És la guerra!!
És un poble amb un exèrcit de funcionaris. –No diré el seu nom.
Els més vells són hereus del temps del franquisme. –En queden pocs.
Els novells són hereus de la democràcia que van administrar els socialistes i un partit autoanomenat popular. La gran majoria dels funcionaris són, ho han estat amics, coneguts o saludats i, també familiars, del partit que en el seu moment de l’ingrés, manava. Esta ha estat una pata del sosteniment dels alcaldes que han renovat les alcaldies legislatura darrere de legislatura.
Una altra, de pata, per al sosteniment del poder han estat les subvencions generoses a grups esportius, festers, colles excursionistes i associacions distintes.
La tercera pata en el sosteniment d’un alcalde, ha estat el món empresarial –constructores i urbanitzadores principalment— via comissions.
Una quarta pata, que assegurava l’alcaldia per vida, era que la administració regional fora del mateix color que la local.
Doncs bé, en l’Ajuntament els funcionaris ja no caben físicament, no tenen espais per a seure o moure’s. Els Consistoris ja no disposen de diner per a subvencionar als seus incondicionals esportistes, collistes, coralistes i associacionistes distints. Als contractistes i urbanitzadors se’ls busca però no se’ls captura. Per a rematar el malson, l’administració regional està sota sospita policial.
És la guerra!!
Bernats Baldovins
El senyor de les botes marrons s’ha passat mitja vida fugint de les situacions desagradables. Encarar-les amb la paraula justa i adequada hauria estat la solució a tot tipus de circumstància molesta. Ell sempre ha preferit anar-se’n a llocs de pau, bells i pacífics, abandonant els què innocentment creia que ho eren.
Mitja vida desitjant conèixer i aprendre la saviesa que no hi és en cap lloc. L’amor i l’odi, segons la teoria de les cordes, hi són en els dos extrems de tota circumstància humana. El blanc i negre, de la nit i el dia en la bellesa de l’Univers. Una complexitat inexplicable des de l’enteniment.
Una intel•ligència gens habitual –cite a Harold Bloom—forma part de l’aprenentatge de tot bon lector de literatura. La ironia, diu, és condició bàsica d’aquestos tipus de text. El què passa és que vivim rodejats de Bernats Baldovins travestits.
El paper que representa el senyor de les botes marrons en el gran teatre de la vida crida l’atenció dels autors locals.
El poder de la paraula té l’oportunitat de precipitar –paraula de Gustavo— la serenitat desitjada.
I els déus van bufar…
Els déus continuen…
El senyor de les botes marrons ha estat hui de prova mentre coduïa el seu vehicle: en una redona amb trànsit intens ha estat a punt de malmetre’s, primer amb una moto de baixa cilindrada, i després amb altra motocicleta que li aparegué per la seua dreta, impedint-li la maniobra de sortida de la redona. En segons, els déus li enviaren dos missatges sense discontinuïtat – ni respir— en forma de persones motoritzades per a què no agafara la sortida que havia decidit, fent ús de la seua llibertat.
No t’ho creus? Vaja! Doncs així és.
Un tercer vehicle li ha impactat, per darrere, com a colofó de l’acte que acabe de descriure.
Han estat tres els avisos, que ell ha entés immediatament. N’ha necessitat de tres.
Amb el primer superat, i el superà, hauria continuat la seua ruta. Amb el segon superat, i el superà, també hauria mantingut el rumb traçat. Però amb el tercer, ha hagut d’aturar-se a la vorera per inspeccionar el danys.. reomplir el formulari establert per a aquestos casos… però ademés.. el tercet enviat dels déus, manifestà el seu interés en demanar la presència de les autoritats de trànsit. El rumb traçat des de la innocència, quedà en no res. La impossibilitat del lliure albir es manifestà hui i adés. Així ho cregué el senyor de les botes marrons. Demà –si els déus volen— serà un altre dia.
Bancs d’inversió i bancs de dipòsits.
Hui, mentre desdejunava, el cambrer que m’ha servit com de costum( mentre xispejava de forma agradable) però com a novetat, em comentà les sensacions de la seua situació professional: en són cinc treballant. La clientela és mínima, comparant amb altres temps –fa un any— ara mateix som dues tauletes ocupades, en la meua, jo i el gos, en l’altra, un jubilat escocés amb una canya. Hui és diumenge –li dic, i supose que la gent s’alça tard…. em talla dient-me que no, –més tard tot continuarà igual. També per la vesprada… i no diguem per la nit…
Aquesta conversa em ve al cap després de llegir l’article que acabe d’enllaçar.
La qüestió hauria de remoure les nostres consciències. La passivitat pot ser pertorbadora. Les democràcies occidentals poden estar afectades per un parany que ens fa mirar a Somàlia i no a casa.
Altra idea de hui ha estat el record dels bandolers de les nostres terres. No són uns precursors dels okupes actuals? Les seues accions van ser producte d’una situació anòmala de la societat?
Dels pirates no diré cap cosa, sempre han existit. Ara, la majoria porten corbata i ordinador (els seus sicaris faran la faena bruta)
Em pregunte si el gran capital juga i mana les democràcies occidentals? Caminem cap a una societat dividida entre okupes i futurs okupes?
Color violeta
La mar estantissa i pesada com el plom en el seu alenar sobre l’arena, era contemplada des de la terrasseta pel senyor amb botes marrons. Xarrava amb els veïns habituals de taula en la terrasseta. La situació econòmica dels petits comerços de la zona era el tema. Una preocupació s’apoderava dels esperits vells en experiència humana. La mar seguia parlotejant viscosa i gris sobre el silenci esponjós de l’arena. Ací i allà repartia esclats sords.
Quan aparegué ella , el senyor de les botes marrons, la convidà a seure a la seua vora. Acceptà sense vocalitzar cap síl·laba , un gest de confirmació en el rostre, alegrà els esperits porucs de moments abans. El tema de conversa canvià de rumb: la mar en calma sorda.
Els llavis color violeta quedaren marcats en la tassa blanca del café.
Eixos llavis marcarien un viratge de joia, aliens, a les preocupacions dels negocis contractuals de la humanitat, florida en el progrés.
Una dona
Una dona preciosa corre pel passeig amb el seu gosset nugat. Vist clar, o l’efecte poderós de la lluna la converteix en un àngel blanc marcadament femení. La mar l’atrau fins el trencall del maror escumós. La seua silueta retallada en la nit fosca de lluna minvant es fa més atractiva quan més m’aprope a ella.
Un cos sensual es manifestà: el desig ens fa jóvens amb la lluna i l’espill de la mar fosca. S’insinuen uns pits ferms i plens.
Són moments de joia i abraços i besos, que no ens vam donar.
L’emoció del cos encara es mou en estes pinzellades juganeres.
