a John


 “Lo encontraron tirado en el suelo, llevaba cuatro días allí, sin poder levantarse”…” solía venir casi todos los días”… “alguien llamó a la policía para que comprobaran que todo iba bien”…” por desgracia no fue así”… “aún balbuceaba cuando lo encontraron en el  suelo”… “murió en el hospital”.

Aquestes paraules entrellaçades  entre buits sonors  incomprensibles   –entre el cambrer i una parella de clients—   certificaven el traspàs d’un cavaller de Mànxester  jubilat. Va triar viure en una cala del Mediterrani, sol. Cada dia parlava amb la seua germana a Mànxester, utilitzava el telèfon de monedes de la cafeteria. Sol parlava anglés. Ni una paraula li vaig entendre mai. Els gestos amables, cada dia.

Jo el vaig saludar diumenge, mentre prenia un cervesa contemplant el mar.

 Va morir acompanyat d’infermeres.

Es suposa, que quan venim al món algú ens espera. La mare ha d’espentar-te a la vida i algú t’agafarà. No estaràs sol. Començaràs a ser en el temps i on t’haja tocat…

Adéu John! Fins demà, li vaig dir, ignorant de mi.

Adéu John!  Dic ara, amb llàgrimes als ulls.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s