Versió 2.

on

Asseguda  a la vora d’aquella tauleta de la cafeteria de la cala, llegia el diari, després d’haver-se  desdejunat una torrada amb oli acompanyada d’un café amb llet. Eixe dia el sol lluitava pe fer-se visible i escalfar la cala com era d’habitud. Seia sola, entre dues tauletes lliures. Era a la part de la cafeteria que mira la mar, orientació sud.. .pau mentre mossegava el pa  torrat i bevia a glopets el café calent, amb el diari còmodament entre les cames.

El cambrer mai no li preguntava, cada matí li servia el desdejuni amb un somriure també de pau i benestar.  –Bon dia,  li va dir mentre li servia pulcrament.   –Bon dia i gràcies, li va contestar mentre la silueta del cambrer retallava la mar i el cel , ara ja blau.

 Les mans blanques dipositaren amb seguretat primer la tassa amb el café amb llet cremós, després el platet amb la torrada, el setrill d’oli i el  saler. Un últim somriure que mai va deixar de produir-se, però ara amb la mirada fitant els ulls d’ella. Es pot demanar alguna cosa més? Burgesa, gustos burgesos, primmirada.

El cambrer aparegué altra vegada, per anotar una comanda: dos cafés con leche en vaso. La tranquil·litat s’esfumà. El somriure desaparegué dels llavis del  cambrer. Un núvol tapà el sol. Les gavines silencioses fins ara es tornaren sorolloses. Els núvols blancs tacaren el blau del cel. S’ocupà de l’altra taula amb idèntica petició al cambrer: dos cafés con leche en vaso grande.

El nostre personatge intentava llegir  –cosa insòlita en aquell lloc—  la Vanguardia . Va d’haver d’abandonar la lectura, no havia altre remei: la parella de la dreta , voltors de més de mig segle , on la femella llegia en veu ben alta i pausada en el silenci trencat, el preu i els metres quadrats d’apartaments en venda, d’una revisteta gratuïta a tot color i de paper couché. El marit voltor  –les dues coses suposades pel narrador—  comentava els preus més baixets, que corresponien, als apartaments més xicotets.

A la seua esquerra va haver d’escoltar la conversa telefònica entre el també voltor  mascle i la seua filla des de Madrid capital en casa . Li contava que prenia café amb sa mare     –de la filla— davant de una playa de arena ( no li va dir que con agua salada del mar) … i que solamente van a demoler una planta del hotel más grande de Europa se respetarán sus cines i las pistas de hielo.  Continuà , amb veu clara amb altres novetats com si parlara amb les gavines que cada vegada feien més sorolls , però ell amb la mà a l’orella es dirigia a les gavines –de veritat.  Acabà advertint   –ja no sé a qui—  que tal vegada l’hotel acabe sent una torre immensa d’apartaments.

Després d’assabentar-se la indígena valenciana de les intencions programàtiques dels veïns de taula, no pogué concentrar-se en la lectura matinal destinada a la reflexió.

Preocupada s’alçà i es dirigí a la barra de la cafeteria, cercant els ulls foscos del cambrer de l’est d’Europa.  –Tres euros, li va dir. Tres euros li va oferir mentre notà  els dits que li arrapaven la palma de la mà completament oberta.

 

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s