Perdón, a modo de despedida.

Después de conocer mundo viajando en su aparente pedestal, cerró el círculo a su experiencia de medio siglo.

Pidió volver, al origen de sus días infantiles, en la única familia que le dio cobijo. Esta última oportunidad le era urgente: el vacío conquistado en su peregrinaje le despojó de todo bien material e inmaterial. La nada.

Su optimismo irracional acabó al conocerse solo y desamparado.

¿Para qué vivir como un pobre diablo? No pudo mendigar, eso para él era inimaginable. Saltó desde la ventana de la habitación que ocupaba.

Se fue sin rogar nada. Su existencia y su no despedida es un mensaje aterrador para los que se consideraron amigos o familia.

Un conocido suyo me recriminó no haber sido avisado del suceso, era su amigo –me dijo. Tuvo muchos amigos.

En el entierro estábamos todos los que no supimos ver y los que no quisieron ver. No aprecié piedad ni compasión.

El final de esta historia empezó el día en que un niño de apenas tres años se quedó sin madre. Sus abuelos maternos lo educaron como buenamente entendieron. La soledad de la falsedad terminó con él.

Si la muerte es una liberación, la decidida, la considero un empezar urgente.

Ps/ Article del 25 d’octubre del 2009.

M’he ressentit al llegir-lo.

Reviure una desagradable i trista història personal.

La solitud no sempre es escollida.

Viure en el món de cada dia

Tinc la pàgina en blanc davant de mi…..

El títol l’acabe d’escriure…

La idea que m’he proposat presentar no sé quina forma donar-li…

ESQUEMA

Fa anys, molts anys, que no veig ni escolte cap noticiari que oferixen les televisions o les ràdios…

Per tant la meua ment no segueix el que caldria pensar un home a l’ús davant dels quefers d’actualitat… Vola en solitud el meu criteri social i polític ara i ací.

Seguisc l’actualitat des de la premsa alternativa i les xarxes socials…

La meua realitat, la meua mirada del món podria presumir de ser independent. Pero no. No ho és. És particular, única, distinta i distant de les corrents oficials dels mitjans de comunicació que bombardegen als que es deixen bombardejar inconscientment de tal actuació social i política.

Sense filtres oficials, al marge i amb els peròs assegurats en cada sentència. Així es mou el meu pensament.

Done per segur que la realitat més real és invisible: Nigú la veu amb els colors originals. Per no dir que ningú la veu com és… ¿ Serà que fa por expressar el que veuen el ulls?

La paraula s’utilitza per maquillar les escenes i les situacions que es donen en la vida. El pensament s’expressa sense credibilitat. Ningú es creu res. La paraula no comunica, transmet informació d’ací cap allà i d’allà cap a sí sense transcendència.

EMMALLEM

La tradició s’ha encarregat de seguir el procés històric de la humanitat des de la tranquilitat mantenir l‘estatu quo. Des de menuts ens envien a l’escola a aprendre tot allò que es necessari per a que res canvie… aprenem la història que cal aprendre i no altra, la ciència que ens fa avançar en el coneixement i no els sabers que no superen el dogma del laboratori… encara que no sé com es resoldrà el problema que planteja la física quàntica.

L’escola, com a marc referencial de convivència oficial i permesa per les autoritats del moment. Es tracta d’adoctrinar bons ciutadans que respectaran i obeiran totes les normes hagudes i per venir. Ordre. Quan escric escola, pensa en ensenyament secundari i en la Universitat.

Però tot açò és una veritat parcial.

L’escola que acabe de pinzellar és exclusivament l’escola dels ingenus.

La vida de les persones formades en este establiment oficial més tart o més prompte descobriran que el model d’honestitat i noblesa per una part i el de competivitat per altra és incompatible per a sobreviure en societat. D’honestitat i noblesa, que es suposa necessària per a ser persona, res de res: hipocresia i maldat. I en quant a la competivitat sana i admetre la intel·ligència dels altres, res de res: enxufisme, nepotisme i privilegis.

Què passa. ¿Ha fracassat l’escola? No, clar que no.

Existix una altra escola, la que sap que transmet una gran mentida. La que sap que hi ha uns ingenus que es creuran de bona fe tot allò que els conten els mestres i els anomenats professors. Fora de les aules la vida seguix altres camins… el poder del diner, el nepotisme, les estafes, les falsetats, l`engany…. seran la norma.

D’ací els interesos per posseir l’escola per part dels grups de poder de la burgesia, hui oligarquia, des de sempre. Este segon tipus d’escola sap de que va la cosa, de la gran mentida d’aconseguir una societat amb igualtat d’oportunitats… De fet, diuen, sempre han hagut pastors, pocs, i ramats formats per a necessitar-los.

El teatre es representa cada dia en l’aula escolar del primer grup. A l’aula del segon grup, els pastors ja procuren deferenciar el seu ramat amb ropatges distintitius, no siga que algú es despiste…

És obligatori assistir a escola de no se quina edat a una altra…. S’ha de mamar la civilització permesa i sols la establerta per les autoritats… i en nom del progrés establert per ella.

EMMALLEM

PS/ Article de desembre del 2018.

Quina sorpresa acabe d’endur-me al llegir-lo!

Rescatat d’esborrany i publicat sense retocar.

Per què no el vaig publicar?

El Parahís, és al meu poble.

Hui he estat jugant amb les etimologies i amb els noms toponímics malladeta, mamelludes i el parahís. Són tres noms màgics i per tant difícils d’interpretar sota les mirades acadèmiques oficials. Els estudiosos ja han dit la seua i si vos interessa busqueu les fonts…Jo ja no tinc temps per a citar-los, però tot el mèrit el tenen ells. I tota la informació que dispose me l’han facilitada els seus treballs.

http://blogs.sapiens.cat/batecsclassics/2017/07/31/lorigen-terros-de-lhome/

Segons el Gènesi, Déu va modelar l’home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l’alè de vida”. Tradicionalment el jardí de l’Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq…El jardí de l’Edén estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC.

La meua hipòtesi no es basa en el rigor científic, em base en la meua imaginació.

Els tres topònims (Parahís,Malladeta,Mamelluda) son veíns topogràfics, i tant, es superposen en l’espai, però no en el temps…

Amanece que no es poco - La torre de la Malladeta en Villajoyosa, vista desde la playa de El Paraiso.

Primer va ser El parahís, no pot ser d’altra manera, un espai idílic i màgic obert a la mar Mediterrànea, on destaca un tossal, un tossalet importantíssim : La Malladeta , que també coneixíem a la Vila com la mamelluda.

Abans que els arqueòlegs trobaren les deesses ibèriques (?) sempre m’havia preguntat el perqùe d’anomenar mamelludes al tossal de la Malladeta. A l’apreciar les deesses ibèriques (?) ja ho tinc clar. Perquè de deesses es tracta, ni una ni dues, bastants.

Ps/ Aquest article inacabat,el vaig escriure al 2018.

No se per quina raó no el vaig publicar el seu dia.

Me l’acabe de trobar com esborrany i sense tocar no res el penge.

La pandèmia: Mobbing i autoritarisme

L’Estat, els Governs, les autoritats han entrat en una dinàmica pròpia del mobbing per als ciutadans que es neguen a seguir unes pautes sanitàries establertes per causa d’una “pandèmia” que posen en dubte prestigiosos científics,metges i personalitats de tot tipus.

Mobbing, assetjament a ciutadans si no cumplixen les ordres de les autoritas.

He conegut l’assetjament en l’escola: alumnes que abusaven del que anava per lliure o del que patia algun problema físic o del que era més alt que la resta… Sempre s’assetjava al que era diferent a ulls d’algú que es creïa amb autoritat per manar o ofendre al diferent.

L’assetjament ha crear molts problemes als xiquets i xiquetes tímides, porugues o insegures. Les autoritats de l’escola , en general, no han sabut o no han pogut parar estos abusos; i quan ho han parat ja era massa tard.

Sempre hi ha hagut una autoritat o institució on l’assetjat podia recurrir.

El salt ha sigut enorme des que l’anomenada pandèmia ha estat presentada en societat.

L’assejament ha passat de ser comés pel xulo de la classe a ser comés pel representant del Govern, amb l’aplaudiment no de la resta de la classe, en el cas escolar, sinò de la resta del parlament, governs regionals, Ajuntaments …. Totes i cada una de les institucions de l’Estat.

Qui pot defendre o escoltar a l’assetjat per negar-se a obeir allò que considera un abús o que contradiga els preceptes de la creença gubernamental?

Vivim els inicis d’este abús pandàmic. Ens regim per principis on el bé comú és un prioritat sobre el bé individual. Però fins a quin punt? Fins a on som capaços d’arribar? Repetirem la història del gettos del nazisme amb els experiments mèdics inclosos?

El fi justifica els mitjans? Evidentment que no, ja t’ho dic jo.

Desamparats ens trobem alguns. La vida és el bé més preuat que existeix. L’apartheid no s’hauria d’edulcorar amb uns protocols mèdics sense evidència d’eficàcia ni de seguretat.

Les circumstàncies que rodegen al fet de la pandèmia sanitària, en el relat oficial, no amaga el compromís a un Nou Ordre Mundial on es desenrotlla una estratàgia dirigida per institucions que no representen el parer de la població sinò tot el contrari. Estratègia executada pels Governs, als seus ciutadans de forma descarada i amb complicitat de tots i de cada una de les opcions polítiques.

Sense pandèmia el NOM ho tindria més dificil.

Demà l’he escrit hui

“La consciència de la mar està en el nostre viure… en la teua mirada… en la meua… En els besos que esclaten a l’arena blanca quan hi som u.”

“És que l’instant ha de ser bo. No pot ser d’altra manera quan l’esperit s’emociona… Com ara mateix, ací, amb l’instant que hem fet nostre… Els dos, que més bé hem estat un.

Coincidències? No.”

“La mar, el seu sabor, el seu gust, els seus olors, el seu parlar… Som la mar vida, la pensem i ens pensa… Reconec que esta nit pot ser màgica… Estic sentint els marors, ara mateix…”

Tres paràgrafs fora de context. D’una conversa a twitter. De com un instant provoca un esclat emocional per una menage a tres: Benedetti, ella i jo.

L’Univers, els astres en són els responsables de ser a estes hora teclejant i no dormint en la pau del Senyor que em porta de la mà per estos móns.

Ja no hi és, i sense ella no puc seguir obrint l’ànima al sensual i mervellós viure. La màgia s’atura. El Menage a tres em demana l’instint, per a poder seguir construient-te a la vora de la mar.

Mitja nit passades.

Sal de cocó cassolana

Ahir vaig despertar amb la intuició de rebre un regal d’eixos que omplin l’ànima de goig i plaer. No va ser així o bé no sóc conscient d’haver-lo obtingut.

No sabia ni com ni de quina manera l’obtendria i de fet no me n’he assabentat a nivell dels sentits somàtics. Tal vegada el vaig rebre, i hui, ara mateix, en sóc conscient.

La festa ha estat al comprovar que la cassola amb aigua de la mar que vaig posar a la teulada cara al sol ja no contenia aigua salada, sinó sal; sal blanca en forma de fràgils escates platejades i llisses dormint en la cassola.

Una setmana sota el sol de juliol i les seues serenes han permés el gran regal dels déus: sal pura amb tots els elements coneguts i per conèixer.

Aques és el regal que ahir, sembla, esperava però que hui he obtés i que ara guarde en un petit gotet.

El sabor no te’l pots imaginar: la puresa de la vida, que certs déus van proporcionar a la vagina primogènia de la humanitat, que jo, ara i ací, he produït en un alambic inexistent.

Lloat siga déu, com dirien certs savis antics.

fora de context

Qualsevol text respon a un instant . L’exemple que pose al capdavall n’ és una mostra.

El vaig escriure en un moment que vivia la màgia de ser enmig d’un abans que desconeixia el després… eixe després que visc.

No entendràs res del que em va brollar de l’ànima i que cite completament. Ho deixe en les teues mans i en la teua capacitat de guardar silenci davant d’això que es desconeix…:

I

Saps qué és allò que contagia l’ànima i no té cap explicació?

Està passant-me.

No és vertigen no,

no és ansietat, no…

És creure que un viu respirant la bellesa que desprèn un altre..

El futur l’has creat per a viure’l hui….

No sé amb qui, però m’emociona.

Ets molt poderosa,

l’estimació brolla cap a tu com la pluja que cau ara sobre mi i em mulla…

Plaers de la vida que descobrim…

II

Et llisc enllaçada a mi en un twit i tremole .

No em reconec, em tenia oblidat…

Com serà quan et miraré als ulls?

No podré dir paraula…

Seré un peó de tauler del teu joc…?

Foto presa de @llambreig

El gran parc temàtic: la nova presó.

Fa tens que li pegue voltes a la idea que intentaré exposar de forma clara i senzilla.

Però els què han llegit 1984 d’Orwell o Un món feliç de Huxley poden deixar de llegir ara mateix… no necessiten distraure’s amb este jubilat valencià…

La nostra vida en societat s’encamina a habitar en un gran parc temàtic on tendrem assegurada la diversió i les vivències sota supervisió de les nostres benvolgudes autoritats.

Per accedir al parc temàtic es necessitarà un ticket, si és que véns de fòra. Si ets dins ja no, sols seguiràs les instruccions i ordres que rebràs en qualsevol moment de la teua vida.

El ticket , en poc temps, passarà a millor vida. El substituirà un passaport o salvaconducte digital, tal vegada en forma d’app en el mòvil o tal vegada innoculat en el nostre cos a mode de xip, per allò de la comoditat i pel teu bé.

Una vegada, dins, al parc temàtic, tots actuarem sota la atenta mirada i supervisió mitjantçant tecnologies digitals. Els tickets de paper cap jovenet sabrà que són i què van ser en temps antics: quan es necessitaven per a ser a parcs tipus Disney o Terra Mítica… Inicis del gran projecte de la domesticació humana…

Ara, escrivint estes línees, me’n recorde dels vigilants de la platja de l’estiu passat, asseguts en la seua cadira ben alta i amb autoritat decidint qui entrava a nadar i qui no i perquè. L’ús de les mascaretes, les distàncies, el color de la bandera ordenant prendre el bany o prohibint-lo. Tot en un espai delimitat, ordenat i dirigit que quan jo era jove havera estat impossible d’imaginar. En la reraguarda la policia per si de cas s’incomplia alguna ordre del vigilant, en altres temps socorrista dels necessitats…

El nostre parc temàtic ja no serà sols en un determinat espai físic…Serà tot el nostre poble i la nostra comarca.

Els assatjos per a canviar de poble el personal físicament, ja han estat experimentats i aprovats. El cas de les ciutats de més de 50.000 habitants, els seus veïns tenien prohibada la seua eixida, els caps de setmana, per excusa d’un virus molt discutit… La praxis del parc temàtic com a recinte tancat i impermeable ha estat evident i ben controlada per la policia a les ordres de les nostres autoritats alarmades per unes proves anomenades PCRs totalmente falses però necessàries pel experiment social que s’estava aplicant … Però no sols de poble a poble, s’han impermeabilitzat regions: de Múrcia no podies anar a Alacant, i viceversa.. I així en tot el Regne d’aquest conte.

Les autoritats establiran unes normes, si es que ens permeten sobreviure al fantasmal virus, pel nostre bé, per solidaritat i responsabilitat..perque els ciutadans ja no en tendran, segons les lleis: ni responsabilitats, ni solidaritat, ni dignitat, afegitó meu.

Què anem a viure?: un món molt infantil i temerós, amb molts jocs per a antretenir-nos, però sense drets ni possibilitats d’accedir, encara que siga per pietat, davant d’un jutge, perquè ells tampoc seran necessaris en el Gran Parc Temàtic dels humans (fins ahir).

PS/ Pregue als pocs sers humans, independents i mentalment no adduïts, que quede tot como una novel·la sense imprimir…

La importància d’haver jugat en dos castells.

De xiquet vaig jugar al Castell de meu poble, de la Vila Joiosa; de Castell ja no en quedava res: un descampat que s’alçava a la vora del llavador i del riu. Anomenàvem anar al Castell els què érem de la platja, de l’Antoneta o del Poble Nou…. perquè n’ hi va haver un de cristià, però m’interessa un altre, l’anterior, el dels primers pobladors, els amos de la nostra oblidada història, el dels ibers. Segurament el sustantiu Castell que va batejar al lloc ibéric no tenia res a veure, per a ells no era més que un alt segur a la vora del riu en la seua gola.

Este matí he estat al Castell de Benidorm, on també vaig jugar de xicotet quan el meu iaio quan feia xurros allí mateix. Benidorm li deu eixe Castell al món no cristià, però no m’interessa ara parlar del món andalusí de l’Almiserà. Reconec el Castell com a lloc privilegiat del ibers: uns experts de les bones vistes i la seguretat, un altre alt que tenia enfront al poblat iber de la Cala.

Dos Castells, el de la Vila i el de Benidorm en el món Ibèric que mai podrem imaginar, o sí ?

Sols disposem de testimonis arquelògics en les seues proximitats. El bou ibèric del Poble Nou és significatiu.

Som fills de les mirades dels nostres antecessors, compartim valors i sensibilitats. Dos centres ibèrics veïns i no se si ben agermanats!

En record al meu sogre.

Ahir dissabte va faltar el meu sogre. Noranta un any. Tota una vida a la mar, com diem al nostre poble. De ben petit va aprendre de son pare qué era viure pescant en una barca a vela i d’arrossegament. Va conèixer a fons el món dels motors que impulsaven les barques, de Volund, de Perquins… a Cartepil·lar, passant per totes les altres marques hagudes i per haver. Barques com el Pepita, Joven Ramón, Mavi, Xaonell van compartir més de mitja vida amb ell a bord. Va pescar per tot el Meditterrani meridional, d’Eivissa a Melilla a Ceuta amb la Vila Joiosa com a port principal.

Un home de mar que va dedicar els últims anys de la seua vida a la terra amb la mateixa il·lusió que quan se n’anava a les quatre de la matinada al moll a embarcar-se com a motorista i manant en el pont.

Va ser feliç a la mar o almenys així ho interprete jo, a pesar dels cigüenyals, dels temporals de llevant, dels bous trencats i les minifaldes que no pescaven degudament… Va sobressortir a tots els entrebancs de la natura i dels socis que déu li va proposar…

Hui reposa junt a la més xicoteta de les seues filles: Fina Mari. Un tesor que déu va cridar massa prompte per als què no entenem d’estes coses. Ja s’han retrobat, perquè no pot ser d’altra manera.

¡Jaume, ahí dalt han d’eixir-te els calderos de aupa! Anem darrere de tu.