Acabe de dinar….no sé exactament on he vist o llegit que parlaven de García Berlanga fa un moment. El fet de veure’l en la meua memòria m’ha tranquilitzat, ell fa molt de temps va retratar als nostres prohoms, el nostre caràcter, la nostra simplesa i la nostra ridiculesa . En Todos a la Cárcel per exemple, ja va veure el què ens venia per davant.
Aquest matí a El País Vargas Llosa fa un repàs dels polítics i no polítics internacionals des de la libido.
També aquest matí des del diari Información, Enrique Gimenez cita als “ pícaros” de la política i dels negocis de les nostres terres més próximes. Ho fa des del punt de vista d’un filòleg atent al llenguatge i els gestos.
Berlanga en 1993 ja va donar testimoni dels nostres gestos i del nostre llenguatge des de la ironia i la comèdia, sense dramatitzar.
Vargas Llosa ens recorda les lluites de la seua generació, Berlanga es riu de tot i de tots, Enrique Gimenez ens recorda el món dels listillos que hem educat en les nostres escoles i hui decideixen des del poder.
No sé si Berlanga estaria d’acord amb mi. Considere que el pas del temps –la història de l’home— és un huracà que es mou en zig-zag destrossant tot el que troba per davant. L’huracà és un fet que sol es produix si les circumstàncies són propícies. Llosa i Gimenez l’analitzen, Berlanga (com una mena de déu) es riu… encara que faça ganes de plorar.
Gaspar S. Ortigosa 