Galeria

La importància d’haver jugat en dos castells.

De xiquet vaig jugar al Castell de meu poble, de la Vila Joiosa; de Castell ja no en quedava res: un descampat que s’alçava a la vora del llavador i del riu. Anomenàvem anar al Castell els què érem de la platja, de l’Antoneta o del Poble Nou…. perquè n’ hi va haver un de cristià, però m’interessa un altre, l’anterior, el dels primers pobladors, els amos de la nostra oblidada història, el dels ibers. Segurament el sustantiu Castell que va batejar al lloc ibéric no tenia res a veure, per a ells no era més que un alt segur a la vora del riu en la seua gola.

Este matí he estat al Castell de Benidorm, on també vaig jugar de xicotet quan el meu iaio quan feia xurros allí mateix. Benidorm li deu eixe Castell al món no cristià, però no m’interessa ara parlar del món andalusí de l’Almiserà. Reconec el Castell com a lloc privilegiat del ibers: uns experts de les bones vistes i la seguretat, un altre alt que tenia enfront al poblat iber de la Cala.

Dos Castells, el de la Vila i el de Benidorm en el món Ibèric que mai podrem imaginar, o sí ?

Sols disposem de testimonis arquelògics en les seues proximitats. El bou ibèric del Poble Nou és significatiu.

Som fills de les mirades dels nostres antecessors, compartim valors i sensibilitats. Dos centres ibèrics veïns i no se si ben agermanats!

Galeria

En record al meu sogre.

Ahir dissabte va faltar el meu sogre. Noranta un any. Tota una vida a la mar, com diem al nostre poble. De ben petit va aprendre de son pare qué era viure pescant en una barca a vela i d’arrossegament. Va conèixer a fons el món dels motors que impulsaven les barques, de Volund, de Perquins… a Cartepil·lar, passant per totes les altres marques hagudes i per haver. Barques com el Pepita, Joven Ramón, Mavi, Xaonell van compartir més de mitja vida amb ell a bord. Va pescar per tot el Meditterrani meridional, d’Eivissa a Melilla a Ceuta amb la Vila Joiosa com a port principal.

Un home de mar que va dedicar els últims anys de la seua vida a la terra amb la mateixa il·lusió que quan se n’anava a les quatre de la matinada al moll a embarcar-se com a motorista i manant en el pont.

Va ser feliç a la mar o almenys així ho interprete jo, a pesar dels cigüenyals, dels temporals de llevant, dels bous trencats i les minifaldes que no pescaven degudament… Va sobressortir a tots els entrebancs de la natura i dels socis que déu li va proposar…

Hui reposa junt a la més xicoteta de les seues filles: Fina Mari. Un tesor que déu va cridar massa prompte per als què no entenem d’estes coses. Ja s’han retrobat, perquè no pot ser d’altra manera.

¡Jaume, ahí dalt han d’eixir-te els calderos de aupa! Anem darrere de tu.

Galeria

Tot un senyor dels terrats

Cada dia desdejunàvem els tres a casa. La meua gossa, el rei del terrat i jo.

Com cada matí, després de dutxar-me i traure la gossa al passeig a fer les seues necessitats, jo aprofitava — i aprofite– per saludar el despertar  dia. Fetes les dues cosses tornem a casa;  jo primer, i la gossa uns metres després de mi, seguint-me –coses de l’edat.

Arribe a la cuina, alce la persiana de la finestra, l’obric, i en seguideta el rei del terrat apareix xiulejant-me… Era la seua manera de demanar la seua part del desdejuni. Així va ser, cada dia, fins hui.

Gosseta i jo desdejunant a la cuina, persiana fins a dalt, finestra oberta… i el rei sense aparèixer…

Hem acabat el desdejuni sense un dels tres comensals fixes d’estos últims anys.

La intuició ens posa en evidència el llamp de la vida: ja no en serem tres, l’humà, el gos i el pardalet.

 

https://drive.google.com/file/d/1de3BS0kNWEI1v6CuiE9cxEUWpJ3jXiKG/view?usp=sharing

 

Galeria

Gavines

Imagen 9 novembre 2007 135 bx

Quan era un xiquet vaig convertir una caixa de sabates de cartó, en una caseta-niu, per a gavines. La vaig subjectar amb fil al balcó que mirava al carrer la mar, amb la porteta de la caixa de cartó mirant la platja. Amarrada estava, al cantó de la barana de ferro del balcó.

Passaven els dies i de gavines no venien ni una ni cap…. Em vaig proposar pescar-ne una amb un ham; vaig preparar tripa, l’ham i un tros de pa a mode de carnada… a la platja me’n vaig anar amb eixa intenció.

Coneixia històries de pescadors que van agarrar gavines en lloc de peixos mentre llançaven la canya a la mar…

Ho recorde i inclús sent l’olor a alga d’aquell dia de temporal que intentava pescar-ne una, per a regalar-li una casa nova en la meua…

Mai ho vaig aconseguir… sols la caseta de cartó, on mai es va protegir cap gavina blanca i blava del meu poble.

Ara, després de tants anys, la tinc, la gavina, subjectada amb un pal de fusta al costat de la pèrgola on habite. És blava i blanca, però de fusta… Les salvatges són enfront, en la mar, volant i fent acrobàcies com solen fer-les…

Han passat molts anys entre aquests dos fets de la meua vida, però continue enamorat d’elles. M’ha costat anys respectar la fúria de la llibertat que és com dir la bellesa.

un gavinot jove em mira.

Galeria

Eloy García, Immemoriam

Li dec molt a Eloy. Ens vam conèixer a la ciutat d’Alacant mentre jo era estudiant de Magisteri a l’Escola Normal d’Alacant. Eren anys de joventut i de plaers… Ara ja no és amb nosaltres. Va acabar oblidat pel seus amics i el seu entorn, i per mi també. Va acabar mal, com molts altres i, potser jo mateix, o tu, que ara ets ací amb mi.

Aquesta entrevista que reproduïsc és de Santiago Tito. Publicada a El Vilero, (Número 2) el 23 de gener de 1979. Eren els seus començaments com a pintor. Ara ha de fer un any que desaparegué per a sempre.

Li vaig comprar dos quadres, els tinc penjats a ma casa. El tercer que hauria de tindre mai vaig anar a arreplegar-lo.

Eloy García

quadre Eloy 1

 

Galeria

La joya de la Corona

Pues sí, ante el problema del Estado español en cuanto a su integridad territorial, surge la pregunta  de si todo se debe a una falta de uniformidad en el origen. A la falta de un poder piramidal en cuanto a educación y cultura, sanidad y relaciones con otros Estados…

La Corona española se hereda con todo su dominio territorial, hereda el primogénito, y hereda todo el contenido y el continente, espacial y temporal… Todo, material e inmaterial, y lo hace una única persona… No se puede ni se debe parcelar el Poder auténtico, que se nos presenta como una Verdad religiosa, con sus dogmas y rezos.

Así entendemos o deberíamos entender lo que está escrito y nos lo recuerdan los servidores públicos del Estado de manera sutil, persuasiva o drástica…

Disponemos una Ciencia en unas manos únicas. Una medicina única, la única válida e incuestionable…. Una arqueología única, con su protocolo… Todo lo serio, es único porque así lo demuestra la evidencia científica…. Y todos bajo el mismo vértice del prisma en manos del único Poder válido y validado por él mismo… Dioses humanos que nos disponen a su antojo.

Nadie puede salir de las grandes autopistas del Saber, político, social o científico sin ser interpelado por la Autoridad en forma de Rey, Universidad o Asociación ad-hoc.

La libertad cuando se ejerce en sus distintas modalidades cuestiona principios que se creían inamovibles, ya que nada humano es inamovible… La libertad se puede ejercer cuando se sale de la caverna de Platón…

Y en esa estamos ¿salimos, o no salimos? Y si salimos debes saber que ya no se vuelve a la gruta en las mismas condiciones.

De ahí el intento de crucificarnos con sólo desear pasear por otros senderos…

 

Galeria

Dins o fora?

Formar part d’una estructura social i econòmica et mostra unes possibilitats de moure’t amb seguretat. No has d’eixir-te’n d’ella: els límits són invisibles, però si els traspasses seràs perseguit i expulsat del sistema.

Les màfies apliquen aquest principi sense escrúpols.

Cal matisar que les organitacions mafioses modernes no s’autodenominen aixina: reben diferents noms en forma d’associacions de tot tipus, partits de tot tipus, clubs de tot tipus, sindicats, comunitats, caixes d’estalvis (ara desaparegudes) etc, etc. Màfies més o menys dolces amb els integrants i els dissidents. Però les normes són les normes, ens recordarà algú en moments destacats. Sempre trobem un grup d’individus que durà la veu cantant del grup, al qual diuen representar legítimament.

Tota organització humana té els seus estatuts, o normes de funcionament intern….Tota.

Els humans no fem més que autoregular-nos pel bé de nosaltres mateixos! Normes i més normés cada dia per a protegir-nos nosaltres de nosaltres. És a dir, no fem més que prohibir-nos coses.

Si et saltes les normes, les que siguen, seràs sancionat.

Com podem ser lliures dins del món codificat què ens hem imposat a nosaltres mateixos?

I com t’hauràs adonat, la pregunta té trampa: la llibertat, ni ha estat, ni està ni se l’espera. La llibertat és un mite per als humans. Sempre et toparàs en el dia a dia amb les prohibicions establertes des de sempre, i les noves. Per tant això de la llibertat està molt bé com eslògan, però per a res més.

Com sobrevivim en aquesta madeixa de Normes? Amb intel·ligència! Saltant-nos les normes amb intel·ligència. Però això ens portarà a seguir camins on la Filosofia, la Moralitat o la Espiritualitat ens guiarà.

Però, ai! amb absència d’ètica filosòfica, moralista o espiritual en l’individu, entrem de ple en la justificació de la necessitat de més normes, més lleis .

Sabem que l’enemic de qualsevol home és un altre home.

Hui podem celebrar fraternitat mútuament y  demà o demà-passat, podem declarar-nos la guerra. Les circumstàncies i els interesos manaran. Ai!, i en eixe instant de cada fet o acció, coneixerem a l’individu, o millor, a l’home. Sense oblidar que el seu fer podrà ser beneït o maleït.

I les màfies entraran en el joc torbant-mos en si la culpa es teua o meua. Així són d’intel·ligents les màfies…

 

Galeria

El engaño de los golfos.

El tíulo de este artículo puede que no sea adecuado. El engaño se puede producir intencionadamente o no. Vivimos en una vorágine de engaños y verdades parciales… y mentiras despiadadas… El hombre, podríamos suponer que es así, por naturaleza, un ser impredecible.

Se vive momentos en los cuales uno reflexiona sobre la gran mentira en que se haya inmerso. Evidentemente, no todos somos iguales, acaba de manifestar una exministra, dimisionaria, por eso… ser mentirosa o edulcurar sus haceres de época estudiantil, pero ya en su madurez supuesta.

Hoy leo que un exministro socialista, Garbacho, se ha pasado o simpatiza con el partido político Ciudadanos, teóricamente un partido en las antípodas del PSOE. Pero realmente no es así… nadie puede realizar este cambio ideológico si está en sus treces. Él nunca fue, me atrevo a afirmar, del PSOE, ni creo tampoco que pueda pertenecer a la organización de Ciudadanos. El ciudadano Garbacho, y otros cientos de miles de Garbachos españoles, lo que son, han sido y seran siempre,  franquistas de alma y corazón. Los hechos, y sólo los hechos nos harán reflexionar sobre estos supuestos cambios ideólogicos.

La obra de Franco, con su Movimiento Nacional, echó sus raíces en el campo Nacional durante, no cuarenta años, si no en setenta, como muy bien nos recuerda una moneda recientemente acuñada con el lema de setenta años de paz. Moneda de 200 euros con la efigie del heredero de los cuarenta años de paz mas los debidos al sucesor del dictador, padre del insigne personaje.

El PSOE murió en Surennes. La transición política así lo exigió. No se entiende el olvido de los republicanos en las cunetas durante estos últimos treinta años. Patrañas , mentiras, medias verdades… pero los hechos son que nunca llegó el momento histórico de reconocer semejante olvido.  La transición fue la operación de cambio de rótulos en las instituciones… para no molestar a nadie, o sea, no molestar el estatu quo del franquismo. Nada cambió de raiz. Nos acomodaron al nuevo espectáculo.

Y es que nada podía cambiar, ni puede, aún hoy…. la batuta no ha cambiado de mano porque los protagonistas crearon una red de prebendas imperecedera en el tiempo que hace que aún sigamos bailando al ton del sistema.

Imaginemos, en un momento histórico, a un elegido golfo en las Milicias Universitarias, para no realizar el Servicio Militar Obligatorio del franquismo. Un golfo que demandaba democratizar el Estado pero compartiendo mesa y mantel con los señoritos de Régimen. Se dió en la diana, Se sabía que un golfo reune golfos, y sólo golfos. Así son los hechos. Este golfo, entre otros, dio validez a un proceso democratizador en la España postfranquista. Otro golfo, eurocumunista, también bailó las gracias del momento. El franquismo oficial , com la banca, ganó.

El primer  golfo , hoy instalado, en exempresas públicas de producción y distribución de Electricidad, entre el jolgorio de otros advenadizos golfos.

Engaño , tras engaño…. Golfos que no Elfos.

 

Galeria

La Vila quan no ho era

M’ha despertat un somni. Algú feia una espècie de conferència o parlament sobre la importància de prestar atenció a allò important i obviar anècdotes. Ho explicava de manera molt obtusa, amb llargues frases que si no estaves molt atent et feia perdre el fil del missatge que volia transmetre a l’auditori. I com en tot somni la lògica no existia: les llargues frases també hi eren escrites en un text enredat i difícil que necessitava moltes lectures per entendre’l… una volta entés, per mi, descobria un tresor: la pista era el riu Amadorio de la Vila Joiosa abans de ser-hi. Arqueologia i etimologia amb sentit comú per entendre les coses que cal entendre-les.

I em desperte. Són sobre les cinc de la matinada…. Sense alçar-me del llit, mig despert, mig dormint, reflexione sobre el somni destrellat: divague sobre l’etimologia de Amado-rio, Am-ador-rio, (l`)Ama d’Orio, Am(a) d’Ori(o)… Bestieses, pense ara, amb el cap ben clar i llevat del llit.

I per què reflexione sobre la paraula Amadorio? No ho se…. passe a reflexionar (sóc encara al llit) sobre l’únic pont vell que es conserva sobre l’Amadorio: el pont de Sant Argil  ‘Salt d’en Gil’. L’Amadorio i el pont del Salt d’en Gil com a pas obligat per travessar-lo des de temps immemorial. I açò no és una anècdota. Totes les civilitzacions hagueren d’utilitzat-lo per desplaçar-se cap el sud d’Ibèria, des d’esta part d’Ibèria. Per ací passarien exèrcits, carruatges… en totes les èpoques històriques, que evidentment, utilitzaren la costa Mediterrànea com a referència en moure’s. Som al Llevant del Llevant d’Ibèria.

Per tant a Amadorio, li he de sumar Pont del Salt d’en Gil i  la mar Mediterrània romana.

La importància del Pont li ho dóna la Creu de Pedra romana actual. Encreuament importantíssim de quan la Vila no hi era encara ciutat batejada per Bernat d’en Sarrià amb la seua Carta Pobla. La Creu de Pedra susbstituiria a una anterior, ibera segurament. Però ja es sap que la civilització romana es va encarregar de destruir tot allò anterior a ella. Així ha estat en totes les cultures: no hi ha indret que es poses a estudiar (arqueologia) i t’encontres una cultura anterior en un estrat inferior…. El romans no anàven amb bromes amb les cultures que es trobaven en les seues conquestes…però això no és una exclusivitat d’ells…la humanitat “avança” així.

Tornem a l’encreuament de la Creu de Pedra : a Ponent, el camí de la Roca Encantada, Pont d’en Gil, camí de Gibraltar. Al Nord el camí a la Serra d’Aitana. A l’Est, el camí que ens portarà al Serrano i al Pont de Pedra que creua el riu Torres, amb dos ramals, un vora riu Torres i cap a la Torre romana de Sant Josep (Torre d’Hèrcules) l’altre ramal, paral·lel a la costa, cap a la Cala i al Nord  d’Iberia, camí dels Pirineus… Al Sud, a la Ciutat de nova planta de Bernat de Sarrià, on en estrats inferiors es trobaran sorpreses…i a la gola del riu Amadorio.

creu de pedra

Ibers, romans, àrabs… s’han valgut dels dos ponts, en distintes versions, per travessar l’Amadorio i el Torres. Ens ha quedat la versió romana. L’arqueologia està molt interessada amb la cultura llatina i en sabem molt. No tenim cap Facultat especialitzada en iberisme en cap Universitat . Tenim, això sí, museus amb restes arqueològiques ibèriques, i textos amb caràcters ibers, però no coneixem el seu alfabet, i per tant, no els entenem. Els textos no sabem desxifrar-los.

Tot açò ha donat de si, l’inexplicable somni d’esta nit passada. És que somie cada cosa!!

PS/ Amadorio és un topònim únic amb mil interpretacions. El pont del riu Torres hauria de ser ell, l’únic per travessar el riu. Per travessar l’Amadorio a més del d’en Gil n’hauria algun altre?

Situa’t en el temps i en l’espai dels Ibers. En el context d’un món de fa quatre o cinc mil anys. Eixos rius portarian molta aigua i durant tot l’any. No hem de perdre de vista els camins, tota ciutat important ha estat sempre ben enllaçada.

L’any zero és un convenció per a no deixar rastres culturals anteriors. No vam arrancar fa dos mil anys, ni tampoc el 1300 dC.

Medt aleman Blaeu 1618