De golfos


El que més sap de golfos és un golfo. Un home honest no té temps de veure’n, i menys, de parlar-ne. Quan s’és honest no es malparla.

El que escriu ara és un golfo, per tant creu-lo. Sap de golfos. Coneix, i saluda, les persones que llavor a llavor, i en el temps adequat, sembren plantetes a la vora d’un passeig marítim del seu sorollós poble. Els sembradors són dos exempcions enmig de la multitud de passejants. La vora del passeig erm l’han convertit en un jardí ple de floretes de colors vius. Tot debades, en el doble sentit de la paraula.

La primavera ha esclatat com mai per ací: l’aigua de pluja ha fet brotar les plantetes amb vigor, cada planteta ha rebentat en una espècie de margaritera amb floretes apetitoses, per la seua bellesa, sobre la vorera de terra erma del passeig marítim. Multitud de plantetes que són arrancandes  per mans de senyores ben vestides, senyores amb banyador, senyores amb xandalls, senyores mal vestides…. i per algun que altre senyor manat per la seua parella. Cada dia ixen rams gratis en mans de golfos. Un golfo arrambla amb tot el  que veu.

Conte aquesta anècdota   —que no ho és—  perquè he llegit un article periodístic,  d’algú que manifesta la necessitat de postular la presumpció  d’innocència,  del cas Matas –per cert el passeig li’l devem a ell— o del cas Gürtel, entre altres d’actualitat.

Pressumpció d’innocència. Em pega voltes pel cap irritant-me. És, com si als nazis, dels camps de concentració, mentre anaven ficant un a un, o, dotzena a dotzena, persones als forns crematoris, vinguera un demòcrata (?) a recordar-nos la presumpció d’innocència enmig de l’olor a carn rostida.

Sí, un jutge és el que ha de jutjar, respectant i aplicant la legalitat. Però la societat no ha d’esperar un veredicte d’un golfo que arrambla els cabdals públics o s’enriquix de forma injustificada  –segons les lleis— com el que s’ha fet amb un ramell de flors sense cultivar-lo, ni cuidar-lo, ni comprar-lo, ni tindre terres. Un golfo no pot ser declarat, ni bé cultural, ni pressumpte innocent,  mentre l’última instància de la judicatura no es pronuncie.

Han deixat la vorera del passeig erma. En aquesta anècdota  –que no ho és—  no tenim ni jutge, ni denúncia . Bé, sé que les dos persones que sembraren, ho tornaran a fer, en silenci i amb un somriure.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s