Una dona
Una dona preciosa corre pel passeig amb el seu gosset nugat. Vist clar, o l’efecte poderós de la lluna la converteix en un àngel blanc marcadament femení. La mar l’atrau fins el trencall del maror escumós. La seua silueta retallada en la nit fosca de lluna minvant es fa més atractiva quan més m’aprope a ella.
Un cos sensual es manifestà: el desig ens fa jóvens amb la lluna i l’espill de la mar fosca. S’insinuen uns pits ferms i plens.
Són moments de joia i abraços i besos, que no ens vam donar.
L’emoció del cos encara es mou en estes pinzellades juganeres.
La palabra (Nabokov)
Hui La Vanguardia publica el conte La palabra, que aparegué en rus en 1923, obra de Vladimir Nabokov. La segona part del conte la pots llegir ací.
Populisme
Tan sol fa un any i mig érem tots rics econòmicament. El País ho era. Tant Espanya com Extremadura o València, en sentit de verticalitat: de dalt cap a baix, governs i mandataris, com peons d’obra i les seues famílies.
Ara som a la cua d’Europa en riquesa econòmica, també en el sentit de la verticalitat que acabe de definir.
Els casos de corrupció comencen a vessar gota a gota d’un recipient colmat des dels anys de riquesa econòmica, per la Justícia cega i la població, també cega i borratxa, de riquesa.
Per a mi tot va començar, com si d’una carrera es tractara, quan un ministre, anomenat Solchaga va pronunciar: “ en España quien no es rico es porque no quiere” –més o menys. Les conseqüències de la cita ens portaren a ser rics…i, ho vam ser durant una desena d’anys —o tal vegada vintena d’anys. El problema és que ho vam conseguir sense importar els mitjans a utilitzar.
Semblava tot dissenyat en la frase citada: “…quien no es rico es porque no quiere”. De fet la Justicia no funcionava, ni funciona; no podem conèixer els béns de les famílies riques i de les noves-riques; els paradisos fiscals existixen i existiran; els bitllets de cinc-cents euros són per a ajudar l’existència de les màfies.
L’altra frase que ha definit la dècada o les dos dècades ha estat “ el mercado lo debe regular todo”, esta no sé qui la va dir, però tots els poderosos –en el sentit de l’abús—l’han utilitzada fins que vam deixar de ser un País ric. A que ja ningú la pronúncia!
Mercat i riquesa han estat camuflatges d’especulació i robament –corrupció . On són els gurús de l’economia? I els polítics de la llibertat de mercat total?
Evidentment estan dissenyant-nos el futur per als propers deu o vint anys des d’algun palau de cristall. S’espera una nova consigna d’un doble de Solchaga. O tal vegada ell mateix.
Ilusiones (I)
Hoy desearía reflexionar sobre distintos temas que se superponen entremezclándose en un magma de sinsabores i quejas. Me parece que no seguiré tal camino. Me centraré en mí, que es lo que me debe importar.
Ando por el camino del trabajo y las tareas cotidianas que embargan la convivencia.
Ahora, desde la soledad de mi estudio me pregunto por la pasión amorosa…
Una elegante señora, joven y bella, me saluda desde su balcón, mostrándome con su mirada fuego que intuyo. Su voz, pronunciando mi nombre, lo percibo como una llamada de atención para con ella. Una pierna flexionada me muestra, desde las alturas, un pantalón de pijama con muchos colores vivos. Su sonrisa amorosa me llega como una insinuación al encuentro de placeres que exigen urgencia.
Su voz silabeando mi nombre es un canto de cisne. Nos citamos para mañana, como en un paréntesis, entre las tareas cotidianas que nos embargan la convivencia.
Despierto de mi sueño. Mañana la volveré a ver, pero esta vez sentados cómodamente en un sillón, satisfaciendo nuestra gula a modo de aperitivo.
La nada
Después de conocer mundo viajando en su aparente pedestal, cerró el círculo a su experiencia de medio siglo.
Pidió volver, al origen de sus días infantiles, en la única familia que le dio cobijo. Esta última oportunidad le era urgente: el vacío conquistado en su peregrinaje le despojó de todo bien material e inmaterial. La nada.
Su optimismo irracional acabó al conocerse solo y desamparado.
¿Para qué vivir como un pobre diablo? No pudo mendigar, eso para él era inimaginable. Saltó desde la ventana de la habitación que ocupaba.
Se fue sin rogar nada. Su existencia y su no despedida es un mensaje aterrador para los que se consideraron amigos o familia.
Un conocido suyo me recriminó no haber sido avisado del suceso, era su amigo –me dijo. Tuvo muchos amigos.
En el entierro estábamos todos los que no supimos ver y los que no quisieron ver. No aprecié piedad ni compasión.
El final de esta historia empezó el día en que un niño de apenas tres años se quedó sin madre. Sus abuelos maternos lo educaron como buenamente entendieron. La soledad de la falsedad terminó con él.
Si la muerte es una liberación, la decidida, la considero un empezar urgente.
Llosa, Gimenez, Berlanga i … jo.
Acabe de dinar….no sé exactament on he vist o llegit que parlaven de García Berlanga fa un moment. El fet de veure’l en la meua memòria m’ha tranquilitzat, ell fa molt de temps va retratar als nostres prohoms, el nostre caràcter, la nostra simplesa i la nostra ridiculesa . En Todos a la Cárcel per exemple, ja va veure el què ens venia per davant.
Aquest matí a El País Vargas Llosa fa un repàs dels polítics i no polítics internacionals des de la libido.
També aquest matí des del diari Información, Enrique Gimenez cita als “ pícaros” de la política i dels negocis de les nostres terres més próximes. Ho fa des del punt de vista d’un filòleg atent al llenguatge i els gestos.
Berlanga en 1993 ja va donar testimoni dels nostres gestos i del nostre llenguatge des de la ironia i la comèdia, sense dramatitzar.
Vargas Llosa ens recorda les lluites de la seua generació, Berlanga es riu de tot i de tots, Enrique Gimenez ens recorda el món dels listillos que hem educat en les nostres escoles i hui decideixen des del poder.
No sé si Berlanga estaria d’acord amb mi. Considere que el pas del temps –la història de l’home— és un huracà que es mou en zig-zag destrossant tot el que troba per davant. L’huracà és un fet que sol es produix si les circumstàncies són propícies. Llosa i Gimenez l’analitzen, Berlanga (com una mena de déu) es riu… encara que faça ganes de plorar.
Gaston Bachelard
Cite textualment dos paràgrafs de El agua y los sueños de Gaston Bachelard. Es tracta d’un assaig sobre els somnis i la imaginació, sobre l’inconscient de les nostres vides i de l’inconscient real del món dels morts.
Bachelard està fent-me pensar amb els meus somnis de morts i vius, del meu diàleg amb els “morts”! De la creació poètica.
“Agua silenciosa, agua sombría, agua durmiente, agua insondable, son otras tantas lecciones materiales para una meditación sobre la muerte. Pero no es la lección de una muerte heraclitana, de una muerte que nos lleva lejos con la corriente, como una corriente. Es la lección de una muerte inmóvil, de una muerte en profundidad, de una muerte que permanece con nosotros, cerca de nosotros, en nosotros.
Sólo será necesario un viento nocturno para que el agua que se ha callado vuelva a hablarnos… Sólo será necesario un rayo de luna, muy dulce, muy pálido, para que el fantasma camine de nuevo sobre las ondas.”
Radiopellenera, radio online dedicata al jazz, funk, soul, latin, brazilian beat, reggae ma anche al nujazz, nufunk, hip hop, nusoul, breakbeat e musica elettronica
Ràdio que recomane per la seua qualitat. Entra en l’enllaç i ja em diràs què et sembla.
Un plaer d’emissora.
Shared via AddThis
Cinc retrats
Una model per a cinc personatges. Joc de retrats.
Amb un jaca de cuiro negre, ulleres de pasta amb cristalls de sol. Les mans a la cintura. És una pose espectacularment senzilla, desafiant el poder de l’entrecuix en la mirada.Comprova-ho.
Amb una camisa texana, blava, cordada amb un nuc i amb els ulls tancats, somnia, recolzada a la vora del marc de la porta tancada. Mostra una mà que inicia moviment.Comprova-ho.
Per primera vegada veig els llavis i els ulls negres que em sotgen: dos guions verds m’han centrat la mirada. La mà em mostra el pit que acaba de mostrar-me en un segon moviment.Comprova-ho.
Vol iniciar un ball? Mirada contundentment inexpressiva. Balanceja el braços. Un jersei de llana verda la protegix del somni que havia iniciat. Una tercera guia vertical a sobre del nas. Juga?Comprova-ho
Tristor per no jugar del somni que manifestava? Grocs sobre grocs. La porta ha esta sempre tancada, i ella a la vora del marc. La cara neta rosa com l’espai que l’envolta. Quietud.Comprovo-ho.
La model representa el somni d’una dona que espera en la quietud de la bellesa, i en el silenci del rostre. Sols l’ara és comprensible i abastable.Model.
Llostrejar
Heu estat mai asseguts a una roca esperant el sol? Jo ho he fet hui. L’he vist movent-se com un xiquet de bolquers. La fosca ha donat pas als matisos, els matisos han despertat claredat. Mentre, assegut prenia fotos del moviment del color.
Colors, olors i silenci amb la mar llisa i mansa com el bou.
