Josep Pla . Antologia.
Homenots: Joan Fuster
“L’única manera de lluitar contra la terrible invasió de l’oblit, de crear una memòria col·lectiva és recordar, infatigablement, el que alguns homes —és a dir, el poble— han fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits.”
(Del llibre Homenots. Segona sèrie. Barcelona: Destino, 1970, p. 6)
* * *
“Havent trucat, em vingueren a obrir. Em vaig trobar davant d’un home jove, més aviat flac, vestit sumàriament de gris, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrere d’uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar quan parlem d’una cara de pomes agres.
— El senyor Fuster —que jo vaig dir.
— Per servir-lo… vós sembleu…
— Sí, el mateix. Deixeu-me entrar, si us plau. Us he vingut a veure, però no sé pas si aquest és el dia més ben trobat per a anar per les cases. Perdoneu-me! Tinc fred, i aquesta pluja em té aclaparat.
D’entrada, em semblà que la cara contreta i estirada de Fuster, l’escassa hospitalitat d’aquelles faccions, era una conseqüència normal de la situació meteorològica —d’aquella pluja que anava caient feia tants dies sense parar, i que a ell, com a mi, l’empipava. Em féu l’efecte que tenia a la cara la molèstia habitual del meridional davant de l’excés d’aigua.
Ho vaig trobar natural.
Entràrem en els típics baixos d’una casa valenciana: una sola nau, i sobre la paret de la dreta dos envans que no arribaven al sostre, formant un reduït compartiment on tenia el seu diguem-ne públic despatx: una taula plena de papers, unes prestatgeries amb llibres de totes mides, desordenats, diaris, revistes, unes cadires i un tocadiscos que en aquell moment, i sota la mirada d’un jove molt ben vestit i de faccions pacífiques, plenes i correctes, reproduïa una música de Vivaldi. Fuster interrompé el disc i em presentà el seu company.
— Josep Palacios, estudiant, autor d’un llibre de poesies, “Les quatre estacions”, molt notable.
Josep Palacios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d’un entregent molt agradable.
Parlàrem llargament, i, com que entre aquells dos envans es tenia una idea molt vaga del món exterior i Fuster creà de seguida un ambient directe i amical, em vaig sentir molt recollit i comfortable, De seguida vaig fer un descobriment: vaig veure que la cara d’escàs humor que feia Fuster en el moment d’obrir-me la porta no era pas produïda per l’excés d’aigua constatable en el rodal, sinó que era la seva cara habitual —natural. La cara de Joan Fuster semblava tenir un vèrtex: el vèrtex dels seus ulls sortits, que mantenen tibants i estirats tots els teixits de les seves faccions i fins i tot els lligams del coll, que té notòriament crispats. Aquesta crispació general li dóna un estat de presència molt visible —una presència caracteritzada per una agudesa inquieta, nerviosa i apassionada. És la mateixa cara que de jove tenia Trotski —penso. La mala cara que presenta Fuster sembla tenir per origen la seva activitat interna. No és pas això, és clar, però ho sembla.”
(Del llibre Homenots. Quarta sèrie. Barcelona: Destino, 2004, p. 362-364)
Aquest retrat de Fuster, m’ha presentat a un jove estudiant, que des que he llegit a Caràcters el(s) seu(s) conte(s) amb Manuel Baixauli, m’ha(n) deixat intrigat i a un pam de terra. He buscat per internet i he entropessat amb aquest article de Sebastià Alzamora:
SUECA, VILA PRIVILEGIADA PEL QUE FA A PLANTER LITERARI
De Frankfurt a Sueca
Sebastià Alzamora / Escriptor
Com que és possible que no se n’hagin assabentat, aprofito l’avinentesa per informar-los que aquests dies, a la ciutat de Frankfurt, s’hi està celebrant una fira internacional del llibre que té la cultura catalana com a convidada d’honor. No cal que m’ho agraeixin, aquí estem sempre al servei dels lectors amables. I encara els diré més: demà diumenge és l’últim dia de la Fira, i l’únic en què s’obren les portes al públic en general, de manera que, si estan cansats del Parc de la Ciutadella i del Maremàgnum, ja tenen una opció per sortir demà a passejar amb els nens: un bitllet d’avió i cap a la ciutat del Main falta gent. Això sí, una vegada a la Fira vagin en compte, que allò és tot ple de llibres i els podria passar algun denou, com que els en caigui un damunt un peu o que fins i tot els agafi la temptació de llegir-lo. Ah, i no s’oblidin que també hi pul·lula una munió d’editors, escriptors, periodistes i altres gents de mal viure: a mi, una vegada m’hi van robar la cartera, però si estan vostès avesats a transitar per la Rambla de Barcelona, això tampoc no els espantarà gaire.
EN FI, EN TOT L’EMBOLIC QUE HA COMPORTAT la presència catalana a tal esdeveniment, potser un dels equívocs més repetits ha estat el de suposar, suggerir, donar per fet o directament afirmar que la llista dels autors escollits per formar la delegació literària podia o havia de tenir algun tipus de valor canònic: és a dir, que l’escriptor que no anava a Frankfurt era un no ningú i un patata (tot i que també hi ha qui sosté el contrari, a saber: que els no ningú, els patates i els moniatos som els que hi hem anat). Ni una cosa ni l’altra: aquesta mena de llistes -deixant ara de banda si la dels catalans és llarga o curta, amb perdó, si hi sobren els uns o hi falten els altres- no aspiren a constituir cap referència, sinó a ser representatives del panorama vigent en la literatura de torn, i prou. I en aquest sentit, tan representativa de les catalanesques lletres actuals és la llista que s’ha confegit com tantes altres que haurien estat possibles. El problema és que aquí potser estem una mica massa avesats a anar a l’engròs, i, per una vegada que s’ha de fer una tria, ens sembla qui sap què.
PENSAVA EN AQUESTES COSES A EXPENSES d’una de les millors novel·les en català que he llegit en els últims anys, L’home manuscrit de Manuel Baixauli. L’autor és de Sueca, vila certament privilegiada pel que fa a planter literari: a més de Baixauli -que no ha estat convidat a Frankfurt- en són fills, com sap tothom, l’enorme Joan Fuster -que no sé si l’han portat a Frankfurt, perquè ja m’he perdut- i el també excel·lent Josep Palàcios, que no hauria anat a Frankfurt ni que l’hi haguessin demanat perquè és un escriptor ocult: alguns encara ens morim de gust només de recordar el seu Alfabet, l’únic llibre que ha consentit a publicar en edició comercial ordinària. Palàcios precisament esdevé personatge literari a L’home manuscrit de Baixauli, una d’aquestes novel·les tan meravellosament literàries que resulta molt més fàcil i recomanable llegir-la que provar de fer-ne la sinopsi. Així mateix diré que es tracta d’una història que té a veure amb uns missatges enigmàtics que es troben a llocs insospitats, amb una casa abandonada amb les parets completament cobertes de paraules escrites, amb un nen que es refugia en una biblioteca municipal tot fugint d’un pagès iracund al qual li ha furtat un meló d’Alger (que és com en diuen al País Valencià de la síndria), i amb unes curioses connexions entre aquest món i l’altre, on ens hi trobem Déu en persona -si es pot dir així- i ens assabentem de la seva passió pels refrescos curiosos. Amb aquestes senyes, és possible que el lector amable pensi que li parlo d’una història rocambolesca i abstrusa, només apta per a iniciats: error. Ben al contrari, el millor de L’home manuscrit és el plaer que proporciona la seva lectura, gràcies a una perfecta construcció narrativa i a un estil òptimament i llargament elaborat perquè no tan sols no molesti sinó que satisfaci, i que confirma la meva teoria que bona part de la millor prosa en català s’està escrivint ara com ara al País Valencià. És tracta, en definitiva, d’una magnífica novel·la, que fins i tot ha posat d’acord la totalitat de la crítica a qualificar-la d’excepcional.
I COM ÉS, ES DEU PREGUNTAR VOSTÈ, que una obra tan valuosa no sigui més coneguda i no se’n parli pertot arreu? Doncs, com deia, perquè no estem acostumats a triar, exercici per al qual cal prèviament conèixer: i la nostra literatura la desconeixem profusament. Per això, si almenys serveix perquè comencem nosaltres a descobrir els grans autors que tenim a Sueca, ja haurà valgut la pena anar fins a Frankfurt: i a la pròxima llista, que no hi falti Manuel Baixauli.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Dissabte, 13 d’octubre del 2007.
Pense que aquella nit en què Pla va trucar a la porta de Fuster, Manuel Baixauli encara era paraula per ser verbalitzada. Bona tarda.
