Ocres


En ocre camina per la terra resseca compactada de tan xapada.

Algú, ben conegut, gitat  sota una ombra clara —les  cames d’un home vell, blanques en la claredat de l’ombra calorosa—   en silenci, no sona res en els ocres  d’estiu cremats pel sol.

Són tots tres –ell,el gos i la part de l’home gitat—a la vora d’un llac d’aigües tèrboles i mansetes. Alguna cosa es mou per les aigües mortes. El seu gos –manset  i temorós a les aigües— de forma  insòlita, corre i s’escabussa. Amb dentellades ferotges –increïblement—ix de l’aigua amb la presa en la boca, la qual encara es mou amb vigor,a pesar de ser sols la meitat d’un nero que està a punt d’esdevenir  una tercera part del peix, gràcies a les mandíbules ferotges.

Comenten  –ell i el mig home—la impossibilitat , de viure un nero en aigües dolces i brutes. Però succeeixen coses fins ara inèdites per sorprenents.

Ell pensa en el caldero que es faran, entre les mirades de fàstic de l’amo que encara jeu, ara,panxa cap a dalt, a l’ombra quasi inexistent.

Aquest somni li va venir al cap al llegir una notícia de La Vanguardia de hui, mentre desdejunava. Bocabadat va quedar al reviure les imatges silencioses del seu sogre, de la seua gossa, i que va viure com a protagonista titella.

ocre

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s