Observe la lentitud en les nostres respostes davant de l’abús i la burla.
Dissabte passat, a València i a Alacant, el personal , es va manifestar pels carrers clamant per la injustícia de les retallades en Educació, per part del Molt Honorable de torn de València. És just i necessari  manifestar la indignació per les retallades en un dels pilars fonamentals d’un Estat democràtic avançat. Les retallades ja estan en vigor.
Quan el sunami que hi va haver en un país exòtic fa un any, crec,  i que va ocasionar desolació i moltes morts, les autoritats van decidir posar en funcionament un dispositiu d’alerta per a possibles sunamis en anys a venir. Crec, que el mecanisme d’alarma ja funciona. El dia que la mar es moga més del degut, en aquella zona del món, s’avisarà la població amb certa antelació.
Per les nostres terres el sunami econòmic  es produí pels anys 2007/2008. Ha estat arrassant la població fins a hui…. cada dia centenars de persones es quedaven  –i es queden —sense treball remunerat. Milers de jóvens no poden incorporar-se al món laboral. Tanquen tot tipus de comerços. El teixit industrial i comercial agonitza. La por ens acompanya en els nostres quefers.
La societat, per fi, es movilitza i manifesta inseguretat exigint respecte a l’Estat del benestar.
Els que vam conèixer el pas d’un Estat centralitzat a un descentralitzat confiàvem, ingènuament, que a l’estar el poder més a prop del ciutadà la salut i l’atenció d’aquest milloraria significativament.
El progrés i el creixement   –sempre econòmics— han estat les paraules claus d’aquestes dues dècades viscudes. Dues paraules sense matisar per la classe política, que ens ha governat , des de València i des del nostre poble. Ninguna alarma va sonar —no existia—  quan ens proposaven que el progrés i el creixement era a compte, era fiat. De diners ni en teníem ni n’hem tingut mai.
Ara en volen instal•lar-nos una, d’alarma, però no per alertar-nos de nous sunamis econòmics, no, sinó per assegurar-se la gran banca fiadora, el capital, que era, és i serà, d’ella.
El model de consum ens ha portat on som. La irresponsabilitat i les mentides ho han permés. No vam voler llegir la lletra xicoteta del contracte. Hem votat majories absolutes a la corrupció, a les mentides, al cartró pedra. Al fum. Al jajaja.
Ara eixim al carrer a clamar justícia. Benvinguda protesta. Però ¿quin model productiu i comercial és al nostre abast?¿Quin model de vida escollim? ¿Es pot triar? ¿Amb el personal que ens governa es pot arribar a cap lloc?
Crec que les societats tenen en cada moment històric els governants que es mereixen, i, sempre guanyen els espavilats, que són a l’aguait.

http://americancensorship.org/callwidget

A la capital de l’antic Regne la visite molt de tard en tard, i des de sempre, per motius professionals o mèdics. L´única connexió viable per a mi, és l’autopista, de pagament, tot un avís per impedir la visita de plaer i poder saludar els meus conciutadans . He tingut que pagar durant estos últims trenta anys  una “tassa” a Aumar per visitar-la. Quan no existia l’autopista, el viatge era una odissea: travessàvem tots els pobles  costaners    –des de Benidorm a la mateixa València— per poder aplegar. L’aeroport  per desplaçar-me a València, des d’Alacant, sempre ho he considerat un disbarat, per la pèrduda de temps que m’ocasiona l’anar i el tornar. El ferrocarril és preferible: em deixa al centre de València, però he d’anar de la Vila a Alacant (sumant seixanta quilòmetres extres al viatge).
Els geògrafs en diuen vertebració a l’eix de comunicacions de un poble o un País. El meu País està molt mal vertebrat, i quan ho està bé, és paga una tassa pel peatge.
Les poquetes vegades que m’he passejat per la València històrica m’ha encantat la seua gent: m’he sentit part del tot. He tingut cabuda i m’he sentit valencià entre els valencians que ho són.
La meua preocupació actual del cap i casal és, que com pot seguir sent alcalde Rita Barberà ? Que ens passa als valencians? Per què permetem que ens governen estes persones?
Rita Barberà, que per cert no conec de res, em recorda a la meua sogra, una senyora sense estudis, però que sap “treballar-se” a qui ella vol, per a aconseguir tot el què es proposa. I quan dic treballar-se, vull dir regalar una pastilla de xocolate a un, un quilo de peix a un altre o una dotzena d’ous al més d’allà. Tots contents i agraïts amb ella. Una espècie de “Bigotes” d’anar per casa.
Quin poble és el poble valencià? El que funciona per recomanacions? Sembla que sí: Rita i la meua sogra són  escola de vida. Una escola de vida .
Una altra València hauria de ser possible.

No hauríem d’oblidar la cita anterior. Després de llegir les mesures del nou Govern espanyol, sembla que l’adversari, en la declaració de guerra institucional, a la crisi  –la nostra batalla—  les mesures dictades van encaminades a “corregir” la maquinària de l’Estat. Com si l’engranatge fora el culpable de l’especulació financera. Contra aquesta    –especulació—  autèntic adversari, en la batalla per la supervivència de l’Estat democràtic  ni piu, com diria un amic.

Les finances especulatives han posat a l’Estat contra les cordes, com si d’un ring de boxa es tractara.  Els tècnics  –generals—  economicistes estan portant la batalla confonent l’adversari: estem “matant-nos” entre nosaltres, en esta lluita inútil. I el que és pitjor, anem a quedar-nos sense municions.

Un crit contra la insensatesa. Un crit contra la confusió pertorbadora. Un crit al trellat.

Les úniques persones que estan en condicions de posar l’ase al davant del carro, són el personal del  15M. Són els únics amb propostes encaminades a definir l’adversari ,  la recuperació de la dignitat i la raó.

Ni aigua als que no ens n’han deixat enmig del desert  on som: sense criteris d’orientació, ni capacitat d’analitzar el per què més senzill.

Jo no tinc res en comú amb un especulador financer que s’ha format personal  i exclusivament, per a especular amb mi, amb la meua vida. És ell l’adversari, no la maquinària de l’Estat, ara, exànime.

¿Què haguera passat si haguérem deixat els horts completament nets de fruites? De fet, amb les nostres robatoris, si les colles de ciclistes, hagueren segut contínues pels horts, dia darrere dia ¿al final no estarien els arbres  nets de fruita? De fet ens hem trobat moltes vegades amb fruiters sense fruita. M’alarme per moments…

Si en lloc de ciclista amateur haguera estat executiu de la ex-CAM en els anys 2003, 2004, 2005… fins a 2010, ¿ el meu comportament  –professional— quin hauria estat en la institució ?

Jo sóc professor, els meus robatoris sols s’han materialitzat en forma de fruita, i fora de l’horari escolar. Jo no he robat en horari laboral, no he tingut cap possibilitat, de fet no he tocat mai diners que no foren de la meua “propietat”. Pense si he tingut béns en les meues mans, aliens a mi…: no mai, sols alguna taronja o algun nespre.

Les meues responsabilitats  –professionals—  davant de la societat han estat en l’educació dels xiquets i xiquetes que han passat per la meua classe. El control que la societat ha establert amb el meu quefer ha estat diari mitjançant, els pares o tutors, inspecció educativa i direcció del centre escolar. El sistema ha funcionat, més bé o més mal, però ha funcionat. El 40% d’alumnes suspesos, que donen les estadístiques de fracàs escolar, és cert,  és una garantia que ens mostra que el sistema no és corrupte, i que no ha fet, fins a hui, un “maquillatge” del percentatge del fracàs escolar. Un fracàs que no és un escàndol, sinó, la rigorositat del sistema que estem utilitzant per avaluar els coneixements i destreses de l’alumnat. I que dadascú interprete  els resultats com cregue convenient.

Tot açò que acabe de enllestir, d’una tironada, ha estat provocat per l’acertada descripció que acabe de llegir al “diario Información”  sobre la ex quarta caixa d’estalvis d’Espanya. ¿Què ha fallat per a què una institució més que centenària se n’haja anat en orris?…  ¿On són les responsabilitats?… ¿On són els responsables?… ¿On són els controls?… ¿Qui es responsabilitza dels controls?… ¿Qui s’ha beneficiat del descontrol?… ¿Qui es responsabilitza de l’estat de la situació?… ¿Per què el Codi Penal no té previst les causes que han provocat el forat econòmic de la CAM? ¿Per què…?

Hi ha paisatges que et fan viatjar pel temps de la memòria. Un camí, per a mi molt especial, és el què em porta des de Sella al mas de Papatxí, al capdamunt del paratge de Els  Budes Moderns.

Anomenar Sella és anomenar el bar Fonda que vaig conèixer i, era inici del pelegrinatge per la serralada d’Aitana. Fa anys que el bar Fonda deixà de ser. Ara és un buit a l’ànima dels records agraïts. El bar de la plaça del poble té el seu paper i em fa de substitut.

El paisatge físic del Forn de el Secanet es manté intacte des que tinc ús de raó: el forn de llenya, l’aparador del forn, l’olor de pa bo acabat d’eixir del forn, el pa que es mostra tendre i cuit als teus ulls en els caixons de fusta “centenària”. El forner amable que m’atén després palejar a la boca del forn, un home blanc, de farina i, d’edat indefinida. Sempre l’he conegut igual: com el seu pa. Les mans d’este home són d’àngel. Alimenten i nutrixen.

El Forn de el Secanet, ha sigut, una vegada més, la primera parada: dues barres de pa  –una un sequet—  magdalenes , tres trossets de coca de molles i, saludar i desitjar salut a l’ànima del forn.

Hem tirat Sella cap amunt passant la Font de l’Arc, cap amunt amb dificultats per l’estat del camí, hem travessat el mas de Moolen … fins que hem deixat el nostre vehicle prop de la zona del Goleró, a la mateixa vora del camí.

Iniciem el passeig la meua gossa i jo, després de menjar-nos els tres trossets de coca de molles. Ella molt contenta amb el paisatge familiar per a mi. Feliç m’acompanya, amb un pas alegre que no recordava. Pins verdosos de vida, terra humida, tolls d’aigua per ací i per allà, la muntanya amarada i esponjosa. Com si alenara amb nosaltres. Silenci que sembla escoltar la gossa amb atenció. Per a mi, solitud profunda.

Descendim  a la Font del Morer, amb un sol rall d’aigua néta i freda: suficient per a nosaltres. Bevem. La gossa no sap, escolta amb atenció el món que l’envolta. Beu des d’una bossa de plàstic que li fa de recipient i que jo li subjecte.

Pugem al camí, seguim fins al Mas de Papatxí, passant per les cases de Els Budes. En veiem un. Més bé he de dir que la gossa en fa eixir un dels amagatalls que tenen en forma de cases. És un xic jove, alt , de cabells clars. Es mostra amable amb la gossa. Ens saludem.

Coronem Papatxí. El mas immens i solitari, la gossa corre com una boja per la verdor de la planície que el voreja. A la era del mas contemplem, cap a ponent, les dues vessants que formen la vall màgica. Els Budes Moderns han triat bé, conserven el paisatge, el protegeixen amb la seua presència inexistent a la vista humana.

Iniciem el viatge de tornada, ara descendent, cap a la vida dels humans.

I tot açò durant el matí del 20N. Les fotos les pujaré un altre dia.

Mercats era l’estrall dels hipotecats, dels treballadors i comerciants, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants d’ Hispània van pensar en donar al drac Mercats, cada dia de menjar a una persona hipotecada, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.

I així fou com després d’una llarga discussió, els vilatans  d’Hispània van decidir sortejar cada dia qui seria el ciutadà  que aniria a parar a l’estomac del drac Mercats. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l’abominable bèstia se’n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.

Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s’oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d’anar.

I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la princeseta es dirigia cap al cau del monstre, uns jóvens cavallers, amb unes brillants armadures , muntats sobre uns cavalls blancs, la donzelleta se’ls mirà i els advertí:

- Fugiu! fugiu ràpidament d’aquí! nobles cavallers, si vos quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només vos veja vos devorarà.

Els jóvens cavallers, se la miraren i li contestaren:

- No patiu jove donzella. Si som aquí es perquè hi hem vingut expressament. Hem vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d’aquesta fera transnacional.

No van tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l’horror de la princesa i els gojos dels cavallers. Va començar una intensa però breu lluita, fins que els cavallers li  clavaren unes bones estocades amb les seva llances, que van deixar malferida a la terrible bèstia . De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament una pau a l’Hispània que va fer possible un redreçament, on tots els  Mercats d’arreu del món  van tornar a col·laborar amb els comerciants  i hipotecats del regne.  No van haver roses per a la princesa , que sana i estàlvia va abandonar reialesa per compartir la seua vida amb un cavaller de l’expedició anomenat Jordiet.

Nota: Aquest conte és una adaptació quasi literal de la Llegenda de Sant Jordi.

El Gadafi , dictador  i terrorista a estones, hui l’han mort les mans de la massa, que crida i pega tirs.

Volen instaurar una democràcia a Líbia. Com si la democràcia fora un cadafal!  Nosaltres, a Europa, vivim la democràcia que ens dicta el poder financer. Les grans institucions, les que manen i ordenen, no són al nostre abast. Estan per dalt de la nostra vista. Manen ací i manaran allí.

No m’agraden els abusos. No m’agrada la gent escandalosa. No m’agrada la gent que mata.

Cada dia m’agrada menys la gent que va al futbol, que compra loteria, que va a les corregudes de bous… els que comprenen que cal matar, si això beneficia a una majoria. Esta gent és la que permet que res no canvie, que seguisca el frau i la mentida.

El mitjans que utilitzem i practiquem cada dia no poden justificar un bé que no hem sabut practicar.

Els dictadors ho són perquè són etiquetats per  voluntats comercials.

Per què no declarem dictador a una Àngela Merkel, un Obama o el cap del FMI? Per què?

Segurament perquè són els nostres amos, de les consciències i de la nostra seguretat. Gadafi estava fora de l’òrbita submisa i porigosa.

El terror el tenim en casa a l’encedre l’aparell de la televisió o la ràdio: ens guien en la comprensió dels fets. Ha mort un home hui, la consciència no.

Quan Gadafi era estimat i per qui.

La firma de l’OTAN a Sirte.

Les consciències lliures adormides en aquests últims trenta anys, comencen a dir ací som. La crisi econòmica i social, entre altres raons, ens ha despertat del somni del consum i tot gratis, o quasi.

Hem necessitat veure’ns al carrer, expulsats, per despertar . Benvinguda crisi. El planeta o medi ambient, s’ho trobarà. Ja no s’inicien xalets en les altures de les muntanyes, ni, a la vora dels mars.

Els diners s’han escampat a llocs que desconeixem. Dormen, esperen.

Tenim una cita electoral el 20N. Ho tenim clar? Votarem als que han destruït tot un País? No pense en els últims quatre anys. Pense en els responsables polítics d’estos últims vint-i-cinc anys. Els votarem?

Disposem de totes les possibilitats d’elecció, en les properes eleccions, des de la dreta a l’esquerra.  Haurà que votar  –si és que penses fer-ho—   a qualsevol, excepte als partits responsables de la malifeta que patim.

Dreta o esquerra, dos conceptes antics i rovellats pel consumisme i la banalitat humana.

Si penses votar, fes-ho, però recorda-te’n dels responsables,  d’estos últims vint-i-cinc anys!

Tenim futur. Es tracta del futur dels nostres fills i dels nostres néts.

Premsa lliure