Versió 1.


 

               Aquell matí mentre desdejunava, dues parelles de voltors d’una seixantena d’anys o tal vegada més –una a cada costat d’ell—  prenien  café amb llet amb got gran, tal vegada  perquè cap més café amb llet que en una tassa normal.

                Ell, el nostre personatge, llegia  –cosa insòlita—  La Vanguardia, i escoltava –no tenia més remei.

               De la parella de voltors  de la dreta, la femella voltor, llegia els titulars d’una revisteta de vendes immobiliàries en veu ben alta i tronada. El marit, es suposa,o tal vegada company sentimental, ( sense ironia, vol remarcar el negre que escriu aquest full) voltor, de gènere mascle, assentia o reia.

                De la parella de l’esquerra de l’indígena, solitari i lector, també havia d’escoltar la conversa, ara, telefònica ,entre el voltor mascle i la seua filla des de Madrid capital. Li contava que prenia café amb sa mare, davant de una playa de arena i … que solamente van a demoler una planta del hotel más grande de Europa, hotel, pensà l’indígena, que ja no serà el més gran d’Europa. Continuà el del telèfon amb la conversa de l’hotel ,que segons ell, acabaria reconvertint-se en un bloc d’apartaments, mentre les gavines passaven per dalt dels nostres caps amb sorollosa indiferència.

                Assabentat el solitari lector, de la informació de primera mà, del voltor del telèfon, li contesten des de la dreta… sobre l’oportunitat d’invertir en primera línea de playa con esos precios que, en un par de años duplicaremos nuestra inversión. En aquell instant els de l’esquerra s’alçaren i desaparegueren, sense saber l’indígena de llegua valenciana, si anaren a buscar la revisteta de vendes immobiliàries. Els de la dreta, una vegada acabada de llegir –en veu ben alta i sil·labejant, la revisteta—   també desaparegueren.

                El nostre personatge, ja sol,  pogué  sentir altra vegada,  el vol de les gavines autèntiques amb la mar de fons.

                El negre vol remarcar que aquest diàleg que ara ha passat a net, va succeir fa tres anys a la data actual, de quan patírem la febre immobiliària, on tots o molts, es dedicaren a comprar tones de rajoles en forma d’apartaments. El negre, en aquest instant, alena serenitat.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s