Galeria

La joya de la Corona

Pues sí, ante el problema del Estado español en cuanto a su integridad territorial, surge la pregunta  de si todo se debe a una falta de uniformidad en el origen. A la falta de un poder piramidal en cuanto a educación y cultura, sanidad y relaciones con otros Estados…

La Corona española se hereda con todo su dominio territorial, hereda el primogénito, y hereda todo el contenido y el continente, espacial y temporal… Todo, material e inmaterial, y lo hace una única persona… No se puede ni se debe parcelar el Poder auténtico, que se nos presenta como una Verdad religiosa, con sus dogmas y rezos.

Así entendemos o deberíamos entender lo que está escrito y nos lo recuerdan los servidores públicos del Estado de manera sutil, persuasiva o drástica…

Disponemos una Ciencia en unas manos únicas. Una medicina única, la única válida e incuestionable…. Una arqueología única, con su protocolo… Todo lo serio, es único porque así lo demuestra la evidencia científica…. Y todos bajo el mismo vértice del prisma en manos del único Poder válido y validado por él mismo… Dioses humanos que nos disponen a su antojo.

Nadie puede salir de las grandes autopistas del Saber, político, social o científico sin ser interpelado por la Autoridad en forma de Rey, Universidad o Asociación ad-hoc.

La libertad cuando se ejerce en sus distintas modalidades cuestiona principios que se creían inamovibles, ya que nada humano es inamovible… La libertad se puede ejercer cuando se sale de la caverna de Platón…

Y en esa estamos ¿salimos, o no salimos? Y si salimos debes saber que ya no se vuelve a la gruta en las mismas condiciones.

De ahí el intento de crucificarnos con sólo desear pasear por otros senderos…

 

Galeria

Dins o fora?

Formar part d’una estructura social i econòmica et mostra unes possibilitats de moure’t amb seguretat. No has d’eixir-te’n d’ella: els límits són invisibles, però si els traspasses seràs perseguit i expulsat del sistema.

Les màfies apliquen aquest principi sense escrúpols.

Cal matisar que les organitacions mafioses modernes no s’autodenominen aixina: reben diferents noms en forma d’associacions de tot tipus, partits de tot tipus, clubs de tot tipus, sindicats, comunitats, caixes d’estalvis (ara desaparegudes) etc, etc. Màfies més o menys dolces amb els integrants i els dissidents. Però les normes són les normes, ens recordarà algú en moments destacats. Sempre trobem un grup d’individus que durà la veu cantant del grup, al qual diuen representar legítimament.

Tota organització humana té els seus estatuts, o normes de funcionament intern….Tota.

Els humans no fem més que autoregular-nos pel bé de nosaltres mateixos! Normes i més normés cada dia per a protegir-nos nosaltres de nosaltres. És a dir, no fem més que prohibir-nos coses.

Si et saltes les normes, les que siguen, seràs sancionat.

Com podem ser lliures dins del món codificat què ens hem imposat a nosaltres mateixos?

I com t’hauràs adonat, la pregunta té trampa: la llibertat, ni ha estat, ni està ni se l’espera. La llibertat és un mite per als humans. Sempre et toparàs en el dia a dia amb les prohibicions establertes des de sempre, i les noves. Per tant això de la llibertat està molt bé com eslògan, però per a res més.

Com sobrevivim en aquesta madeixa de Normes? Amb intel·ligència! Saltant-nos les normes amb intel·ligència. Però això ens portarà a seguir camins on la Filosofia, la Moralitat o la Espiritualitat ens guiarà.

Però, ai! amb absència d’ètica filosòfica, moralista o espiritual en l’individu, entrem de ple en la justificació de la necessitat de més normes, més lleis .

Sabem que l’enemic de qualsevol home és un altre home.

Hui podem celebrar fraternitat mútuament y  demà o demà-passat, podem declarar-nos la guerra. Les circumstàncies i els interesos manaran. Ai!, i en eixe instant de cada fet o acció, coneixerem a l’individu, o millor, a l’home. Sense oblidar que el seu fer podrà ser beneït o maleït.

I les màfies entraran en el joc torbant-mos en si la culpa es teua o meua. Així són d’intel·ligents les màfies…

 

Galeria

El engaño de los golfos.

El tíulo de este artículo puede que no sea adecuado. El engaño se puede producir intencionadamente o no. Vivimos en una vorágine de engaños y verdades parciales… y mentiras despiadadas… El hombre, podríamos suponer que es así, por naturaleza, un ser impredecible.

Se vive momentos en los cuales uno reflexiona sobre la gran mentira en que se haya inmerso. Evidentemente, no todos somos iguales, acaba de manifestar una exministra, dimisionaria, por eso… ser mentirosa o edulcurar sus haceres de época estudiantil, pero ya en su madurez supuesta.

Hoy leo que un exministro socialista, Garbacho, se ha pasado o simpatiza con el partido político Ciudadanos, teóricamente un partido en las antípodas del PSOE. Pero realmente no es así… nadie puede realizar este cambio ideológico si está en sus treces. Él nunca fue, me atrevo a afirmar, del PSOE, ni creo tampoco que pueda pertenecer a la organización de Ciudadanos. El ciudadano Garbacho, y otros cientos de miles de Garbachos españoles, lo que son, han sido y seran siempre,  franquistas de alma y corazón. Los hechos, y sólo los hechos nos harán reflexionar sobre estos supuestos cambios ideólogicos.

La obra de Franco, con su Movimiento Nacional, echó sus raíces en el campo Nacional durante, no cuarenta años, si no en setenta, como muy bien nos recuerda una moneda recientemente acuñada con el lema de setenta años de paz. Moneda de 200 euros con la efigie del heredero de los cuarenta años de paz mas los debidos al sucesor del dictador, padre del insigne personaje.

El PSOE murió en Surennes. La transición política así lo exigió. No se entiende el olvido de los republicanos en las cunetas durante estos últimos treinta años. Patrañas , mentiras, medias verdades… pero los hechos son que nunca llegó el momento histórico de reconocer semejante olvido.  La transición fue la operación de cambio de rótulos en las instituciones… para no molestar a nadie, o sea, no molestar el estatu quo del franquismo. Nada cambió de raiz. Nos acomodaron al nuevo espectáculo.

Y es que nada podía cambiar, ni puede, aún hoy…. la batuta no ha cambiado de mano porque los protagonistas crearon una red de prebendas imperecedera en el tiempo que hace que aún sigamos bailando al ton del sistema.

Imaginemos, en un momento histórico, a un elegido golfo en las Milicias Universitarias, para no realizar el Servicio Militar Obligatorio del franquismo. Un golfo que demandaba democratizar el Estado pero compartiendo mesa y mantel con los señoritos de Régimen. Se dió en la diana, Se sabía que un golfo reune golfos, y sólo golfos. Así son los hechos. Este golfo, entre otros, dio validez a un proceso democratizador en la España postfranquista. Otro golfo, eurocumunista, también bailó las gracias del momento. El franquismo oficial , com la banca, ganó.

El primer  golfo , hoy instalado, en exempresas públicas de producción y distribución de Electricidad, entre el jolgorio de otros advenadizos golfos.

Engaño , tras engaño…. Golfos que no Elfos.

 

Galeria

La Vila quan no ho era

M’ha despertat un somni. Algú feia una espècie de conferència o parlament sobre la importància de prestar atenció a allò important i obviar anècdotes. Ho explicava de manera molt obtusa, amb llargues frases que si no estaves molt atent et feia perdre el fil del missatge que volia transmetre a l’auditori. I com en tot somni la lògica no existia: les llargues frases també hi eren escrites en un text enredat i difícil que necessitava moltes lectures per entendre’l… una volta entés, per mi, descobria un tresor: la pista era el riu Amadorio de la Vila Joiosa abans de ser-hi. Arqueologia i etimologia amb sentit comú per entendre les coses que cal entendre-les.

I em desperte. Són sobre les cinc de la matinada…. Sense alçar-me del llit, mig despert, mig dormint, reflexione sobre el somni destrellat: divague sobre l’etimologia de Amado-rio, Am-ador-rio, (l`)Ama d’Orio, Am(a) d’Ori(o)… Bestieses, pense ara, amb el cap ben clar i llevat del llit.

I per què reflexione sobre la paraula Amadorio? No ho se…. passe a reflexionar (sóc encara al llit) sobre l’únic pont vell que es conserva sobre l’Amadorio: el pont de Sant Argil  ‘Salt d’en Gil’. L’Amadorio i el pont del Salt d’en Gil com a pas obligat per travessar-lo des de temps immemorial. I açò no és una anècdota. Totes les civilitzacions hagueren d’utilitzat-lo per desplaçar-se cap el sud d’Ibèria, des d’esta part d’Ibèria. Per ací passarien exèrcits, carruatges… en totes les èpoques històriques, que evidentment, utilitzaren la costa Mediterrànea com a referència en moure’s. Som al Llevant del Llevant d’Ibèria.

Per tant a Amadorio, li he de sumar Pont del Salt d’en Gil i  la mar Mediterrània romana.

La importància del Pont li ho dóna la Creu de Pedra romana actual. Encreuament importantíssim de quan la Vila no hi era encara ciutat batejada per Bernat d’en Sarrià amb la seua Carta Pobla. La Creu de Pedra susbstituiria a una anterior, ibera segurament. Però ja es sap que la civilització romana es va encarregar de destruir tot allò anterior a ella. Així ha estat en totes les cultures: no hi ha indret que es poses a estudiar (arqueologia) i t’encontres una cultura anterior en un estrat inferior…. El romans no anàven amb bromes amb les cultures que es trobaven en les seues conquestes…però això no és una exclusivitat d’ells…la humanitat “avança” així.

Tornem a l’encreuament de la Creu de Pedra : a Ponent, el camí de la Roca Encantada, Pont d’en Gil, camí de Gibraltar. Al Nord el camí a la Serra d’Aitana. A l’Est, el camí que ens portarà al Serrano i al Pont de Pedra que creua el riu Torres, amb dos ramals, un vora riu Torres i cap a la Torre romana de Sant Josep (Torre d’Hèrcules) l’altre ramal, paral·lel a la costa, cap a la Cala i al Nord  d’Iberia, camí dels Pirineus… Al Sud, a la Ciutat de nova planta de Bernat de Sarrià, on en estrats inferiors es trobaran sorpreses…i a la gola del riu Amadorio.

creu de pedra

Ibers, romans, àrabs… s’han valgut dels dos ponts, en distintes versions, per travessar l’Amadorio i el Torres. Ens ha quedat la versió romana. L’arqueologia està molt interessada amb la cultura llatina i en sabem molt. No tenim cap Facultat especialitzada en iberisme en cap Universitat . Tenim, això sí, museus amb restes arqueològiques ibèriques, i textos amb caràcters ibers, però no coneixem el seu alfabet, i per tant, no els entenem. Els textos no sabem desxifrar-los.

Tot açò ha donat de si, l’inexplicable somni d’esta nit passada. És que somie cada cosa!!

PS/ Amadorio és un topònim únic amb mil interpretacions. El pont del riu Torres hauria de ser ell, l’únic per travessar el riu. Per travessar l’Amadorio a més del d’en Gil n’hauria algun altre?

Situa’t en el temps i en l’espai dels Ibers. En el context d’un món de fa quatre o cinc mil anys. Eixos rius portarian molta aigua i durant tot l’any. No hem de perdre de vista els camins, tota ciutat important ha estat sempre ben enllaçada.

L’any zero és un convenció per a no deixar rastres culturals anteriors. No vam arrancar fa dos mil anys, ni tampoc el 1300 dC.

Medt aleman Blaeu 1618

 

Galeria

La cadena de mando

Si eres bien consciente de lo que significa la ‘cadena de mando’ nunca tendrás ningún problema com eslabón que eres en ella. Funciona a la perfección, y con bastante suerte puedes colocarte como eslabón privilegiado en esa cadena de tu vida profesional, familiar, social o donde te muevas en tu vida personal. No la critiques ni intentes mejorarla, la cadena ya ha sido diseñada con un fin…

La cadena de mando de los ejércitos, de los gobiernos o de la comunidad de vecinos… ruedan que te ruedan a la perfección establecida desde tiempo inmemorial. Si te saltas un eslabón serás sustituido sin contemplaciones. Así lo establece toda cadena que mueve nuestras vidas.

Hay eslabones cándidos que se han creido las historias de la democracia, del libre albedrío u historias similares… la libertad es un concepto revolucionario diseñado para no ser ejercido. Las cadenas no son sueños, son reales. Las maquinarias sociales dejan de funcionar en el mismo instante que se pide opinión a los eslabones, por eso son idénticos en origen, su estandard es fijo: obedece y no tendrás problemas. De hecho cuando se te pide opinión ya te facilitan la respuesta justa, la a), la b) o la c). Nunca te saldrás de lo precocinado por las mentes que te aman como esclavo ejemplar.

Si pudieses modificarla, la cadena, se establecerá otra con un formato aún más recio y nada vulnerable, la experiencia y los años así lo aconsejan para que nada cambie en lo esencial.

Otro  hecho esencial es que las cadenas se pueden crear de la nada. Si eres hábil tendrás a tu disposición centenares de miles de eslabones descontentos en origen esperando una señal para formar otras cadenas in infinitum.

La cadena de mando te colma de divertidos escenarios para tu júbilo: futbol, toros,vueltas ciclistas, boxeo, quinielas,vacaciones,hipotecas… Todo ello para colmar tu felicidad como eslabón idóneo.

Una cadena es orden y estabilidad. Sujeta e inmoviliza. Da seguridad al inseguro. Evita toda suerte de aventuras impredecibles.

Un ‘vivan las cadenas’  me pareció oir en el  ‘a por ellos’ . El proyecto o rebelión se cortó. La antigua maquinaria impedió la creación o suplantación de engranajes…

Resultado de imagen de foto de la cadena de mando

Galeria

Tot es mou sota els nostres peus.

Ahir, de fet fa quaranta anys, tenia per davant tot un món per fer meu. Una posició priviligiada perquè, ingenu que és un, pensava i creïa, que un món millor i més bo, era possible. Els amics, que pensava que tenia, i el personal que anava coneixent m’ho feien creure…

Hui, als seixanta-dos anys no em reconec en res… Amics no em queden ni un… coneguts ho bubte. Es dessarreles a mesura que abandones les normes vitals de la convivència, d’allò que és política i socialment correcte…. I és que un acaba fart de quedar bé, com a norma social d’obligatòria consuetudinària. A la merda tot.

Les històries personals que portem en la motxilla, són escrites pels altres… i interpretades pels altres. Tu portes la càrrega mentre camines la vida… Vas caminant i descobrixes altres camins, que t’obliguen a deixar els establerts. En coneixes altres… i ja no pots tornar als que es portaven a la rutina. Sé de personatges que s’han passat la vida com els ases, que obligaven , pal a l’esquena, a pegar voltes a la sènia. Quan es dones compte que portaves el pal a l’esquena cal fugir a tota pressa de la sénia, almenys l’ase ho faria!

Els castellas diuen lameculos, nosaltres espolsajaquetes els que mantenen i afavoreixen el status quo en les nostres societats. El clans són ben vius en tota organització humana, i no perdonen, com la Màfia siciliana. A la merda!  Hipocresia i maldat per davant i per darrere…  Visca  beneïda soletat.

Galeria

Memòries que vénen i se’n van…

Gràcies a Josep Iborra, a la seua bondat, el que ara escriu este blog, va poder encaminar-se per la senda del valencianisme vital i humà. La coherència i bondat de Josep Iborra li va arribar a la seua ànima.

Fa un grapat d’anys Josep Iborra va en capçalar un gran projecte per a recuperar el valencià a les nostres comarques des de l’ICE de la Universitat Literària de València. Centenars de mestres i professors de València, Alacant i Castelló van passar de ser diglòssics a bilingües amb totes les seues consequències… Els Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica, van formar els primers docents de valencià al nostre domini. (S’iniciava el pla Barceló a nivell d’Instituts de Batxillerat). L’home clau del projecte, el director de tota esta innovació va ser Sanchis Guarner. El mestre de tots nosaltres. Dos personalitas davanteres, un tàmdem, que va fer possible  la recuperació del valencià, que ara escrivim, amb tota la normalitat del món.

La gramàtica de Sanchis Guarner, la de Carles Salvador… la d’Enric Valor… El Ruaix en fitxesFaristolMatèria de Bretanya… Formaven la biblioteca bàsica d’estos inicis per a recuperar la normalitat i normativitat del Valencià.

Mencionaré al pare Riutort, un altre ser excepcional d’aquells anys. Com no sabíen res de didàctica, ell va ser l’encarregat, de posar-nos al dia, de com fer la pràctica docent…amb els mestres dels nostres cursos. Al meu, a la Vila Joiosa, en record ens va regalar un parell de siurells de Mallorca i trenta volums de Els vents del món … 

Hui aquets tres personatges ja no són en aquest món. El seu esperit sí. Ho van donar tot per mantenir viva una manera de ser. Pensaven que el millor tresor de la Cultura era entendre-la i respectar-la. I nosaltres com a valencians, havíem de fer-ho possible.

I així ho vam fer.