquesta vesprada quieta d’anys passats, amb el sol  ponent-se en silenci.  La mar de plata  parla serena, en cada maror, un llenguatge que romp.

Doncs és cert, estes vesprades de primavera, les coneixem des de fa molt de temps. Una mar que busca el silenci, i que no acaba d’aconseguir, ens arriba en profunditat, removent la memòria dels sentits del benestar.

Tot és tant cert, com que sóc a la vora de la mar, visc a la vora de la mar i sóc aigua salada.

També som soletat, que intenta descriure la quietud, que banya el sol en aquest instant que es pon, grogós i difús ben llunyà.

La mar respon amb un anell porpra que la constrenyis,  amb matisos freds, a la nostra contemplació d’admiració.

Els colors es mouen… en un joc d’intensitats, en  cel ras i blavós canviant.

 

La mar s’apaga confonent-se amb el cel, ja es confon totalment mentre les últimes clarors del sol, marquen la silueta nítida de ponent.

Demà despertarem contemplant l’espectacle cap  a llevant i tot creixerà,  perquè així ho exigeix el joc.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s