A mida de les teues possibilitats

D’alguna manera ara som , en general, més respectuosos amb el medi ambient. L’anomenada crisi econòmica està aturant no sol el consum més superflu i innecessari, sinó també, la destrucció de paratges naturals i paisatges verges al nostre entorn.

Vivim un canvi d’hàbits i costums, la crisi ens porta a noves possibilitats en la vida quotidiana.

La reflexió és més necessària que mai. La humanitat es gira i mira al darrere, assolada, per les barbaritats comeses.

Cal mirar al davant amb altres intencions. L’amor ens salvarà en aquestos temps de desorientació. No hi ha millor visió del món que la mirada esperançadora i que, desitja estimar.

Duem massa temps valorant en excés el paper moneda, ara en format targeta de plàstic. La gran estafa ha estat la idea de semblar i comportar-nos com a rics, burgesos  o aristòcrats.., tots ben vestits, ben menjats i ben viatjats. Aparentar. Un model de vitrina basat en la competició. Sense límits, sota els preceptes de llibertat i progrés.

En aquesta competició, d’almagatzematge d’objectes personals en espais delimitats i exclusius, un bon dia, despertàrem amb un mur de formigó al davant dels nostres nassos. El mur ens impedia progressar en llibertat i en progrés en la nostra cursa. Deixàrem de ser amos de les nostres decisions al no disposar del poderós paper moneda o plàstic.

El poder personal, venut sota els dos preceptes anteriors, ha estat un mirall.

Es pot viure des d’altres perspectives? Clar! Comencem … enamorant-nos, és una metzina barata i miraculosa.

(No he parlat de culpables. Per a què? Els ho hem permés, de qualsevol de les maneres. Ni culpables ni innocents… Ni uns més i altres menys. La fira i l’espectacle no haguera funcionat com ho ha fet sense nosaltres. Però això ho deixem per a un altre dia)

Solituds

Fa una vesprada grisa, gotinya.

Vaig a gitar-me, sol.

Sol… sense tu.

Tu, on ets?

No veus la necessitat?

El silenci de la meua pell,

sense ser acariciada.

M’adormiré,

 acompanyat per la buidor serena de l’Univers.

El nostre futur no pot alçar-se del llit

Ahir, el 75% dels meus alumnes de 4t. de diversificació, van faltar a classe. He de dir que en el meu centre escolar, ahir 30 d’abril, no teníem el “pont”  de l’1 de maig. Els pares i mares dels meus alumnes van permetre l’absència dels seus fills a l’Institut. Supose que els pares i mares estan assabentats de la falta d’assistència, i em justificaran la no presència dels seus fills demà 2 de maig. Llegirem les justificacions amb molta atenció.

El meu centre pertany al sistema públic d’ensenyament de la Generalitat Valenciana. Em pregunte que si el centre fora privat,   ¿els pares hagueren permés el “pont” particular i personal?

Hem treballat a classe molts temes sobre la responsabilitat personal, el futur professional i la crisi econòmica i no econòmica que estem constatant en el  dia a dia, d’estos xiquets de 16 anys. Evidentment he d’haver-ho fet molt malament.

La falta d’assistència d’ahir, no és una anècdota. L’absentisme és una pràctica habitual al llarg del curs. Mil raons i justificacions al·leguen els pares i mares en les faltes d’assistència dels seus fills i filles. A primera hora del matí: 8,20h, la primera classe lectiva, és una hora fatídica. Els retards són habituals. No poden alçar-se del llit. Durant les tres primeres classes lectives del dia es mouen regits pel subconscient, l’ego “desperta” i es manifesta amb tota la  seua força sobre les 11 del matí. Els professors ens mostrem satisfets en eixes tres primeres hores, en les quals, l’alumnat encara somnia amb els ulls oberts.

Estos xiquets són el nostre futur i el futur del país.

L’assistència a les aules no és  per “aprendre” sinó perquè és “obligatori” i no tenen res millor a fer . S’avorreixen normalment , no sols a les aules, també en les seues vides. Estan sensibilitzats per a consumir i jugar en espais tancats. L’escola no els ofereix eixa possibilitat, per tant, cap interès cap a ella.

Clar, parle del què conec, l’escola pública i gratuïta. Y des d’un punt de vista general. En un marc concret, Benidorm, ciutat turística. Ha de ser una excepció la meua experiència.

Més val una filla puta que un fill canonge!

Ma mare té 90 anys. Ella es guisa , es fa la compra… Té una lucidesa mental molt fina i precisa.
Hui, mentre ens féiem el cafenet de costum, després de dinar, m’ha dit, com qui no vol: “val més una filla puta que un fill canonge”.
Bocabadat m’he quedat. Ens hem rigut…i li he donat la raó.
Ella té dos fills: jo mateix i el meu germà (cap dels dos canonge). No ha tingut la xiqueta que ara necessita.
Entre rialles i bon humor hem comentat les notícies del dia: que si el Rei, els gendres…la Santa Faç… el pagament dels medicaments…
Ma mare és una joia de senyora reumàtica de noranta anys, amb molt humor i ganes de viure.
Una abraçada sempre l’agraeix.
Salut!

Un bes al ser que més estime.

És molt xicoteta la criatura que més estime en aquest món.

Una abraçada seua commou l’ànima.

Al capdamunt meu és feliç, jo més de veure-la somriure.

És tota bonica en innocència.

Té quinze mesos i és la meua néta.

S’ adorm, després de dinar, als meus braços mentre l’acarone.

Un cos vell que es beneficia d’ un novell .

Despertem  un Univers de plaers que són envejats.

L’amor, quina paraula més senzilla.

Estimant bojament la innocència humana, som persona.

Gràcies, Déu meu.

Ingenuïtats, per part meua.

Per què no faré vaga el 29M.

1. Perquè no sóc una titella.
2. Perquè amb la vaga reforce uns sindicats que són lluny dels meus interessos.
3. Perquè amb  la vaga les consciències no desperten del somni  de culpabilitzar l’altre.
4. Perquè no em representa el model neoliberal consumista acceptat per la societat establerta.
5. Perquè no veig alternativa democràtica vàlida en els grups que decidiren la vaga.
6. Perquè no s’improvisa el futur. El futur va arrancar quan es va maquillar l’Estat franquista per l’actual.
7. Per què ens movem perquè toca moure’s.
8. Perquè el sistema estava complagut abans del 2007 i ¿ara què vol?
9. Perquè els què han viscut del crèdit no volen renunciar a ell.
10. Perquè en estos últims trenta anys no he conegut la democràcia en la societat civil.
11. Perquè no em fie de qui ha compartit taula i mantell en estos anys amb qui guiava la política.
12. Perquè quan algú toca el poder es transforma en l’altre, en el què criticava, pels abusos del poder.
13. Perquè sempre estem dirigits per uns líders que han perdut la memòria dels seus orígens.
14. Perquè la vaga és una formalitat legal.
15. Perquè la vaga reforça el  joc institucional i impedix  bucar altres alternatives .
16. Perquè la vaga és un instrument que actua com a tub d’escapament del sistema.

Què propose:

1. La dimissió fulminant de tots els càrrecs polítics institucionals que han fet possible la fallida d’este País. Des de les institucions locals, passant per les regionals, fins les nacionals. Per incompetents i mentiders.
2. Amb l’actual sistema institucional formal tot seguirà igual, per tant,
3. Que totes les administracions continuen funcionant sols amb els funcionaris que fan possible que l’Estat oferisca serveis a la societat:  Exèrcit, Policia, Sanitat, Educació… sota control dels funcionaris  de carrera.
4. Sense els  polítics i sindicalistes en les institucions, la ciutadania podrà començar a decidir i, no estarà mal comprovar, que no en fan de falta i es pot viure sense ells.

…………………………………………………………………………………………………..

…………………………………………………………………………………………………..

…………………………………………………………………………………………………..

Com se que les propostes són inimaginables i inasumibles  per la generalitat de la societat. Jo no faré vaga en aquest joc de tirar de la corda on, en un extrem són els que es consideren ofesos, i l’altre, són els “altres”.

Ací, en aquest país, s’ha vanagloriat el corrupte, se l’ha estimat i se l’ha envejat. Mai no se l’ha estigmatitzat ni se li han cantat els despropòsits  ni les vulgaritats. Molts dels que han aplaudit als pocavergonyes que ens han dut on som ara, faran vaga. També en faran, de vaga, ciutadans honestos. El meu respecte  a  estos últims.

Una entrada al dietari

Tinc el dietari un poc abandonat.

Aquests últims dies he reflexionat sobre l’amor i l’odi, una vegada més. He decidit que cal estimar  –amar— però no d’una manera a tota ultrança, almenys a les persones vives. A la resta dels sers vius, sí, amar-los intensament i amb molta gana. Estimar l’Univers em sembla necessari, als veïns vius, amb ser correctes i respectuosos, és suficient.

Els amors  a tota ultrança poden acabar amb odi a tota ultrança en els contextos en què ens movem. Hauríem de ser comprensius amb les circumstàncies dels altres, però ja està bé de rebre garrotades. Parlar allò que és justet i necessari, i prou!

Hui poden posar-te en els altars… demà poden baixar-te als inferns. Evitem-ho. Marquem una línia subtil en les nostres relacions personals. Ni indiferència ni admiració exagerades. Respecte i consideració, i prou. El tema també es podria enfocar entre la gràcia i desgràcia, que bascula sense saber exactament per què, en l’apreciació a les persones.

UN PAS ENDAVANT REVOLUCIONARI.

Chomsky em recordava ahir, en un vídeo subtitulat, que cal passar a l’acció amb el pensament personal  lliure. Ho va dir amb una  serenitat  molt meditada, amb un to de veu, en anglés, melodiós. El dia que desapareguen els  líders, va dir, el món començarà a ser un altre.

És curiós, als líders se’ls odia o se’ls ama. Aquest és el joc en la nostra societat. L’odi i l’amor als líders no distingeix entre el món dels vius i dels  morts.

Tot líder  es mou en un entrellaçat d’interessos socials o econòmics. Té un interès. Una societat de líders està movent el món en beneficis que exclouen a uns en favor d’altres.

Un líder que provoca en la massa indiferència no és un líder. Tenim líders en qualsevol grup humà: entre els amics, entre la faena, entre els veïns…. i no parlem d’entre els grups organitzats, aquestos són, l’ànima i raó de ser del grup.

Chomsky utilitza la paraula representant com a substitut de la de líder en les relacions socials, laborals i econòmiques. En una democràcia, diu, sol es necessita de representants que en qualsevol moment poden deixar de ser-ho. Així de clar i ras. Amb eixe pensament eliminaríem l’odi i l’amor en les relacions humanes representatives de grups ideològics, dic jo.

Però Chomsky s’esplaia amb moltes més coses. Cal seguir-lo. Ell sol es representa a ell mateix. Pensa per si mateix… i passa a l’acció en el seu context.

Conviccions (amb la paraula)

 

Conec la capacitat dels sers humans d’ aconseguir tot el què es proposen.

En sóc testimoni.

Hui faré ús d’eixe poder .

Sols has de proposar-t’ho. Creu-t’ho, i ho aconsegueixes.

Els límits els poses tu.

Som capaços de fer el bé i el mal.

Hui faré realitat el bé.

Ja s’ha materialitzat.

Adéu i salut.

Som per a gojar . Cal proposar-s’ho sense dubtes.

Amb convicció movem el món.

L’únic joc valuós.

Es regalen abraços

A les cinc en punt de la vesprada un grapat de gent jove de Benidorm ha manifestat la grandesa de la joventut . Amb cartolines han escrit “se regalan abrazos”. Els vianants, sorpresos, se’ls miraven amb admiració i sorpresa. En aquestos temps ningú es refia de ningú.

El personal de major edat ha reaccionat responent amb entusiasme als abraços amistosos i reconfortants. Els vianants més joves s’ho pensaven dues vegades, semblaven desconfiats i en certa manera desconcertats per l’iniciativa d’amor en forma d’abraçada desinteressada.

La festa acaba de començar :qui dóna una abraçada a un desconegut li manifesta valentia i decisió. Amor sense prejudicis.

El grup afortunat s’ha abraçat distintes vegades formant una pinya d’amor honest.

Quan algú t’acull així, és que és ric.

El cronista que ara escriu, s’ha acomiadat del grup del jòvens estimats  i alegres, amb goig i satisfacció. Ha compartit el vigor i la consciència.

Felicitacions per aquest primer acte de grandesa.

La festa ha estat a la Plaça Triangular de Benidorm. Allí els he deixat  trencant la closca on som immersos.

La caiguda dels déus.

Hui s’ha fet públic el veredicte del Tribunal Suprem de Madrid contra el jutge Baltasar Garzón. El condemnen per prevaricació. (Va ordenar a la policia gravar unes converses quan sabia que això no es podia manar).
Garzón actuava contra una banda de delinqüents en una trama corrupta –diners de l’estat—que maquinava la manera d’embutxacar-se uns diners de tota la ciutadania.
Les lleis i les normes d’un estat són per ser complides i, més, si d’un jutge es tracta.
Ara, el Tribunal Suprem fa fora de la carrera judicial el jutge per haver prevaricat.
L’objectiu era lloable, m’atrevesc a opinar jo, però els mitjans no ho són, al parer del Suprem.
Contra Garzón encara li queden pendents dues causes en el Suprem. Van a per ell. Ni ETA ni els narcotraficants han pogut desfer-se’n, d’ell.
El mateix sistema, del qual ell en formava part l’ha fet desaparèixer de la judicatura espanyola. Les normes procedimentals, que ho regulen tot, fan fora a un home estricte amb els que danyen el bé comú.
Guanya en aquesta lluita, el tècnic, la fredor de la norma. No guanya la justícia, ho fa la deshumanització.
No s’ha considerat el bé del poble general, el bé i la intencionalitat honesta. I no s’ha causat dany amb els mitjans utilitzats. Al contrari, els viaranys de la lletra, de les trampes, de la nit i de les venjances han quedat al descobert.
En altres temes recents ha guanyat la banca privada a la ciutadania. Les grans corporacions als Estats. Hui la justícia es posa al servei del corrupte.
S’assenten noves bases: la por guanya i s’escampa.
Fa dues setmanes, tres funcionaris de l’estat –policies— van perdre la vida per salvar-la a uns estudiants a Corunya. També van perdre.
¿Què hem de fer? ¿De cas de ser jutges preguntar qui és el delinqüent i obrar en conseqüència? ¿De cas ser policia amagar-se quan algú demana ajuda i simular sordera?
¿Açò s’ha de fer per a sobreviure?
Recorde la frase: “ oiga, usted no sabe con quién está hablando” , frase pronunciada en qualsevol idioma, però sempre pel mateix perfil humà.
Jo, imbècil de mi, hauria honorat, dia rere dia, els policies per fer el què van fer. A Garzón també, per perseguir un delicte —la corrupció en el sí del poder— que ha estat la responsable, de una situació insostenible.

Després d’escriure aquest article, trobe una nota de Garzón on exposa el seu punt de vista sobre el veredicte del Suprem.
No estarà mal recordar unes escenes de la Caiguda dels déus: