Hui no havia llegit Castaneda ni cap espiritualista del món màgic. Però a les set de la nit el tall d’electricitat no el va pillar davant de la pantalla de l’ordinador teclejant el seu petit món. Era a la vora de la mar brava, de llebeig bufava el vent i el temporal. Les faroles de llum groga van deixar d’allumenar, de groc nit, el passeig i les pedres de la platja. Sols uns segons de fosca blanca salada el van deixar pensant…….van tornar a allumenar amb poca intensitat; recuperant-se i vencent a la blancor fosca del temporal.
Nit de plugim salat de soletat, d’unicitat pavorosa a pesar de tenir la casa ben aprop. Una casa compartida, però no tinguda. Ningú l’esperava, ningú l’estimava de cor. Jo sóc, es va dir per véncer.
Quan ens apropem intensament a la vida la sentim nostra. Quan tractem la mar com cosa nostra ens convertim amb ella. Quan l’hem vista de tots els colors de la vida ens afecta en el nostre ser.
El tall de llum no s’ha tornat a repetir, sempre a les set de la vesprada. Ha estat un senyal real per a somniar. Tal vegada per a despertar de la mort.
Gaspar S. Ortigosa 