Aquest matí ha recorregut el Camí de Sant Jaume complet.


 

 Ben matí ha sonat el despertador. El primer que ha reaccionat ha estat la seua gossa: movent la cua s’ha dirigit cap al llit celebrant l’inici d’una jornada inusual per matinera. Era completament fosc, la temperatura ambient, la corresponent al mes d’agost, a la vora de la mar Mediterrània. Una joia l’envoltava l’esperit: un objectiu marcat el reviscolava.

Tota una caminata per davant, al marge dels temps. Amb un objectiu, arribar a la cita desitjada. Amb els llums del passeig enceses, la gossa i ell , han deambulat en solitud per la platja fosca, sense pors als municipals i a les normes d’urbanitat que persegueixen a tot gos sense corretja… i, per la voreta de la mar, silenciosa i en pau amb el món, com ells, a eixes hores, on la humanitat dorm. Tornada a casa amb les necessitats fisiològiques del gos satisfetes.

Una dutxa amb aigua freda per a ell, vestir-se…i, obrir-se camí , entre el silenci del seu devenir, entre la calma de les primeres llums del cel, cap a la parada del trenet de la Costera Pastor. Per primera vegada comprova l’horari d’arribada del trenet en el sentit Luceros. Un penell electrònic de la mateixa parada del trenet l’avisa. No té cap pressa, encara ha de passar el trenet en sentit contrari. Un gos solitari cuida una finca tancada amb fil ferro (a la mateixa vora de la parada). Els seus ulls són tristos. És jove, està inquiet.

S’asseu al banquet que correspon al sentit del trenet cap Luceros, mira la mar. Enfront d’ell, amb un banc idèntic, s’acaba de seure una xica jove lluint unes cames llargues que creua a la perfecció: com quan tanquem la cremallera de la bragueta. Les cames bronzellades com d’aparador ben parat per ¿aqui?, ella al darrere, confosa. Aplega altra dona: aquesta té els seus anys, s’asseu al banquet de la vora de la de les cames en primer terme. Ésta ni creua, ni mostra les cames, algú, en el seu dia, caigué en el parany de la de l’aparador bell i ben parat. En front d’ell, dos temps en el mateix espai, dos vagons arrastrats per la locomotora de la vida.

 Elles van cap a Benidorm, amb la seua locomotora, que en forma de tramvia se les engul en un no-res.

La frescor l’acompanya en el silenci de l’andana. El gos del tancat el mira amb el ulls tristos.

El trenet hermèticament tancat s’atura i obri les entranyes: també se l’engul a la comoditat en forma de seients confortables i ambient de llum clara envasada . Tot marxa amb bones vistes que es mouen en espais mil vegades trepitjats i respirats en llibertat llunyana.

La Creueta,Pont del Ferrocarril, estació Vella de La Vila, El Pla, El Paradís, El Montiboli, El Xarco, El Carritxal, La Venta Lanuza, La Coveta Fumà… El Campello, on baixa i respira a la seua estació d’amples andanes, l’aire característic del lloc.

El temps es fa present esperant altre tramvia que l’expulsarà de la seua panxa en Carabiners, en la mateixa platja de Mutxamel o tal vegada Sant Joan.

Ara l’aire i la claredat és del color de l’arena blanca: que l’espenta a cada pas en una caminata de goig i esperança mentre travessa els camins buits de tràfec de persones i vehicles.

A dreta i esquera mostres de vivendes abandonades: unes amb marques de passats nobles, altres de felicitats finiquitades, construccions noves que viuen el seu present. Arbres centenaris estimats i heretats, però silenciosos, alguns li arriben a l’ànima, semblen oblidats dels humans. Són els més majestuosos. Altres jòvens i ignorants del seu atreviment. Els té ací i allà mentre se’n recorda de la seua pròpia joventut a la platja, a l’escola, a l’institut, de la seua benigna ignorància i falta de maldat.

Camina i la ment conscient no para de recórrer els passos d’estos últims quaranta o cinquanta anys, mentre el temps es mou d’una altra manera, com si s’haguera parat en el moviment desimbolt cap a la fi del Camí de Sant Jaume de hui. Un repàs des dels orígens senzills i feliços, des del moment de l’esperança que l’acompanya.

Ací i allà pau, la porta dins, mentre els cinc sentits el  fan persona. S’emociona esperant retrobar-se en la cita que s’imagina bella, però els seus ulls encara no veuen, serà després d’esta revolta.. no, en falten encara més…ja arriba… aplega i travessa la nau  i, amb un somriure de satisfacció  i alegria la contempla bruta i oblidada a l’ombra d’un para-sol metàl·lic.

Es la fi del Camí.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s