La mar estantissa i pesada com el plom en el seu alenar sobre l’arena, era contemplada des de la terrasseta pel senyor amb botes marrons. Xarrava amb els veïns habituals de taula en la terrasseta. La situació econòmica dels petits comerços de la zona era el tema. Una preocupació s’apoderava dels esperits vells en experiència humana. La mar seguia parlotejant viscosa i gris sobre el silenci esponjós de l’arena. Ací i allà repartia esclats sords.
Quan aparegué ella , el senyor de les botes marrons, la convidà a seure a la seua vora. Acceptà sense vocalitzar cap síl·laba , un gest de confirmació en el rostre, alegrà els esperits porucs de moments abans. El tema de conversa canvià de rumb: la mar en calma sorda.
Els llavis color violeta quedaren marcats en la tassa blanca del café.
Eixos llavis marcarien un viratge de joia, aliens, a les preocupacions dels negocis contractuals de la humanitat, florida en el progrés.
Gaspar S. Ortigosa 