Feia molts anys va tenir un bell canari en una encantadora gàbia xinesa de tres pisos , a semblança d’una típica casa –es suposa— de la Xina tradicional i rica. Barrons de canya índia primíssims clavats en travessers de fusta, també finíssima de la Xina, eren la seua llar i el seu univers espacial.
Cada dia netejava les cagades del canari en l’espaiosa gàbia. Li posava aigua fresca, de l’aixeta, i una mescla de llavors lluentes i de qualitat, ho així ho prometia l’envàs que comprava en una tenda especialitzada.
El canari l’acompanyava amb un cant a vegades estrident i recargolat, vibrant-li les plumetes de sota el bec. Feliç. Inclús el saludava al veure’l, agraït.
Un bon dia pensà i raonà en la falta de llibertat en el sentit romàntic de la paraula: obrí la porteta de l’esvelta i espaiosa gàbia xinesa i observà el pardal. Ell, indiferent al gest de l’amo, pujava i davallava amb petits salts. Es movia sense adonar-se de l’oportunitat que tenia al seu abast. Passaren minuts… hores… vingué la nit i s’ajocà al seu palet que li donava redós.
Al dia següent, de bon matí la gàbia era buida. La netejà per última vegada i li posà les llavors lluentes i l’aigua fresca… li deixà la porteta oberta… per si de cas…
Han passat un grapat d’anys i la gàbia continua buida de vida: ara sense aigua ni llavors ni…deixalles.
El narrador desconeix la sort de l’au, però estigué escoltant-lo un parell d’anys en un balcó que un veí, molt intel·ligentment el situà, per a no ser observat.
Tot açò li ha vingut a la memòria mentre penjava del clau, la gàbia xinesa de tres pisos, que és manté intacta, però des d’aleshores deshabitada i amb la porteta tancada.
Gaspar S. Ortigosa 
Una història trista de la qual se’n poden fer moltes interpretacions.
Una pot ser aquesta: tots, d’una manera o d’una altra som esclaus, presoners, del sistema. Aquest, de fet, ens deixa enlairar el vol i marxar de les seves normes. Per anar on? Aquesta és la pregunta. On podem anar sinó?
Hi ha vida fora del sistema? Segur que hi ha qui l’ha trobada, el que passa és que fa com el veí, no l’ensenya.
Gràcies pel comentari Tomàs.
Jo mateix no sabria explicar què passa amb la llibertat que tots desigem i lluitem per ella.D’alguna manera tot sembla com les caixes xineses, que n’obris una, i dins en trobem altra més petiteta…i així succesivament.
Podem citar distints exemples. Però què difícil resulta enraonar un somni!
Gràcies altra vegada.