PRIMERA PART.
Atemorits pel desenllaç imminent, al fons del barranc , vam poder agafar les bicicletes del morral sense abandonar la senda majestuosa, que davallava serpentejant la ruta verda fins un punt, on la verticalitat ens haguera portat a la fi de les nostres històries.
La visió majestuosa del riu, allà, davall de nosaltres, cada vegada era més preocupant pel poc espai que oferia el ribàs per a les nostres bicicletes. Una frenada, on la roda jo no tenia espai d’horizontalitat mínima, ens arramblà a terra amb la visió de caiguda pegada al cos.
Amb les nostres MTB preses del manillar, el vertigen de la mort precipitada, en un dia clar i humit, no ens abandonava mentre desfeien el camí m’emprés sense alçar el cul de’n terra.
Recuperàrem l’alè al deixar-nos caure a un matoll d’herbes que ens traspassà a la vessant sud de la carena de muntanyes estudiades, de forma precipitada, pel nostre company encarregat de descobrir la “nova ruta basca”.
No sabria precisar el temps que vam ser arrastrant-nos pel ribàs amb la mirada perduda en l’abisme amb el cos pegat a la terra groga i viva, defugint la vista de la caiguda, que encara em fa tremolar, al tornar-me la imatge del buit que hi va haver al meus peus.
………………….
I la casa semblava abandonada, millor dit, les cases, perquè n’eren dues, però juntetes.
Les vam veure de lluny en la nostra desesperança per tornar-nos-en. Preguntaríem per poder tornar a l’hotel. El nostre estat físic i mental tornava a ser coratjós de joia: ens vèiem sans i estalvis, quan feia una estoneta ens consideràvem inerts.
La porta de la casa principal l’havien rebentada. Era de fusta i immensa. Una gran portalada forçada pel marc, també de fusta que se’n sortia de l’ànima de la fatxada. Des la concavitat de la porta malmesa vèiem l’interior fosc. En un penell de metall, a la part dreta i alta de la porta, es podia llegir: “ ETA ha fet ús d’aquest hostatge. GORA ETA”
No fa falta que vos diga, que de la por al buit, vam passar a la por a l’home, en aquella preciosa vall desconeguda.
En la casa adosada a la primera, la porta era oberta. Dormia al llindar un home jove sense afaitar, amb pantalons verds gastats i camisa de franel·la. Calçava botes marrons.
En una mà ens apuntà amb una pistola mentre s’incorporava no menys sorprés que nosaltres; que a més, érem porigosos del penell metàl·lic amb l’inscripció que ressonava en els nostres caps. Darrere d’ell aparegueren dues o tres persones més armades que avançaven cap a nosaltres. Una era una xica pèl-roja, amb texans ajustats i una camisa ampla i fosca que li cobria el cos. La seua mirada m’acompanyarà, però no ens avancem, deixem que les coses vagen succeint pas a pas.
Por, molta por vam sofrir, per aparèixer quan no devíem aparèixer, i ser, on no devíem haver estat mai.
No ens van fer res. Ens van fer fugir sense badar boca: parlà la mirada del canons de les pistoles que mai no es dispararien. De fet sóc ací contant-vos la història.
Pedalejàrem com si les nostre vides depengueren del nostre esforç, es tractava d’allunyar-nos de les cases i dels ulls que ens miraren com a dianes fixes.
SEGONA PART
Uns llamps de tormenta ens donaren la benvinguda a un refugi a la vora del camí de terra. La llum de l’interior es mantenia contínua davant dels estralls cada volta més violents de la tormenta de trons i aigua que començava a descarregar.
Ens mirem uns a altres. Cap a dins –dic jo. No pot haver una tercera roín. Entràrem al refugi i fórem ben rebuts pels llogaters: eren uns bocabadats navarresos que presenciaren l’arribada de quatre ciclistes atemorits i famolencs i amb els coulottes esgarrats i bruts.
Ells pensaven travessar els Pirineus Occidentals: des de Lizartza a la Guingueta d’Àneu de refugi en refugi . Estudiaven la flora autòctona –ens digueren sense preguntar-los nosaltres. Vés a saber. Ens acolliren com s’acullen els necessitats d’aventura pel món, amb solidaritat i encoratjant l’esperit.
Érem tan sols a dos quilòmetre del poble on devíem dormir segons la ruta del nostre “especialista en la ruta basca”. Riguérem de joia, en silenci. La por no ens permeté parlar amb franquesa. La pluja ens despità –afirmàrem als prohoms navarresos.
Tota la nit vaig estar sentit el goteig, sense parar, de pluja a la teulada de fusta. Vaig somiar que dormia al ras i sota la pluja. Em vaig despertar moltes vegades tapant-me el cap amb les mans, per la pluja que em banyava en el somni. Quin benestar al trobar-me eixut i a cobert.
Ben de matí, fosc encara, eixiren els caminadors a per la gran caminada Pirenenca. Nosaltres ja no vam poder dormir. La decisió estava presa sense haver-la esmentat: ens tornàvem a casa quan abans millor. Agafaríem les nostres coses de l’hotel on havíem dipositat el nostre equipatge la nit anterior. Avançaríem la tornada sense necessitat d’ explicacions: la por és lliure i camina així.
………………………….
A l’hotel el recepcionista ens esperava a l’entrada amb una carta en les mans. És un home d’uns quaranta anys, prim i amb les dents grogues, porta un mocador roig al coll, a sota de la camisa blanca. Té la veu presa. M’allargà la mà. Tome, es para usted –em diu com si em coneguera de tota la vida.
TERCERA PART
La carta era manuscrita, una lletra femenina, redona i amb cal·ligrafia bellament estilitzada deia textualment:
“L’aigua que corre per la torrentera fresca de la primavera, si te la beus et sabrà a glòria. Que no se t’ocurrisca empotar-te-la en un botella de vidre translúcida, amb tota la teua estimació, perquè, en arribar a casa, i com si d’una litúrgia es tractara, al beure-te-la, amb cura i enyor, ja no serà la salvatge que corria, fresca, entre les roques allissades del matí, en què l’ empresonares.
Sóc transparent com un glaçó de gel a la muntanya verda, em fondré per a tu, i te n’assabentaré”
La vaig llegir repetidament una, dues, tres….set vegades. ¿Què volia manifestar-me l’autora? ¿De quina aigua parlava?
Desconeixia la veu de la dels cabells rojos…però la meua lectura la vaig posar en els seus llavis.
……………
Nosaltres desitjàvem partir cap a casa de manera urgent i… ¡ves a saber qui es dirigia realment a mi i per què!
Els meus companys ja tenien les bosses de viatge i les MTB preparades per a marxar sense acomiadar-se de ningú. La vida era dolça, plàcidament acollidora, en les nostres llars a la vora del Mediterrani tranquil i blau.
–Em quede uns dies més…. –vaig dir amb la carta a les mans. No res, em contestaren.
–No puc anar-me’n, fugir… com si haguera comés un crim. Continuaren les mirades en silenci.
Amb un sorollós xiiiiiii en l’oïda, em vaig quedar tot sol, en l’habitació de l’hotel, mentre els meus companys, ja en el carrer, carrregaven bosses i bicis en la furgona transporter llogada per a “la ruta basca”.
Se n’anaren i em deixaren amb el xiiiiiii dolorós, en les profunditats del subconscient.
QUARTA PART…
