Un sueño…

Leí su anuncio, se ofrecía como acompañante de motero.
Es lo que yo necesitaba, una mujer desconocida que se cogiera a mis espaldas y se apretara a mi.
La llamé por teléfono, su voz al principio fue insegura… de manera que se extendió la conversación, empezamos a reírnos… amábamos las motos y yo le ofrecía lo que ella deseaba que era lo mismo que buscaba yo.
La cita, después de comer, ella así me lo manifestó… y yo acepté con mucho placer.
A la hora acordada y en el lugar elegido por ella, un cruce de carretera de su ciudad, aparqué a la sombra de uno de los árboles de la plaza.
Una silueta de mujer, a lo lejos, con un casco rojo en una mano, y en la otra un bolso beig , venía en dirección dónde yo me encontraba…. Su figura esbelta, sus piernas, largas, con falda….

–Hola, me dijo.
–Hola le contesté.
Nos reímos…. Aquí estoy, con mi moto, le dije. Preciosa, me contestó.
Bueno, veo que vienes preparada con tu casco….pero tendrás dificultades al subir en la moto con la falda, le dije… Su respuesta fue subírsela, mirarme a los ojos con su sonrisa y ordenarme que metiera su bolso en una de las maletas de mi moto.
Obedecí. Se montó apoyándose en mis hombros mientras su pie izquierdo se apoyaba en el apoyapies izquierdo y su pierna derecha se balanceaba libremente en busca del estribo derecho…Sus manos pasaron a sujetarse en mi cintura…
Arranqué con suavidad…
Sus manos, ai!
Sus manos, sus dedos…los sentía dentro de mi.
Tomé la carretera que nos llevaba a coronar un puerto de montaña que está relativamente cerca de donde nos encontrábamos… hablábamos del paisaje y de las curvas que nos encontrábamos en nuestro camino..
Le dije que se pegara a mi…. se conducía mucho mejor. Así lo hizo manifestándome que de esa manera dejaba de ser paquete y nos convertíamos en un único piloto.
Vaya que sí, pensé, al sentir sus pechos en mi espalda y sus manos en mi barriga.

Pasamos de ser unos desconocidos, en cuestión de un par de horas, a la familiaridad del roce de dos almas humanas necesitadas de amor.
Sí, amor…. amor por abrazar y ser abrazado sin más explicaciones…
Coronamos el puerto… Volvió a cogerme por los hombros y realizó con sus piernas la maniobra inversa para bajar de la moto.
Se bajó la falda…
Y con mis manos, ya libres de la conducción, pudimos en la cumbre culminar nuestro primer encuentro entre las sombras de una pinada de montaña en plena primavera, para nosotros y para ella misma.
Nunca supe su nombre… no se nada de su vida. Sólo poseo su teléfono.
Mañana o tal vez esta tarde, nos volveremos a unir en nuestro viaje a ninguna parte.

 

Màfies

Sí, màfies.

Per tot arreu. Fins a la medul·la de la societat.

Dues organitzacions o associacions d’àmbit estatal han estat acusades d’extorsionar a empreses i persones adinerades d’Espanya. Els dos màxims responsables d’eixes dues organitzacions són a la presó: les proves són clares i contundents. La policia ha treballat amb trellat i eficàcia.

Sembla que la policia, quan vol, pot demostrar davant d’un jutjat, la corrupció de qualsevol ciutadà o organització….i dic que ho fa quan vol. Quan interessa . Si no interessa, deixa fer….

Ara interessava: una princesa no pot ser jutjada com qualsevol ciutadà. No som en una República. Som en un Regne…..

La llista de damnificats per eixes dues organitzacions és extensa…. i podríem obrir un gran debat de les seues conseqüencies en la  vida de les distintes màfies que operen davant dels nostres ulls.

Veiem  i entenem molt bé a les màfies alienes o distants, però patim de ceguera de les nostres màfies. Els seus membres es creuen persones respetables … són companys de faena, col·legues,  coneguts…. tal vegada tu ets un d’ells… o col·labores amb ells.

Corruptes, mafiosos, nepotisme… Xics i xiques simpàtics i agradables per a la majoria de la població.

Normal, es sol dir.  I tu que faries? em solen dir, quan plantege el problema.

jo petit

 

Bla bla bla…

Bla, bla bla…

La tipografia, l’art d’escriure buscant la bellesa. La forma de la posta en escena el camp de les idees.

Ara la canvie per aquesta. T’agrada? És molt sutil i elegant…. Coses meues , és clar. La sutilesa i l’elegància; tot subjectiu… com la vida de les persones que enraonen i saben escoltar a l’altre. I no pot ser d’altra manera. Dos ulls per a mirar des de ma casa; de la casa de cada u. D’ací les distintes i distants maneres de veure el món que transiten cap al no res.

Algèria ha de ser un gran país, sobretot per als seus amants de bon cor. Si més no, per als que han comprés i han manprés la senda de la virtud. I qui diu algèria podria dir Ràfol d’Almúnia.

Elegant la xiqueta; la primavera produix aquestes coses…en la vida i ens paisatges d’arreu del món: un pas endavant mentre es puga; després tot davallarà; la llei així ens ho mana. Amén.

Forta i dura. La imaginació, i amb coratge, no tens enemic que et puga vèncer. Temps al temps, sempre al teu favor si creus. Creu-me! Creu-te!

Delicadeta, esta lletra. Geperudeta. Amb un traç enèrgic i se t’obrin totes les portes que et proposes penetrar amb èxit. Prova-ho.

I acabe amb aquesta mironiana: goteta a goteta es perfora tota lloseta.

Salut.

 

 

La real realitat, on i quan.

 

Em pregunte el perquè d’interpretar coses distintes sobre fets únics. Senzill, no?

Passen avions sobre els nostres caps per rutes no comercials i la veritat, realitat oficial del fet, s’interpreta d’una manera acceptada pel món científic; diuen que dels seus motors es condensa aigua i deixen el rastre en el cel formant un xorro blanquinós llarguíssim. En eixos avions no tenim constància que duguen passatgers….però, d’avions en són. Aquestos avions, cosa curiosa, es creuen formant els xorros de “vapor” veritables terenyines blanquinoses sota el cel blau; una obra d’art. Van i venen dibuixant sota el blau.

 

Els avions que segueixen les rutes comercials no formen els llarguíssims xorros blanquinosos en el cel, van d’una ciutat a un altra més o menys cobrint les distàncies en línies rectes i no deixen cap rastre. Si deixen el rastre del vapor és bastant curtet i efímer en el temps. També van i venen pels cels, però seguint les rutes comercials predestinades.

 

Quan Alemanya deportava als jueus en trens comercials als camps de concentració d’Europa tampoc s’imaginava ningú que aquestes persones anaven a un destí planificat. Ningú veia res no normal. Sembla que inclós els habitants de pobles molt propers als camps s’adonaven del que allí estava passant. Quan eixia fum de les xemeneies dels camps extermini, ningú veia o s’adonava de res. La veritat oficial era la que era i ningú es preguntava res… Fins que Alemanya no es va rendir, la realitat, veritat no va canviar… d’una monstruositat se’n va parlar, l’holocaust, però després.

Mira que si la veritat, realitat dels avions, formant terenyines en el cel, és també un pla invisible per als ulls de la ciència i la intel·ligència oficial.

Ara que m’ho rumie… l’holocaust, és veritat  real, o no?

Resultat d'imatges de fotos chemtrailsResultat d'imatges de fotos de camps de concentració nazis

De necessitats i reflexions

 

Hi ha un abans i un després, atenent a l’ experiència democràtica grega, i pensant en les eleccions del 20 de desembre a Espanya.

Un país, Grècia, amb grans dificultats econòmiques per al ciutadà de a peu, busca una eixida digna per a la seua ciutadania. La cosa va anar molt malament per als que no tenen dret a res. Des de fora de Grècia i a pesar de la voluntat del poble, les mides econòmiques que es van adoptar, són les que van manar el gran capital internacional. Pots votar, en esta “democràcia europea” allò que estimes oportú, però sols s’aplicaran les mides econòmiques que emanen del capital internacional. Així és la broma europea de l’anomenada Comunitat Europea.

Nosaltres, els anomenats espanyols, elegirem el 20-D al Parlament espanyol que sol podrà legislar allò que des de fora d’ Espanya ens permetesquen: igual que el cas grec.

És tracta d’una il·lusió votar a qualsevol partit polític, una il·lusió dic, ja que a l’hora de la veritat el FMI,Brussel·les i no sé qui més, ens dictaran totes les lleis que ens imposaran.

Votes o no votes el 20-D, les mesures ja estan en un caixò clarament redactades…. l´única sorpresa serà la firma en el Butlletí Oficial de l’Estat.

A petita escala, en assumptes urgents, has de saber que passaràs pel “quiròfan dels polítics” amb anestèsia o sense. Tal vegada amb cures pal·liatives o sense. Això diferenciarà als que signaran les lleis a partir del 20D. És l’única raó que veig… per anar a votar.

“Todo está atado y bien atado”, no sé d’on m’he tret la cita…

policia registra xiquets

Instants i històries a través de la pau…

Bon dia i salut….

Preciós, no?

Magnífic exemplar, a cada pam un parell de quequis…

Així he començat el matí…saludant el jove quequier.

La cosa de hui anirà d`arbres… però amb moltes històries sota les seues mirades centenàries..

 La masia, tota una senyorial casa de camp d`uns cacics de la Vila ya desapareguts. Ara les terres, fanecades, en poder d’ una societat privada que intenta construir un camp de golf per als nouvinguts rics i cacics del segle XXI. Res canvia sota la mirada dels senyorials arbres que queden en peu. Ells no canvien, es mantenen expectants.

 Des de davall mateix, amb sumissió… el turó. Sent la frescor de l’ombria.

El senyor llavador, d’una peça, pedra on s’ha deixat de llavar la roba dels senyorets de fa centenars d’anys. El lloc encara és màgic:

Què et sembla? Hui és abandonat..Però encara es pot notar la presència humana en l’ambient acollidor que he sentit. Les dues soques d’olivera en saben moltes històries que han succeït mentre s’ho parlaven les rentadores de la pila de pedra.

La solana de la fatxada de mig dia. Dues vessants del turonet. Les cambres dels senyorets en el primer pis…El sol als peus del llits. Bon despertar.. L’era a sota, tota blanca. La mar des del balcó principal, llunyana per si de cas. La mediassa, el límit.

Un món màgic ple de vida, com no podia ser d’altra forma, en transformació.

Cita

Va llegir l’anunci i li va arribar a l’ànima. Era escrit al seu gust: provocador i directe, s’oferia una acompanyant amb casc, a motorista.

Després de dubtar uns intants va prendre la decisió que s’esperava d’ell. Va contestar amb un correu electrònic a la suggeridora proposta demanant concreció, dia i hora per a materialitzar els desitjos del pensament.

El futur el farem realitat, al nostre gust i entendre, si així ho manem a la vida, va pensar.

Al dia següent, exactament a mig dia, sona el telèfon: a les sis a MacDonals! et va bé? Una veu femenina, decidida i ferma li va arribar al cor. Sí, contestà, però de quina ciutat?…. Rises relaxades i agradables per part dels dos desconeguts…

Va seguir una conversa desinhibida i franca. Van quedar, ja que era prompte, en veure’s per a dinar i compartir les mirades i les paraules…

Amb el casc en un braç i amb una bossa en l’altre se li presentà al davant, d’ell i de la moto… decidida, segura… com si es conegueren… els ulls i el somriure del llavis confirmaren la certesa i la complicitat. La realiat del desig estava creant-se a l’instant a partir del no res.

La gula pot interpretar el dinar que van disfrutar…bevent i menjant exquisiteses, amb una conversa madura i sòlida a l’ombra de majestuosos pins del jardí del restaurant màgic…

El cercle estava tancat i tots els ingredients de la bonança a dins. Tots dos i el món.

Una cita a cegues no preparada, però sí elaborada, a mesura que el temps fluia…