Com si hui fora l’últim dia.


No ho hauríem d’oblidar mai.

Hem arribat a la cita amb cinc minuts d’antelació. Amb puntualitat alemanya ho han fet els dos veterinaris. A les cinc en punt ens han atés. Quila i jo, asseguts al banc de fusta del porxe de la clínica hem observat l’espectacle d’obertura: netejadora, ajudants i els veterinaris. Tots i cadascú a la seua faena.

Hem passat, amb poques ganes Quila, a una sala, on amb menys ganes ha pujat  a una bàscula electrònica. Trenta-dos quilos i set-cents grams ha marcat. Al moment eixia el veterinari, d’una altra sala, amb una injecció a les mans.  Mentre el protegia    –que no feia falta—   acaronant el cap de Quila, li ha injectat al coll  el líquid que l’adormirà en cinc minuts.

S’ha adormit lentament, mentre l’acaronava i li prometia que després, a la tarda, passejarem tots dos per la platja. Poc a poc ha anat posant-se còmoda al terra, primer les pates de darrere i després les de davant…recolzant finalment el cap damunt d’una de les pates davanteres mentre tancava els ulls amb pau.

Déu meu. L’he portada a que li netegen les genives i les dents. Sembla que l’he portada al somni dels justos, i no és així, però m’han passat pel cap  pensaments  tristos  que encara m’angoixen.

L’estimació ens fa sofrir. Aquesta desconnexió controlada amb  la vida, ens causa terror. Desconectada de la vida per la mà humana.

Ha passat un hora. Sóc a casa. A les set hi aniré per ella. Passejarem per la platja.  La besaré i l’abraçaré. Tal vegada plore.

Com poden passar-me estes coses?

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s