Coses antigues


Inès. on 16/6/2004 20:35

Mentre passejava, la meva mirada resseguia unes cames llargues , precioses. Alce la mirada fins els ulls de la noia i comprove que ella em mira fit a fit.

– Tu ets mestre, em diu.
– Sí, em ric.
– Ets un bon mestre!.
– Moltes gràcies, li reponc.

Avui no em suicide. Aquesta vesprada encara he pogut escriure esta senzilla anècdota. Unes paraules m’han donat vida. Jo sol mirava unes cames de noia.

——————————————————————————————————————————————

Colors on 18/6/2004 21:20

Fa dos dies que ho veig tot de colors. La vida la veig amb colors vius. Una petita conversa m’ha espentat al goig del somriure. I és clar, faig el camí de la vida amb un somriure als llavis on el primer meravellat sóc jo.
Estic rebent atencions que estimulen l’esperit.

– Hola, Bon dia!!!
Una jove preciosa i majestuasament prenyada m’ha saludat mentre prenia el meu café i llegia la premsa a la cafeteria.
– Bon dia vida! li he contestat, i he continuat amb el meu somriure als llavis:
– Estàs preciosa! Enhorabona!
Per contestació he rebut un bell somriure jove i feliç de sinceritat.

Feia mesos que no la veia. Ni me’n recordava d’ella. La noia ha vingut a saludar-me i m’ha obsequiat amb el millor regal : la passió de viure per dins i per fora.

——————————————————————————————————————————————-

Mar de fons. on 19/6/2004 20:31

S óc el mateix d’ahir. També sóc al mateix lloc, a la mateixa taula i amb la mateixa cadira m’he assegut. Continue veient en color. l el món als meus peus.

– Un talladet? m’ha dit.
– Sí, per favor, li he contestat amb el meu somriure de trinca i franc.

La cambrera se n’ha anat cap a dins de la cafeteria també amb gest de satisfacció i cortesia. Jo contemple els titulars del diari que tinc entre les mans i, vigile la noia voluminosa que és enfront de mi. Voluminosa en tot : en llavis, en ulls, en cabellera….. un gentil escot em mostra que els pits també són robustos i vius. Mentre remenava el seu café amb llet, s’agitaven majestuosament dins del top com les ones de la mar de fons, que diuen els mariners. La noia serena, seia enfront de mi sabent del seu poder.

– Ací tens, m’ha servit.
– Moltes gràcies.

——————————————————————————————————————————————

Bellesa. on 28/6/2004 21:19

A l’ombra seia, amb el tallat i el diari, en aquest últim dilluns clar de juny. ¡Ulleres de sol i a l’ombra! Pantalons llargs blaus, polo blanc i nàutiques. Davant de mi la mar immensa tota blava transparent, mostrant-me les seues intimitats. ¡ I jo amb les ulleres de sol!

Un gossa dàlmata, preciosa, estira la corretja amb totes les seues forces per saludar i deixar-se saludar per un gosset negret minúscul. Amb prou esforços el nas del negret arribava a l’anus de la dàlmata. Esplèndida la naturalitat d’aquestos éssers sense normes d’urbanitat. ¡S’ho han olgut tot !

L’ama de la dàlmata portava una faldeta prisadeta que li protegia-reafirmava les dues anques, la tenia d’esquena a mi . El llevantet suau onejava el prisat al ritme dels marors dels fons. La divisòria de les dues vessants, cuixes i anques, ara venien ara se n’anaven en aquesta mar prisada de vida.

No envege el negret, però sí la seua manca d’urbanitat.

——————————————————————————————————————————————-

Plaers buits. on 07/7/2004 01:27

Bona nit. Quina meravella l’escriure com bombolles de sabó enmig de la foscor de l’Univers!!

Algú llegirà el què ara, ací tot sol, estic escrivint?

Per a qui puc parlar si no és per a mi mateix?

Ha de ser un acte de bogeria açò que faig ara. No tinc res pensat….. No desitge dir cap cosa, però el tec-tec del teclejat m’encisa. No cal dir disbarats……però no sé a qui puc escrire.Tampoc tinc gran cosa a dir…. Sols teclege i teclege….i m’escolte el buit de les paraules que cerquen significats.

——————————————————————————————————————————————

Has tornat on 09/7/2004 22:22

Ha estat una alegria veure’t altra vegada amb la teua canya de pescar, la teua gorreta groga posada a l’inrevés: un any més protegint-te el bescoll del sol de juliol. Quina satisfacció contemplar la teua silueta d’esquena a mi. Tu il•lusionada pescant amb tota la mar per a tu. Jo il•lusionat amb la teua silueta idèntica a la de l’any passat : faldilla blava ben estreta i suggeridora, sostenidor a joc. Tot el blau de la mediterrània emmarcant-te. No t’he vist mai traure un peixet de la mar. Però tu hores i hores de la tarda movent l’ombra femenina en els moviments dels marors blaus. Embadalit em tens. Gràcies per tornar a la cita estiuenca. Gràcies per mostrar-te. Gràcies.

—————————————————————————————————————–


Tornada. on 18/7/2004 15:37

He estat perdut tres dies. Me n’he fugit de mi mateix. La pressió que he sofert va arribar al límit en les meues circumstàncies. La llibertat, millor l’absència de llibertat, em va deixar sense alé.
Avui torne a veure la mar amb la seua calidesa de vida. Avui torne a ser jo. La meua mirada torna a veure. El meu desig es manifesta. He tornat a la vida.
Mentre seia contemplant-la , la immensa mar, a la meua vora el flaire d’un cos jove m’ha despertat els records.
Un món lliure és l’única possibilitat de riure’s d’un mateix.

——————————————————————————————————————-


Sorpresa on 30/8/2004 23:46

Aparque a la vora de la carretera. Isc del cotxe camí de la sabateria. Una veu de dona jove em dóna la benvinguda: bona tarda. És una noia alta, bonica de tot, de pits, de llavis, d’ulls. Cabellera llarga, morena. Un somriure de familiaritat sincer. Un encant de noia. D’eixes que t’enduries a casa per a tota la vida.

Cerque unes sabates d’estiu. Em mostra les que disposa del meu número. No m’agrada cap: m’aconsella unes sandàlies. M’ordena seure, s’agenolla davant de mi ajudant-me a encabir-me -les: em mostra entre somriure i somriure uns pits espavilats dintre del sostenidor. Les seues mans són suaus al contacte amb el meu turmell.
Les sandàlies són com uns guants, tenia raó i li ho done. Sóc encantat pel poder d’aquesta noia. Li pregunte si té roba d’home,sols en veig de dona entre sabates. La resposta és que està esperant-ne. Ara sols disposa de pantalons texans. Me’ls mostra i m’agraden. Em convida a provar-me’ls. Ho faig, o millor ho intente: encara estic abaixant-me les bermudes que porte quan em pregunta com em venen . No ho dubte: descórrec la cortina del provador i amb el mateix somriure de familiaritat comprova com m’estaque els texans apartant-me el membre a un costat per a poder cordar-me.
Fregant-me la Visa per la maquineta em recorda que en una o dues setmanes rebrà camises i polos d’home. Li promet que passaré a provar-me.

—————————————————————————————————————–


Tercer dia de classe on 22/9/2004 22:08

Hui em sent feliç : he impartit tres hores de classe i m’he sentit com un actor de teatre quan el teló, al final de l’obra, l’obliga a eixir a saludar el públic.
He jugat amb ironia amb els meus alumnes, i ells s’han deixat dur pel món de la fantasia, sempre atents a la meua teatralitat. He repassat les seues mirades ingènues una a una, sorpreses, davant de l’espectable. Els he parlat de la comunicació, del llenguatge, de la seducció……..hem acabat parlant de literatura, de la comunicació que cerca la bellesa en l’altri. De la literatura que ens trasbalsa a altres mons.
La comprovació demà.

——————————————————————————————————————


Finals de setembre.(bis?) on 30/9/2004 18:55
Nou del matí : la cala sense una ànima, l’arena neta sota un cel blau i ras de finals de setembre. Contemple la mar en calma amb olor de salitre i una pau fresca al meu voltant on sóc assegut amb el diari a les mans……… Comadira , Desclot……la poesia, les traduccions……Joan F. Mira…….. i jo en la Cala clara de finals de setembre. La natura verge, si mire cap al mar………la poesia verge ……..si lleguim l’original. Però jo no sóc assegut a la sorra ………. sóc a un sillonet amb coixinets al tendall de la cafeteria: m’encanta Joan F. Mira i la seua traducció: sols llegisc en català …… i contemple la mar.
Onze del matí : comence les meus classes, tres horetes de divertiment compartit. Algú m’ha dit: Gaspar açò del sintagma és un rotllo…….. ens hem rigut a pleret ; li he donat la raó , el xiquet no serà taxidermista, senzillament passa de les vísceres de la llengua. L’entenc , el comprenc i me l’estime.
Una i mitja de la vesprada : reunits els profes amb el coordinador de l’ESO, ens recorda no sé què de la puntualitat….. de passadissos buits d’ànimes adolescents……. d’assistència…… de comunicacions oficials………
Imagineu-vos l’angoixa que m’ha sacsat l’esperit ( suposo que idèntica al xiquet del sintagma, però jo m’he aixecat i me n’he fugit en busca de llibertat …..)
Dues de la vesprada : Una amanida en el centre d’una taula, amb un mantell blanc immaculat amb una botella de vi blanc (fresc) i sec de Xaló, mentre esperàvem un arròs caldós amb llampuga i carabassa. Deliciós………l’aroma a nyora……… bona companyia……… bona conversa…….. bon ambient. Un pecat: de gola. Una intenció: canviar d’institut. Salut i deixem fer!!

———————————————————————————————————————


La Vila Joiosa on 01/12/2004 19:04

Aquest matí, ho faig sempre que puc, me n’he anat a prendre’m un café a la cala de Finestrat. Una volta ben assegut, amb un diari de Barcelona obert damunt de les cames creuades, m’he portat als llavis la tasseta del café mentre alçava la vista cap a la vessant d’ombria de la Torre de l’Aquiló. En aquest instant els cabells se m’han posat de punta: dues màquines grogues i immenses desforestaven part de l’ombria de la Torre de l’Aquiló. Podeu imaginar-vos la desolació de l’escena. M’he alçat i me n’he anat a buscar als municipals de la Vila Joiosa que solen ser per la zona. No hi eren. He entrat a la caseta de fusta de l’Ajuntament a denunciar la violació que estava produint-se. Molt amablement la funcionària m’ha explicat que ja havia cridat ahir a urbanisme de la Vila i, li havien notificat que estaven al corrent, no de la violació del nostre patrimoni cultural, sinó que anaven a “ llevar uns pins”. Amb molta cortesia m’ha mostrat el plànol de la “zona violada” i, efectivament especificava que era “zona dotacional”.
Ara, ja de vesprada he llegit la notícia en un diari provincial i m’he assabentat de la “violació legal”.
Els responsables d’aquest atemptat, legal, evidentment no tenen vergonya, no n’han tingut mai, però el problema és més greu si considerem que estan desapareixent tots els símbols d’identitat del nostre poble mentre ens emborratxem en festes de trons i traques. Una cosa és que manen i una altra ben diferent és que abusen. Fa massa temps que es confonen els dos termes.

——————————————————————————————————————-


Un dia especial de pluja. on 08/12/2004 19:47
Com qualsevol matí de qualsevol dia, sempre que podia, feia la ruta de costum: aparcava el vehicle davant de la cala i es dirigia cap l’establiment de venda de premsa. La dependenta d’ulls verds i vius , dona en portes de la maduresa, però ben esvelta, amb un somriure li torna el bon dia. Dani tornà a pensar en les coses meravelloses que es podrien fer amb aquesta agradable companya. Un dia més ho tornà a ajornar.
Amb el diari a sota el braç ix de l’establiment mentre obri el paraigua. Hui és un dia excepcional:plou.
La pluja l’acompanyà fins la cafeteria de costum. Hui ningú és a sota del ventall. Tot està mullat, tauletes, sillonets…. goteja davall del ventall! Entra a dins i el veu assegut a la primera filera de les tauletes que són a la vora de la cristallera.
– Bon dia, li diu amb un somriure.
-Bon dia, li contestà amb altre somriure.
Mentre el convidava a seure en la mateixa tauleta, Gustau, com veurem després, s’alegrà molt de veure’l : va començar a parlar-li del tema que van deixar pendent la primera i única vegada que van coincidir, tot i tenint en compte que mai s’havien vist;la mar, la importància de la mar per al planeta Terra, la nau espacial, segons Gustau.Van continuar parlant sobre els problemes. Per a Gustau no hi existeixen : són suposadament problemes, però no ho són. La paraula dels hòmens és la clau per a resoldre el què anomenem problemes. Un problema no existeix: és parla i deixa de ser-ho. En cas contrari l’home es carrega de pensaments negatius i perniciosos, es troba mal, crea al seu voltant malestar. Es genera un cercle viciós, la bola va fent-se més i més gran. El què era insignificant, per no parlar, es converteix en una immensitat tenebrosa i negativa per a l’home i per reacció amb tot el què coexisteix amb l’home. El poder de la paraula per a sanar. El poder de la paraula per a crear mons.
Dani, es va defensar des del món de la racionalitat: des de la psicologia, des de la física quàntica, des de la bellesa que els envoltava i que capten els sentits. Argumentà que en cada temps de la història de l’home s’ha explicat el món des de les possibilitats que li oferia la ciència del moment. Que les religions, les sectes, el món espiritual en definitiva,sol veu una part de la vida i sempre acceptant, per necessari, coses irracionals, és a dir contràries a l’esperit de l’home.
Li parlà de Cervantes, creador segons ell, de les dues vessants que hi tenim dintre nostre: la vessant racional, personificada en Sanxo i la vessant utòpica personificada en el Quixot. Dues possibilitats pures d’existir, dues possibilitats tristes d’existir. La combinació i decantació cap alguna d’elles definiria l’home, segons va concloure Dani, citant la interpretació atrevida de l’obra de Cervantes més famosa, i que ara mateix acabava d’improvisar per defensar-se del pensament de Gustau.
Des de la serenitat , Gustau en el seu gesticular que acompanyava a la parla reposada i pausada, feia uns lleus i aparentment inofensius frecs en el genoll de Dani. Aquest, al principi no comprenia la intencionalitat, però decidí protegir-se amb les cames, una damunt de l’altra, creuades i bastint una barrera física. A Gustau semblà que no li importava.
A fora, la pluja continuava cabussant-se en la mar de color plom, grisa: estrany color en aquell racó del món cada dia més maltractat.
Van continuar creant món amb paraules. Un deia que no existien les casualitats, l’altre que no podíem caure en el determinisme. Un que la veritat i la bellesa són a dins, amagades dels ulls orbs, que calia conèixer-les. L’altre que la veritat i la bellesa eren coses relatives, depenien del punt de vista i del moment. Un es defensava, des del pessimisme, afirmant que el poder que ho corromp tot, l’altre de Principis Universals.

El temps s’esmunyia flotant entre els dos interlocutors. Dani cada vegada es sentia més reconfortat, més persona en el món que ja suposava que existia, però negant-lo. Era la primera vegada que el sentia racional.

Li parlà de gurús, de bruixots, de gnoms…… li estava creant món, del poder, mitjançant la paraula, de descobrir-se. Li insinuà la seua missió: contrarestar l’energia negativa.
2a. PART. ¿?

——————————————————————————————————————————————

IMPRESSIONS D’HIVERN. on 13/12/2004 20:33

No sé per on m’esvararé: cap a la poesia o tal vegada cap a una reflexió pessimista que m’arrossega per la cala d’arena bruta.
Massa patètic.

Una sorpresa: utilitze l’ordinador — quan escric— com si fóra la meua vella màquina d’escriure. M’he tornat boig — és una exageració— cercant el guionet llarg……..i no l’he trobat! On ets? He hagut de fer el més difícil: crear una regla, tecletge tres símbols i —com per art de màgia— m’apareix el guionet llarg.
Les coses senzilles quan no les trobe em creen desassossec. Porte ja uns mesos cercant-te, — , per fi t’he atrapat , però de manera complicada: un, dos , tres colpets i au! et mostres.

El què volia era comunicar aquest hivern que em marca; la pluja d’aquestos darrers dies , però algú no vol.
Què senzill semblaria parlar d’esta mar salada i bruta que es mou en la cala amerada. Què difícil parlar de la senzillesa.
La malenconia avança, aturem-la.

Dons, sí. La tarda curta i grisa, ocupava la platgeta buida mentre contemplava la silueta jove, i ajustada al cànon de bellesa. Tota ella aliena a l’hivern, a la pluja i a la vesprada curta. Tota ella irradiant vida —dos bombons m’ha regalat de les seues mans, els dos me’ls he menjat.
Quin despropòsit fer el camí llarg i difícil de l’hivern. Quin despropòsit no gojar de la senzillesa de la vida, de la llibertat. Quin despropòsit no dir-te: t’estime.

——————————————————————————————————————————————

Un dia especial de pluja. 2a. part on 15/12/2004 20:55

Després de la trobada , no direm si casual, amb Gustau, Dani va començar a veure quan mirava. A més a més, es trobava bé amb ell mateix, cosa insòlita en els últims temps —a vegades aplegà a ferir quan parlava. No era el cas de hui. Veia quan mirava. Tornava a ser esplèndid i agraït amb el què l’envoltava. Ara comprenia el suau contacte —accidental? amb Gustau. El seu món va ser el primer beneficiat, el sentit de l’humor començava a manifestar-se tan agradable com la millor música. Les paraules i els gestos de Gustau el van acompanyar amb força.

Passaren els dies en un estat de gràcia: cada instant era creat amb paraules justes i afortunades. Dani ho intuïa : erròniament pensem que elegim en llibertat quan de cert som nosaltres un engranatge de l’inexplicable.

Aquella nit un somni el complagué, ho recorda ara: “llostrejava al trencall del maror de la beneita cala. Una mar pesada i fosca anava i venia pentinant l’arena també fosca a eixes hores de la matinada, cada maror acompanyava un esclafit d’alegria compacta en els granets d’arena que s’engronsaven frenèticament de goig. Amb la palma de la mà oberta, jugava amb l’ona que calfava el seu cos. La mar , les lloses de la cala, l’arena, amb ell, van ser conscients de la presència d’uns sers porigosos i fràgils que es movien en colors vius amb les primeres clarors. Música sorda, profunditat i solidesa amb ànimes lleugeres d’ací a allà”.

Al despertar, li semblava que encara era enmig de la pau ingràvida, de fet continuava trobant-se ple de vida.

Per la vesprada tornà a fer la ruta del dia anterior, aparcà el seu vehicle de front a la platja del somni, obrí el paraigües per protegir-se de la insòlita pluja dels últims dies i s’encaminà amb pas seré en busca de l’agradable venedora de premsa d’ulls verds vius —que hui s’adonà que eren de mar.
— Quin goig de pluja, —li va dir a l’entrar mentre tancava el paraigües.
— Hola , —li va contestar alçant la mirada cap el seu esguard, i continuà: “hui ja he acabat la meua jornada”.

Els somriures sincers barataren les paraules, feia molt de temps que Dani desitjava banyar-se en la seua mar, compartir, simplement compartir la presència suggeridora d’aquesta dona. La vesprada els esperava. Es disposava a ser dissenyada amb paraules —la casualitat ? Les paraules es disposaven amb tota la seua força a ser carn, es disposaven a crear món. Gustau havia enllaçat les paraules amb mestratge. Dani es disposava a obrir el paraigua mentre li oferia el seu braç a la venedora. La pluja —còmplice— facilitava la proximitat necessària . L’aigua, tota, els humitejava.
3a. PART. ¿?

Nota: Açò que has llegit estava dins una caixeta de castó marró amb una cinta de color roig lleugerament ampleta.

Caixeta protegida amb cintetes

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s