Crit en la foscor

on

“Quan la vida em colpeja,

 acabe jo colpejant-la.

Quan la vida se ‘m mostra dolça,

 jo vesse dolçor.

Quan m’ofega,

em muic sense remei.”

 Aquestos versos  els va escriure un home que vivia la seua mort cada dia, arrastrant-se entre tothom. Portava marcada la tristor en el rostre que exhibia al món. La seua mirada de mala llet el delatava. La il·lusió feia anys que l’havia abandonat. La paraula no el conhortava. La paraula creadora on era?O tal vegada va escriure: 

“Visc  la mort des que m’alce.

M’arrastre on abans escoltava música.

La cara llarga ho diu tot.

Els ulls tristos criden.

Demà tampoc.

Expressaré el goig de viure anomenant les coses?”

 Potser  començava a veure la fi de la llarga nit. La mostra són  els sons que acaba d’escollir per manifestar el seu dolor silent. El diagnòstic l’acabava d’escrirue. Un moment de lucidesa, tal vegada ha estat sols això un lapsus de vida en el record.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s