Jubilat!

abril 14, 2014 Deixa un comentari

Escrivint a mà:

 

Categories:dietari

Tot arriba i tot continua

març 28, 2014 Deixa un comentari

Tot arriba i tot continua.

Hui ha estat el meu últim dia a l’Institut. Una etapa acabada, la de professor, i una altra que  ja he començat, la de jubilat.

Aquest cap de setmana serà llarg, molt llarg… sense dilluns, ni dimarts, ni dimecres, ni dijous ni divendres… serà, dic, un llarg cap de setmana… pot ser, d’uns deu anys aproximadament.

El dia ha estat intens: el meu desdejuni, llegint la premsa, al Siroco.  Arribada a l’Institut, hui en cotxe i patint les retencions de la interminable circumval·lació i començar a acomiadar-me de companys i alumnes… pels passadissos, a Secretaria, a Consergeria, a la Sala de professors… i a classe amb els meus estimats deixebles, les personetes que es convertiran en els nostres ciutadans en l’avenir.

He aprés i m’han ensenyat. He conegut a persones valuoses. He estimat i estime manifestant-ho amb claredat… i he viscut molt bé, tot s’ha de dir, mentre he pogut, i les circumstàncies ho han permés.

He fet allò que considerava correcte, en estos anys, i no m’he deixat  portar per ningú. Si he contribuït a aconseguir alguna cosa satisfactòria, el mèrit ha estat sempre dels meus companys, sense cap dubte i… sense cap ironia.

He viscut tres etapes en la història de l’Institut: la d’Antonio, el batle, la d’Ignasi i la d’Amparo.

La primera, la més intensa i la més oberta, la segona , la del canvi i la proximitat personal i, la tercera, la de l’Administració.

He viscut el batecs  dels claustres,  des que  es votava a mà alçada i qualsevol proposta pedagògica o no, als claustres actuals, on no pots eixir-te del guió marcat per l’Administració.  La reglamentació i la por, o la comoditat, dis-ho com vulques, ens ha portat on som. No sé si algú és conscient d’on som.

Bé, deia que he arribat a la fi d’un inici: el de la meua jubilació. Som ara ací, però ningú té garantia d’on serem demà: per tant  haurem d’estimar que és l’única manera de viure amb dignitat.

Si de cas no m’he acomiadat d’algú personalment, ha de saber que la cosa s’ha de resoldre amb rapidesa. Dia i hora i on vulga, per a mi serà un plaer, que el temps corre inexorablement.

Amb gratitud.

PS/

El meu departament,

Josep, el vi negre excel·lent, una bona tria. Maties, ací tens molta faena per a fer. Loli, un plaer elegant i companya a tothora. En la meua memòria, Gràcia;  Mari Creu i Carme; Gràcies.

PS/ Rocio ets una gran persona. Moltes gràcies. Ha estat un plaer treballar al teu costat.

últim dia a l'institut últim dia a l'institut   1rúltim dia a l'institut últim dia a l'institut Secretariauna sorpresacurs Diver 2014Amb RocioUna valenciana de Benidor. Molt agraït vida.últim dia a l'institut

últim dia a l'institut  1r

Con su nieto en la Glorieta de Pepe Payá Nicolau

març 16, 2014 Deixa un comentari

Bona vesprada i salut.

Aquest matí, mentre desdejunava amb la meua gossa a la vora de la platja de la Vila Joiosa, he llegit el millor article  de diari Información. El pots llegir en secció de cartes dels lectors; en un raconet on els lectors poden escriure la seues opinions. Pepe Paya Nicolau és un mestre que es mereix una columna en la pàgina tercera de qualsevol diari de prestigi.

El seu retrat de la realitat  m’ha fet tremolar d’emoció:

Es un jubilado de setenta y dos años. Podría contarnos muchas historias de sus idas y venidas por el mundo laboral, aunque la mayoría se relacionan con su oficio de marinero. Casi siempre estuvo en puertos del sur de la península, a veces en periodos pesqueros de casi un año de duración ininterrumpida, de modo que muy pocas veces estuvo en su ciudad natal, Villajoyosa, y pocas ocasiones tuvo de tener a sus hijos en brazos poco después de nacer ellos. Ahora tiene su oportunidad con respecto a su nieto, como ocurre con muchos jubilados. Esta tarde, como otras, está con el niño en la Glorieta. Hoy ha llegado más pronto que otros días. Minutos después saca del bolsillo un envoltorio dentro del cual hay un plátano. El niño corretea de aquí para allá. El abuelo se acerca a él, ya mondado el plátano y se lo da. El abuelo mira a su alrededor, no ve a nadie en su cercanía, y es cuando se decide a lamer el interior perfumado de la piel. Después se acerca a una papelera y la deposita allí.

La mirada de l’alta literatura a la vida en la Glorieta de la Vila Joiosa

Aquí paz y allí gloria

març 9, 2014 Deixa un comentari

Suponte que una mañana, mientras paseas al perro  para que haga sus necesidades, se te acerque una señora y te diga:

–Buenos días, estoy buscando a un asesino, ¿es Vd?

O también, podríamos imaginar:

–Muy buenas, estoy buscando a un señor que tiene un perro como el suyo, ¿es Vd?

Este tipo de preguntas, entre tantas de esta índole, nos llevan a un posible diálogo, si es que compartimos código lingüístico y un mínimo de cordura, a una solución verbal del malentendido que ocasionó el encuentro entre la señora y el paseante del perro.

Después cada cual a su respectivos asuntos y aquí paz y allí gloria.

La cosa sería tremendamente peor, si no se produjese el diálogo, de la que incrimina una acción nefasta sobre alguien que ni la sabe ni se la supone. O lo que es lo mismo: el paseante sería  acusado de un suceso que nunca cometió ni conoció pero sin la posibilidad de resolver  felizmente el entuerto.

Si te acusan y te lo dicen, siempre puedes enviar a la mierda al acusador en su presencia, si es que no se atiene al sentido común. Y te quedas muy a gusto y enterado del tipo de sujeto que acabas de conocer. En caso contrario eres un ser indefenso que ha sido juzgado y sentenciado por otros sin posibilidad de enviarlos a la mierda en caso de no haber podido razonar con el atrevido acusador.

Para algunas personas, todos los perros son iguales… y sus dueños también. Pues ni todos los políticos son unos sinvergüenzas, ni todas las señoras  son ñoñas, ni todos los señores con sombrero son calvos, lleven o no lleven perro en sus paseos.

La estupidez humana es inimaginable, también la bondad. Vayamos en busca de la segunda posibilidad en el quehacer diario.

Categories:article d'opinió Etiquetes:

Molins de pedra i altres virtuts

març 2, 2014 Deixa un comentari

Sóc un pirata amb un ego que em llança per la vida a la meua manera… Sé, bastant bé, que l’Ello el matisa i l’acomoda en estos camins que prenc cada dia. No hauria d’aconsellar  ningú, per una raó senzilla: Qui sóc jo per a fer-ho? Quina autoritat tinc? Bé, em passe el dia aconsellant i jutjant els altres com si jo fora un exemple de virtuositat.

Amb aquesta premissa de sinceritat seguiré escrivint. I si seguixes llegint-me,  ha de ser per pura curiositat… Allà tu!

He descobert que no sóc millor que ningú dels que conviuen amb mi, tant en el treball,  com en la família  i com amb  la resta dels ciutadans, que conec i no  conec. No sóc millor que ningú dels escassos sers vius que em llegixen i em coneixen , o no.

Però mira per a on, oblide molt a menut el què acabe d’escriure: l’ego mana i va a la seua bola… ix disparat quan es creu agredit per qualsevol paraula que ell malinterpreta, perquè és segur que la malinterpreta en la mesura que la creu malintencionada.

També és cert que al descobrir-me com esclau de l’ego comence a riure’m d’ell. I cosa curiosa, l’estic  desmantellant del meu quefer diari. La prova és que em ric de mi i cada vegada m’importa menys tot allò que abans m’esforçava per denunciar en les meues reflexions.

No està bé lluitar contra molins de pedra… són molins de pedra immunes a les llances de fusta.

Salut!

hm_by_nopopacz-d429sq7

Categories:dietari

Manifestació contra la pujada de l’IBI a la Vila Joiosa.

febrer 21, 2014 Deixa un comentari

Arribe a casa i em posa a teclejar, a l’ordinador, les primeres impressions de la manifestació organitzada per la plataforma Moderem l’IBI contra la pujada de l’IBI a la Vila Joiosa.

Ha estat un èxit de participació ciutadana: pacífica i festiva. Tots sota un únic eslògan, no a la pujada de l’IBI del partit popular de la Vila.

Cap de pancarta que no fóra una mostra de la indignació ciutadana. Sense sigles partidistes. Units amb un únic objectiu. La població, una gran part, va justeta en l’economia familiar i domèstica del dia a dia. La contribució urbana s’ha convertit en un pes que asfixia al personal. No es pot seguir augment la pressió econòmica en aquest impost que afecta a tots. D’ací la multitud que ha eixit al carrer per mostrar el seu disgust amb els que manen en el Consistori.

La cosa no ha de quedar així. El dia 27, dijous, hi haurà Ple Extraordinari. Serà el moment de tornar a recordar als nostres representants la voluntat dels representats en el Consistori.

Rectificar és de savis. Hi ha algun savi en el partit que té majoria en l’Ajuntament?

Dins de dos mesos hauré acabat una etapa.

gener 26, 2014 Deixa un comentari

Dins de dos mesos hauré acabat... les formes i la forma de guanyar-me la vida.Salut!

 

Déu meu! Què bé. Sentir-se en plenitud des de dins cap a fora.

Lectures de sempre sota una nova mirada.

Una etapa i en comença altra. Totes dues bones.

Aprenent d’ací i d’allà. D’uns i altres, a través del  temps.

En plenitud.

El miracle de l’estimació com a sentit de la  vida, escollint.

Abans i ara.

Un plaer del ser el contemplar la delicadesa.

Estime perquè així ha de ser.

Gràcies als que han anat per davant de mi obrint camins.

Categories:dietari
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.