Galeria

La pandèmia: Mobbing i autoritarisme

L’Estat, els Governs, les autoritats han entrat en una dinàmica pròpia del mobbing per als ciutadans que es neguen a seguir unes pautes sanitàries establertes per causa d’una “pandèmia” que posen en dubte prestigiosos científics,metges i personalitats de tot tipus.

Mobbing, assetjament a ciutadans si no cumplixen les ordres de les autoritas.

He conegut l’assetjament en l’escola: alumnes que abusaven del que anava per lliure o del que patia algun problema físic o del que era més alt que la resta… Sempre s’assetjava al que era diferent a ulls d’algú que es creïa amb autoritat per manar o ofendre al diferent.

L’assetjament ha crear molts problemes als xiquets i xiquetes tímides, porugues o insegures. Les autoritats de l’escola , en general, no han sabut o no han pogut parar estos abusos; i quan ho han parat ja era massa tard.

Sempre hi ha hagut una autoritat o institució on l’assetjat podia recurrir.

El salt ha sigut enorme des que l’anomenada pandèmia ha estat presentada en societat.

L’assejament ha passat de ser comés pel xulo de la classe a ser comés pel representant del Govern, amb l’aplaudiment no de la resta de la classe, en el cas escolar, sinò de la resta del parlament, governs regionals, Ajuntaments …. Totes i cada una de les institucions de l’Estat.

Qui pot defendre o escoltar a l’assetjat per negar-se a obeir allò que considera un abús o que contradiga els preceptes de la creença gubernamental?

Vivim els inicis d’este abús pandàmic. Ens regim per principis on el bé comú és un prioritat sobre el bé individual. Però fins a quin punt? Fins a on som capaços d’arribar? Repetirem la història del gettos del nazisme amb els experiments mèdics inclosos?

El fi justifica els mitjans? Evidentment que no, ja t’ho dic jo.

Desamparats ens trobem alguns. La vida és el bé més preuat que existeix. L’apartheid no s’hauria d’edulcorar amb uns protocols mèdics sense evidència d’eficàcia ni de seguretat.

Les circumstàncies que rodegen al fet de la pandèmia sanitària, en el relat oficial, no amaga el compromís a un Nou Ordre Mundial on es desenrotlla una estratàgia dirigida per institucions que no representen el parer de la població sinò tot el contrari. Estratègia executada pels Governs, als seus ciutadans de forma descarada i amb complicitat de tots i de cada una de les opcions polítiques.

Sense pandèmia el NOM ho tindria més dificil.

Galeria

Demà l’he escrit hui

“La consciència de la mar està en el nostre viure… en la teua mirada… en la meua… En els besos que esclaten a l’arena blanca quan hi som u.”

“És que l’instant ha de ser bo. No pot ser d’altra manera quan l’esperit s’emociona… Com ara mateix, ací, amb l’instant que hem fet nostre… Els dos, que més bé hem estat un.

Coincidències? No.”

“La mar, el seu sabor, el seu gust, els seus olors, el seu parlar… Som la mar vida, la pensem i ens pensa… Reconec que esta nit pot ser màgica… Estic sentint els marors, ara mateix…”

Tres paràgrafs fora de context. D’una conversa a twitter. De com un instant provoca un esclat emocional per una menage a tres: Benedetti, ella i jo.

L’Univers, els astres en són els responsables de ser a estes hora teclejant i no dormint en la pau del Senyor que em porta de la mà per estos móns.

Ja no hi és, i sense ella no puc seguir obrint l’ànima al sensual i mervellós viure. La màgia s’atura. El Menage a tres em demana l’instint, per a poder seguir construient-te a la vora de la mar.

Mitja nit passades.

Galeria

Sal de cocó cassolana

Ahir vaig despertar amb la intuició de rebre un regal d’eixos que omplin l’ànima de goig i plaer. No va ser així o bé no sóc conscient d’haver-lo obtingut.

No sabia ni com ni de quina manera l’obtendria i de fet no me n’he assabentat a nivell dels sentits somàtics. Tal vegada el vaig rebre, i hui, ara mateix, en sóc conscient.

La festa ha estat al comprovar que la cassola amb aigua de la mar que vaig posar a la teulada cara al sol ja no contenia aigua salada, sinó sal; sal blanca en forma de fràgils escates platejades i llisses dormint en la cassola.

Una setmana sota el sol de juliol i les seues serenes han permés el gran regal dels déus: sal pura amb tots els elements coneguts i per conèixer.

Aques és el regal que ahir, sembla, esperava però que hui he obtés i que ara guarde en un petit gotet.

El sabor no te’l pots imaginar: la puresa de la vida, que certs déus van proporcionar a la vagina primogènia de la humanitat, que jo, ara i ací, he produït en un alambic inexistent.

Lloat siga déu, com dirien certs savis antics.

Galeria

fora de context

Qualsevol text respon a un instant . L’exemple que pose al capdavall n’ és una mostra.

El vaig escriure en un moment que vivia la màgia de ser enmig d’un abans que desconeixia el després… eixe després que visc.

No entendràs res del que em va brollar de l’ànima i que cite completament. Ho deixe en les teues mans i en la teua capacitat de guardar silenci davant d’això que es desconeix…:

I

Saps qué és allò que contagia l’ànima i no té cap explicació?

Està passant-me.

No és vertigen no,

no és ansietat, no…

És creure que un viu respirant la bellesa que desprèn un altre..

El futur l’has creat per a viure’l hui….

No sé amb qui, però m’emociona.

Ets molt poderosa,

l’estimació brolla cap a tu com la pluja que cau ara sobre mi i em mulla…

Plaers de la vida que descobrim…

II

Et llisc enllaçada a mi en un twit i tremole .

No em reconec, em tenia oblidat…

Com serà quan et miraré als ulls?

No podré dir paraula…

Seré un peó de tauler del teu joc…?

Foto presa de @llambreig

Galeria

El gran parc temàtic: la nova presó.

Fa tens que li pegue voltes a la idea que intentaré exposar de forma clara i senzilla.

Però els què han llegit 1984 d’Orwell o Un món feliç de Huxley poden deixar de llegir ara mateix… no necessiten distraure’s amb este jubilat valencià…

La nostra vida en societat s’encamina a habitar en un gran parc temàtic on tendrem assegurada la diversió i les vivències sota supervisió de les nostres benvolgudes autoritats.

Per accedir al parc temàtic es necessitarà un ticket, si és que véns de fòra. Si ets dins ja no, sols seguiràs les instruccions i ordres que rebràs en qualsevol moment de la teua vida.

El ticket , en poc temps, passarà a millor vida. El substituirà un passaport o salvaconducte digital, tal vegada en forma d’app en el mòvil o tal vegada innoculat en el nostre cos a mode de xip, per allò de la comoditat i pel teu bé.

Una vegada, dins, al parc temàtic, tots actuarem sota la atenta mirada i supervisió mitjantçant tecnologies digitals. Els tickets de paper cap jovenet sabrà que són i què van ser en temps antics: quan es necessitaven per a ser a parcs tipus Disney o Terra Mítica… Inicis del gran projecte de la domesticació humana…

Ara, escrivint estes línees, me’n recorde dels vigilants de la platja de l’estiu passat, asseguts en la seua cadira ben alta i amb autoritat decidint qui entrava a nadar i qui no i perquè. L’ús de les mascaretes, les distàncies, el color de la bandera ordenant prendre el bany o prohibint-lo. Tot en un espai delimitat, ordenat i dirigit que quan jo era jove havera estat impossible d’imaginar. En la reraguarda la policia per si de cas s’incomplia alguna ordre del vigilant, en altres temps socorrista dels necessitats…

El nostre parc temàtic ja no serà sols en un determinat espai físic…Serà tot el nostre poble i la nostra comarca.

Els assatjos per a canviar de poble el personal físicament, ja han estat experimentats i aprovats. El cas de les ciutats de més de 50.000 habitants, els seus veïns tenien prohibada la seua eixida, els caps de setmana, per excusa d’un virus molt discutit… La praxis del parc temàtic com a recinte tancat i impermeable ha estat evident i ben controlada per la policia a les ordres de les nostres autoritats alarmades per unes proves anomenades PCRs totalmente falses però necessàries pel experiment social que s’estava aplicant … Però no sols de poble a poble, s’han impermeabilitzat regions: de Múrcia no podies anar a Alacant, i viceversa.. I així en tot el Regne d’aquest conte.

Les autoritats establiran unes normes, si es que ens permeten sobreviure al fantasmal virus, pel nostre bé, per solidaritat i responsabilitat..perque els ciutadans ja no en tendran, segons les lleis: ni responsabilitats, ni solidaritat, ni dignitat, afegitó meu.

Què anem a viure?: un món molt infantil i temerós, amb molts jocs per a antretenir-nos, però sense drets ni possibilitats d’accedir, encara que siga per pietat, davant d’un jutge, perquè ells tampoc seran necessaris en el Gran Parc Temàtic dels humans (fins ahir).

PS/ Pregue als pocs sers humans, independents i mentalment no adduïts, que quede tot como una novel·la sense imprimir…

Galeria

La importància d’haver jugat en dos castells.

De xiquet vaig jugar al Castell de meu poble, de la Vila Joiosa; de Castell ja no en quedava res: un descampat que s’alçava a la vora del llavador i del riu. Anomenàvem anar al Castell els què érem de la platja, de l’Antoneta o del Poble Nou…. perquè n’ hi va haver un de cristià, però m’interessa un altre, l’anterior, el dels primers pobladors, els amos de la nostra oblidada història, el dels ibers. Segurament el sustantiu Castell que va batejar al lloc ibéric no tenia res a veure, per a ells no era més que un alt segur a la vora del riu en la seua gola.

Este matí he estat al Castell de Benidorm, on també vaig jugar de xicotet quan el meu iaio quan feia xurros allí mateix. Benidorm li deu eixe Castell al món no cristià, però no m’interessa ara parlar del món andalusí de l’Almiserà. Reconec el Castell com a lloc privilegiat del ibers: uns experts de les bones vistes i la seguretat, un altre alt que tenia enfront al poblat iber de la Cala.

Dos Castells, el de la Vila i el de Benidorm en el món Ibèric que mai podrem imaginar, o sí ?

Sols disposem de testimonis arquelògics en les seues proximitats. El bou ibèric del Poble Nou és significatiu.

Som fills de les mirades dels nostres antecessors, compartim valors i sensibilitats. Dos centres ibèrics veïns i no se si ben agermanats!

Galeria

En record al meu sogre.

Ahir dissabte va faltar el meu sogre. Noranta un any. Tota una vida a la mar, com diem al nostre poble. De ben petit va aprendre de son pare qué era viure pescant en una barca a vela i d’arrossegament. Va conèixer a fons el món dels motors que impulsaven les barques, de Volund, de Perquins… a Cartepil·lar, passant per totes les altres marques hagudes i per haver. Barques com el Pepita, Joven Ramón, Mavi, Xaonell van compartir més de mitja vida amb ell a bord. Va pescar per tot el Meditterrani meridional, d’Eivissa a Melilla a Ceuta amb la Vila Joiosa com a port principal.

Un home de mar que va dedicar els últims anys de la seua vida a la terra amb la mateixa il·lusió que quan se n’anava a les quatre de la matinada al moll a embarcar-se com a motorista i manant en el pont.

Va ser feliç a la mar o almenys així ho interprete jo, a pesar dels cigüenyals, dels temporals de llevant, dels bous trencats i les minifaldes que no pescaven degudament… Va sobressortir a tots els entrebancs de la natura i dels socis que déu li va proposar…

Hui reposa junt a la més xicoteta de les seues filles: Fina Mari. Un tesor que déu va cridar massa prompte per als què no entenem d’estes coses. Ja s’han retrobat, perquè no pot ser d’altra manera.

¡Jaume, ahí dalt han d’eixir-te els calderos de aupa! Anem darrere de tu.

Galeria

Tot un senyor dels terrats

Cada dia desdejunàvem els tres a casa. La meua gossa, el rei del terrat i jo.

Com cada matí, després de dutxar-me i traure la gossa al passeig a fer les seues necessitats, jo aprofitava — i aprofite– per saludar el despertar  dia. Fetes les dues cosses tornem a casa;  jo primer, i la gossa uns metres després de mi, seguint-me –coses de l’edat.

Arribe a la cuina, alce la persiana de la finestra, l’obric, i en seguideta el rei del terrat apareix xiulejant-me… Era la seua manera de demanar la seua part del desdejuni. Així va ser, cada dia, fins hui.

Gosseta i jo desdejunant a la cuina, persiana fins a dalt, finestra oberta… i el rei sense aparèixer…

Hem acabat el desdejuni sense un dels tres comensals fixes d’estos últims anys.

La intuició ens posa en evidència el llamp de la vida: ja no en serem tres, l’humà, el gos i el pardalet.

 

https://drive.google.com/file/d/1de3BS0kNWEI1v6CuiE9cxEUWpJ3jXiKG/view?usp=sharing

 

Galeria

Gavines

Imagen 9 novembre 2007 135 bx

Quan era un xiquet vaig convertir una caixa de sabates de cartó, en una caseta-niu, per a gavines. La vaig subjectar amb fil al balcó que mirava al carrer la mar, amb la porteta de la caixa de cartó mirant la platja. Amarrada estava, al cantó de la barana de ferro del balcó.

Passaven els dies i de gavines no venien ni una ni cap…. Em vaig proposar pescar-ne una amb un ham; vaig preparar tripa, l’ham i un tros de pa a mode de carnada… a la platja me’n vaig anar amb eixa intenció.

Coneixia històries de pescadors que van agarrar gavines en lloc de peixos mentre llançaven la canya a la mar…

Ho recorde i inclús sent l’olor a alga d’aquell dia de temporal que intentava pescar-ne una, per a regalar-li una casa nova en la meua…

Mai ho vaig aconseguir… sols la caseta de cartó, on mai es va protegir cap gavina blanca i blava del meu poble.

Ara, després de tants anys, la tinc, la gavina, subjectada amb un pal de fusta al costat de la pèrgola on habite. És blava i blanca, però de fusta… Les salvatges són enfront, en la mar, volant i fent acrobàcies com solen fer-les…

Han passat molts anys entre aquests dos fets de la meua vida, però continue enamorat d’elles. M’ha costat anys respectar la fúria de la llibertat que és com dir la bellesa.

un gavinot jove em mira.