Del fracàs, no precisament escolar.

 

M’envien publicitat per a màsters  i estudis de postgrau de distintes especialitats. Quina ironia. Per a què? Per  amor a l’art ha de ser.

El gran fracàs de la societat espanyola (¿?) consisteix en preparar a joves ciutadans per a res, per a cap futur.

El miracle espanyol dissenyat pels nostres representants ha resultat ser un pla que s’aguanta en el no-res, en una bambolla existencial  i vital buida.

Hem reglamentat la societat civil en totes i dada una de les actuacions més innòcues i vàcues  imaginables:  al volant d’un vehicle privat  o transitant pels espais públics o privats. El ciutadà l’hem convertit en persona presumptament culpable.  Culpable de tenir uns estudis, un màster… i exigir dignitat.

Hem aconseguit una societat que ni Aldous Huxley s’haguera atrevit a relatar.

Els dissenyadors de societat segueixen dissenyant-nos-la  en els despatxos dels poderosos partits polítics, grans bancs i grans empreses.  Un complot ben amerat amb la complicitat del futbol  a manera de religió.

Si hi fora possible hui una revolució, els primers símptomes  d’esta, serien la cremada dels estadis pels revolucionaris. El nou  opi del poble (¿?) són els mitjans de comunicació i el futbol.

De zombies es parla hui, referint-se a la banca. Zombies en realitat, som els ciutadans que poblem estes terres del senyor.

A mida de les teues possibilitats

D’alguna manera ara som , en general, més respectuosos amb el medi ambient. L’anomenada crisi econòmica està aturant no sol el consum més superflu i innecessari, sinó també, la destrucció de paratges naturals i paisatges verges al nostre entorn.

Vivim un canvi d’hàbits i costums, la crisi ens porta a noves possibilitats en la vida quotidiana.

La reflexió és més necessària que mai. La humanitat es gira i mira al darrere, assolada, per les barbaritats comeses.

Cal mirar al davant amb altres intencions. L’amor ens salvarà en aquestos temps de desorientació. No hi ha millor visió del món que la mirada esperançadora i que, desitja estimar.

Duem massa temps valorant en excés el paper moneda, ara en format targeta de plàstic. La gran estafa ha estat la idea de semblar i comportar-nos com a rics, burgesos  o aristòcrats.., tots ben vestits, ben menjats i ben viatjats. Aparentar. Un model de vitrina basat en la competició. Sense límits, sota els preceptes de llibertat i progrés.

En aquesta competició, d’almagatzematge d’objectes personals en espais delimitats i exclusius, un bon dia, despertàrem amb un mur de formigó al davant dels nostres nassos. El mur ens impedia progressar en llibertat i en progrés en la nostra cursa. Deixàrem de ser amos de les nostres decisions al no disposar del poderós paper moneda o plàstic.

El poder personal, venut sota els dos preceptes anteriors, ha estat un mirall.

Es pot viure des d’altres perspectives? Clar! Comencem … enamorant-nos, és una metzina barata i miraculosa.

(No he parlat de culpables. Per a què? Els ho hem permés, de qualsevol de les maneres. Ni culpables ni innocents… Ni uns més i altres menys. La fira i l’espectacle no haguera funcionat com ho ha fet sense nosaltres. Però això ho deixem per a un altre dia)

El nostre futur no pot alçar-se del llit

Ahir, el 75% dels meus alumnes de 4t. de diversificació, van faltar a classe. He de dir que en el meu centre escolar, ahir 30 d’abril, no teníem el “pont”  de l’1 de maig. Els pares i mares dels meus alumnes van permetre l’absència dels seus fills a l’Institut. Supose que els pares i mares estan assabentats de la falta d’assistència, i em justificaran la no presència dels seus fills demà 2 de maig. Llegirem les justificacions amb molta atenció.

El meu centre pertany al sistema públic d’ensenyament de la Generalitat Valenciana. Em pregunte que si el centre fora privat,   ¿els pares hagueren permés el “pont” particular i personal?

Hem treballat a classe molts temes sobre la responsabilitat personal, el futur professional i la crisi econòmica i no econòmica que estem constatant en el  dia a dia, d’estos xiquets de 16 anys. Evidentment he d’haver-ho fet molt malament.

La falta d’assistència d’ahir, no és una anècdota. L’absentisme és una pràctica habitual al llarg del curs. Mil raons i justificacions al·leguen els pares i mares en les faltes d’assistència dels seus fills i filles. A primera hora del matí: 8,20h, la primera classe lectiva, és una hora fatídica. Els retards són habituals. No poden alçar-se del llit. Durant les tres primeres classes lectives del dia es mouen regits pel subconscient, l’ego “desperta” i es manifesta amb tota la  seua força sobre les 11 del matí. Els professors ens mostrem satisfets en eixes tres primeres hores, en les quals, l’alumnat encara somnia amb els ulls oberts.

Estos xiquets són el nostre futur i el futur del país.

L’assistència a les aules no és  per “aprendre” sinó perquè és “obligatori” i no tenen res millor a fer . S’avorreixen normalment , no sols a les aules, també en les seues vides. Estan sensibilitzats per a consumir i jugar en espais tancats. L’escola no els ofereix eixa possibilitat, per tant, cap interès cap a ella.

Clar, parle del què conec, l’escola pública i gratuïta. Y des d’un punt de vista general. En un marc concret, Benidorm, ciutat turística. Ha de ser una excepció la meua experiència.

La caiguda dels déus.

Hui s’ha fet públic el veredicte del Tribunal Suprem de Madrid contra el jutge Baltasar Garzón. El condemnen per prevaricació. (Va ordenar a la policia gravar unes converses quan sabia que això no es podia manar).
Garzón actuava contra una banda de delinqüents en una trama corrupta –diners de l’estat—que maquinava la manera d’embutxacar-se uns diners de tota la ciutadania.
Les lleis i les normes d’un estat són per ser complides i, més, si d’un jutge es tracta.
Ara, el Tribunal Suprem fa fora de la carrera judicial el jutge per haver prevaricat.
L’objectiu era lloable, m’atrevesc a opinar jo, però els mitjans no ho són, al parer del Suprem.
Contra Garzón encara li queden pendents dues causes en el Suprem. Van a per ell. Ni ETA ni els narcotraficants han pogut desfer-se’n, d’ell.
El mateix sistema, del qual ell en formava part l’ha fet desaparèixer de la judicatura espanyola. Les normes procedimentals, que ho regulen tot, fan fora a un home estricte amb els que danyen el bé comú.
Guanya en aquesta lluita, el tècnic, la fredor de la norma. No guanya la justícia, ho fa la deshumanització.
No s’ha considerat el bé del poble general, el bé i la intencionalitat honesta. I no s’ha causat dany amb els mitjans utilitzats. Al contrari, els viaranys de la lletra, de les trampes, de la nit i de les venjances han quedat al descobert.
En altres temes recents ha guanyat la banca privada a la ciutadania. Les grans corporacions als Estats. Hui la justícia es posa al servei del corrupte.
S’assenten noves bases: la por guanya i s’escampa.
Fa dues setmanes, tres funcionaris de l’estat –policies— van perdre la vida per salvar-la a uns estudiants a Corunya. També van perdre.
¿Què hem de fer? ¿De cas de ser jutges preguntar qui és el delinqüent i obrar en conseqüència? ¿De cas ser policia amagar-se quan algú demana ajuda i simular sordera?
¿Açò s’ha de fer per a sobreviure?
Recorde la frase: “ oiga, usted no sabe con quién está hablando” , frase pronunciada en qualsevol idioma, però sempre pel mateix perfil humà.
Jo, imbècil de mi, hauria honorat, dia rere dia, els policies per fer el què van fer. A Garzón també, per perseguir un delicte —la corrupció en el sí del poder— que ha estat la responsable, de una situació insostenible.

Després d’escriure aquest article, trobe una nota de Garzón on exposa el seu punt de vista sobre el veredicte del Suprem.
No estarà mal recordar unes escenes de la Caiguda dels déus:

Desmantellar la Generalitat

D’indignacions
Hi ha dies que un està més o menys indignat. Hui ho estic en estat màxim: La Generalitat Valenciana està quedant-se el percentatge que retén als seus funcionaris i no l’ ingressa en la hisenda pública .
La Generalitat Valenciana ha retallat als funcionaris d’Educació el 50% del complement retributiu per formació i perfeccionament, un complement que es va crear per equiparar la categoria dels funcionaris d’Educació, amb categories equivalents d’altres funcionaris de les Administracions Públiques, amb idèntiques titulacions.
Bé. La hisenda valenciana ha quebrat: el model social i productiu ha resultat –des de l’explosió de la bambolla immobiliària— ser una broma de mal gust. Tot “anava bé” mentre les qualificacions i requalificacions del nostre patrimoni paisatgístic es convertia en camps de golf i immenses urbanitzacions. L’esclat de la banca provocà l’esclat immobiliari, o al revés.
De ser rics, ignorants i mafiosos hem passat ha ser pobres, ignorants i mafiosos.
El poder continua en mans de les mateixes famílies des de fa més de vint anys. La corrupció dels darrers vint anys va acabar ahir. Hui no hi ha res per a repartir. La maquinària de la corrupció al no ser engreixada, patina i fa un soroll insuportable a la oïda. Sense comissions, sota màniga, l’economia està aturada i rovellada.
El model Lerma, Zaplana i Camps ens ha portat a la glòria. Un únic projecte per a la desolació.
Propose desmantellar la Generalitat Valenciana: transferir els seus funcionaris a l’Administració Central. Evitarem duplicar comissions i altres robatoris. Amb una vegada és suficient. Hui és fàcil, un simple programa informàtic ho permet instantàniament. Almenys cotitzarem a la Seguretat Social i ens estalviarem una caterva d’assessors indocumentats.
Bona vesprada.

El personal clama

Observe la lentitud en les nostres respostes davant de l’abús i la burla.
Dissabte passat, a València i a Alacant, el personal , es va manifestar pels carrers clamant per la injustícia de les retallades en Educació, per part del Molt Honorable de torn de València. És just i necessari  manifestar la indignació per les retallades en un dels pilars fonamentals d’un Estat democràtic avançat. Les retallades ja estan en vigor.
Quan el sunami que hi va haver en un país exòtic fa un any, crec,  i que va ocasionar desolació i moltes morts, les autoritats van decidir posar en funcionament un dispositiu d’alerta per a possibles sunamis en anys a venir. Crec, que el mecanisme d’alarma ja funciona. El dia que la mar es moga més del degut, en aquella zona del món, s’avisarà la població amb certa antelació.
Per les nostres terres el sunami econòmic  es produí pels anys 2007/2008. Ha estat arrassant la població fins a hui…. cada dia centenars de persones es quedaven  –i es queden —sense treball remunerat. Milers de jóvens no poden incorporar-se al món laboral. Tanquen tot tipus de comerços. El teixit industrial i comercial agonitza. La por ens acompanya en els nostres quefers.
La societat, per fi, es movilitza i manifesta inseguretat exigint respecte a l’Estat del benestar.
Els que vam conèixer el pas d’un Estat centralitzat a un descentralitzat confiàvem, ingènuament, que a l’estar el poder més a prop del ciutadà la salut i l’atenció d’aquest milloraria significativament.
El progrés i el creixement   –sempre econòmics— han estat les paraules claus d’aquestes dues dècades viscudes. Dues paraules sense matisar per la classe política, que ens ha governat , des de València i des del nostre poble. Ninguna alarma va sonar —no existia—  quan ens proposaven que el progrés i el creixement era a compte, era fiat. De diners ni en teníem ni n’hem tingut mai.
Ara en volen instal•lar-nos una, d’alarma, però no per alertar-nos de nous sunamis econòmics, no, sinó per assegurar-se la gran banca fiadora, el capital, que era, és i serà, d’ella.
El model de consum ens ha portat on som. La irresponsabilitat i les mentides ho han permés. No vam voler llegir la lletra xicoteta del contracte. Hem votat majories absolutes a la corrupció, a les mentides, al cartró pedra. Al fum. Al jajaja.
Ara eixim al carrer a clamar justícia. Benvinguda protesta. Però ¿quin model productiu i comercial és al nostre abast?¿Quin model de vida escollim? ¿Es pot triar? ¿Amb el personal que ens governa es pot arribar a cap lloc?
Crec que les societats tenen en cada moment històric els governants que es mereixen, i, sempre guanyen els espavilats, que són a l’aguait.

La València de Rita i altres…

Sóc un valencià de la Marina Baixa.

A la capital de l’antic Regne la visite molt de tard en tard, i des de sempre, per motius professionals o mèdics. L´única connexió viable per a mi, és l’autopista, de pagament, tot un avís per impedir la visita de plaer i poder saludar els meus conciutadans . He tingut que pagar durant estos últims trenta anys  una “tassa” a Aumar per visitar-la. Quan no existia l’autopista, el viatge era una odissea: travessàvem tots els pobles  costaners    –des de Benidorm a la mateixa València— per poder aplegar. L’aeroport  per desplaçar-me a València, des d’Alacant, sempre ho he considerat un disbarat, per la pèrduda de temps que m’ocasiona l’anar i el tornar. El ferrocarril és preferible: em deixa al centre de València, però he d’anar de la Vila a Alacant (sumant seixanta quilòmetres extres al viatge).
Els geògrafs en diuen vertebració a l’eix de comunicacions de un poble o un País. El meu País està molt mal vertebrat, i quan ho està bé, és paga una tassa pel peatge.
Les poquetes vegades que m’he passejat per la València històrica m’ha encantat la seua gent: m’he sentit part del tot. He tingut cabuda i m’he sentit valencià entre els valencians que ho són.
La meua preocupació actual del cap i casal és, que com pot seguir sent alcalde Rita Barberà ? Que ens passa als valencians? Per què permetem que ens governen estes persones?
Rita Barberà, que per cert no conec de res, em recorda a la meua sogra, una senyora sense estudis, però que sap “treballar-se” a qui ella vol, per a aconseguir tot el què es proposa. I quan dic treballar-se, vull dir regalar una pastilla de xocolate a un, un quilo de peix a un altre o una dotzena d’ous al més d’allà. Tots contents i agraïts amb ella. Una espècie de “Bigotes” d’anar per casa.
Quin poble és el poble valencià? El que funciona per recomanacions? Sembla que sí: Rita i la meua sogra són  escola de vida. Una escola de vida .
Una altra València hauria de ser possible.

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any!

En tota batalla cal reconèixer l’adversari. Bon any!

No hauríem d’oblidar la cita anterior. Després de llegir les mesures del nou Govern espanyol, sembla que l’adversari, en la declaració de guerra institucional, a la crisi  –la nostra batalla—  les mesures dictades van encaminades a “corregir” la maquinària de l’Estat. Com si l’engranatge fora el culpable de l’especulació financera. Contra aquesta    –especulació—  autèntic adversari, en la batalla per la supervivència de l’Estat democràtic  ni piu, com diria un amic.

Les finances especulatives han posat a l’Estat contra les cordes, com si d’un ring de boxa es tractara.  Els tècnics  –generals—  economicistes estan portant la batalla confonent l’adversari: estem “matant-nos” entre nosaltres, en esta lluita inútil. I el que és pitjor, anem a quedar-nos sense municions.

Un crit contra la insensatesa. Un crit contra la confusió pertorbadora. Un crit al trellat.

Les úniques persones que estan en condicions de posar l’ase al davant del carro, són el personal del  15M. Són els únics amb propostes encaminades a definir l’adversari ,  la recuperació de la dignitat i la raó.

Ni aigua als que no ens n’han deixat enmig del desert  on som: sense criteris d’orientació, ni capacitat d’analitzar el per què més senzill.

Jo no tinc res en comú amb un especulador financer que s’ha format personal  i exclusivament, per a especular amb mi, amb la meua vida. És ell l’adversari, no la maquinària de l’Estat, ara, exànime.

De controls i descontrols

Recorde que quan eixia en bicicleta amb els meus companys del club, al passar per algun camp d’arbres amb fruita, n’agafaven per a seguir pedalejant amb més força. N’agafàvem una o dues unitats, fora la varietat de fruita que fora. No n’agafàvem un cabàs o una bossa, no. Potser perquè no en teníem a l’abast, potser. Però mai no hem tornat al mateix lloc, amb un sac i vehicle adequat. Sempre hem deixat l’arbre carregat. De fet les fruites collides ens les menjàvem de seguideta. Gràcies als damnificats! Tard, ja ho se, però moltíssimes gràcies.

¿Què haguera passat si haguérem deixat els horts completament nets de fruites? De fet, amb les nostres robatoris, si les colles de ciclistes, hagueren segut contínues pels horts, dia darrere dia ¿al final no estarien els arbres  nets de fruita? De fet ens hem trobat moltes vegades amb fruiters sense fruita. M’alarme per moments…

Si en lloc de ciclista amateur haguera estat executiu de la ex-CAM en els anys 2003, 2004, 2005… fins a 2010, ¿ el meu comportament  –professional— quin hauria estat en la institució ?

Jo sóc professor, els meus robatoris sols s’han materialitzat en forma de fruita, i fora de l’horari escolar. Jo no he robat en horari laboral, no he tingut cap possibilitat, de fet no he tocat mai diners que no foren de la meua “propietat”. Pense si he tingut béns en les meues mans, aliens a mi…: no mai, sols alguna taronja o algun nespre.

Les meues responsabilitats  –professionals—  davant de la societat han estat en l’educació dels xiquets i xiquetes que han passat per la meua classe. El control que la societat ha establert amb el meu quefer ha estat diari mitjançant, els pares o tutors, inspecció educativa i direcció del centre escolar. El sistema ha funcionat, més bé o més mal, però ha funcionat. El 40% d’alumnes suspesos, que donen les estadístiques de fracàs escolar, és cert,  és una garantia que ens mostra que el sistema no és corrupte, i que no ha fet, fins a hui, un “maquillatge” del percentatge del fracàs escolar. Un fracàs que no és un escàndol, sinó, la rigorositat del sistema que estem utilitzant per avaluar els coneixements i destreses de l’alumnat. I que dadascú interprete  els resultats com cregue convenient.

Tot açò que acabe de enllestir, d’una tironada, ha estat provocat per l’acertada descripció que acabe de llegir al “diario Información”  sobre la ex quarta caixa d’estalvis d’Espanya. ¿Què ha fallat per a què una institució més que centenària se n’haja anat en orris?…  ¿On són les responsabilitats?… ¿On són els responsables?… ¿On són els controls?… ¿Qui es responsabilitza dels controls?… ¿Qui s’ha beneficiat del descontrol?… ¿Qui es responsabilitza de l’estat de la situació?… ¿Per què el Codi Penal no té previst les causes que han provocat el forat econòmic de la CAM? ¿Per què…?

Gadafi al capot.

Acabe de veure unes imatges de Gadafi, encara viu, en un vídeo. El portaven a espentons gent armada. L’han pujat al capot d’un vehicle, era viu. En altre vídeo ja era mort o quasi, era al terra i sense roba.  Una massa de gent armada  l’arrossegava. Són imatges obscenes.

El Gadafi , dictador  i terrorista a estones, hui l’han mort les mans de la massa, que crida i pega tirs.

Volen instaurar una democràcia a Líbia. Com si la democràcia fora un cadafal!  Nosaltres, a Europa, vivim la democràcia que ens dicta el poder financer. Les grans institucions, les que manen i ordenen, no són al nostre abast. Estan per dalt de la nostra vista. Manen ací i manaran allí.

No m’agraden els abusos. No m’agrada la gent escandalosa. No m’agrada la gent que mata.

Cada dia m’agrada menys la gent que va al futbol, que compra loteria, que va a les corregudes de bous… els que comprenen que cal matar, si això beneficia a una majoria. Esta gent és la que permet que res no canvie, que seguisca el frau i la mentida.

El mitjans que utilitzem i practiquem cada dia no poden justificar un bé que no hem sabut practicar.

Els dictadors ho són perquè són etiquetats per  voluntats comercials.

Per què no declarem dictador a una Àngela Merkel, un Obama o el cap del FMI? Per què?

Segurament perquè són els nostres amos, de les consciències i de la nostra seguretat. Gadafi estava fora de l’òrbita submisa i porigosa.

El terror el tenim en casa a l’encedre l’aparell de la televisió o la ràdio: ens guien en la comprensió dels fets. Ha mort un home hui, la consciència no.

Quan Gadafi era estimat i per qui.

La firma de l’OTAN a Sirte.