El forn el Secanet

on

 

Hi ha paisatges que et fan viatjar pel temps de la memòria. Un camí, per a mi molt especial, és el què em porta des de Sella al mas de Papatxí, al capdamunt del paratge de Els  Budes Moderns.

Anomenar Sella és anomenar el bar Fonda que vaig conèixer i, era inici del pelegrinatge per la serralada d’Aitana. Fa anys que el bar Fonda deixà de ser. Ara és un buit a l’ànima dels records agraïts. El bar de la plaça del poble té el seu paper i em fa de substitut.

El paisatge físic del Forn de el Secanet es manté intacte des que tinc ús de raó: el forn de llenya, l’aparador del forn, l’olor de pa bo acabat d’eixir del forn, el pa que es mostra tendre i cuit als teus ulls en els caixons de fusta “centenària”. El forner amable que m’atén després palejar a la boca del forn, un home blanc, de farina i, d’edat indefinida. Sempre l’he conegut igual: com el seu pa. Les mans d’este home són d’àngel. Alimenten i nutrixen.

El Forn de el Secanet, ha sigut, una vegada més, la primera parada: dues barres de pa  –una un sequet—  magdalenes , tres trossets de coca de molles i, saludar i desitjar salut a l’ànima del forn.

Hem tirat Sella cap amunt passant la Font de l’Arc, cap amunt amb dificultats per l’estat del camí, hem travessat el mas de Moolen … fins que hem deixat el nostre vehicle prop de la zona del Goleró, a la mateixa vora del camí.

Iniciem el passeig la meua gossa i jo, després de menjar-nos els tres trossets de coca de molles. Ella molt contenta amb el paisatge familiar per a mi. Feliç m’acompanya, amb un pas alegre que no recordava. Pins verdosos de vida, terra humida, tolls d’aigua per ací i per allà, la muntanya amarada i esponjosa. Com si alenara amb nosaltres. Silenci que sembla escoltar la gossa amb atenció. Per a mi, solitud profunda.

Descendim  a la Font del Morer, amb un sol rall d’aigua néta i freda: suficient per a nosaltres. Bevem. La gossa no sap, escolta amb atenció el món que l’envolta. Beu des d’una bossa de plàstic que li fa de recipient i que jo li subjecte.

Pugem al camí, seguim fins al Mas de Papatxí, passant per les cases de Els Budes. En veiem un. Més bé he de dir que la gossa en fa eixir un dels amagatalls que tenen en forma de cases. És un xic jove, alt , de cabells clars. Es mostra amable amb la gossa. Ens saludem.

Coronem Papatxí. El mas immens i solitari, la gossa corre com una boja per la verdor de la planície que el voreja. A la era del mas contemplem, cap a ponent, les dues vessants que formen la vall màgica. Els Budes Moderns han triat bé, conserven el paisatge, el protegeixen amb la seua presència inexistent a la vista humana.

Iniciem el viatge de tornada, ara descendent, cap a la vida dels humans.

I tot açò durant el matí del 20N. Les fotos les pujaré un altre dia.

One Comment Add yours

  1. Tomàs escrigué:

    Ja veig que ahir vas fer coses de profit!!!

    M’has fet recordar quan tenia la meva gossa, la Duna, i la de vegades que anava a la muntanya amb ella. Em feia molt de cas, però hi havia uns moments en els quals no la podia controlar, tant al mar com a la muntanya, a la que olorava o sentia aigua, cap allà que hi anava com una fletxa. Quantes vegades l’he vist nedant per tota mena de rius i llacs.

    Passejar amb la companyia d’un gos i en contacte amb la natura és una de les sensacions més entranyables que hi ha.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s